Solo voy con mi pena,
sola va mi condena.
Correr es mi destino para burlar la ley.
Perdido en el corazón, de la grande Babylón.
Me dicen el clandestino, yo soy el quiebraley.

Cloc, cloc, cloc. Els plats repicaven damunt la taula de l'alberg. No es treia del cap la frase final que li havia deixat anar la Míriam aquell matí, abans de marxar d'una revolada: «Joan, no entens res de res!».

I aquella tarda la Míriam l'havia deixat plantat. Al matí havien quedat per veure's, just abans de la xerrada de José María Mendiluce, l'eurodiputat espanyol que tanta polseguera aixeca sempre amb les seves declaracions i acusacions. Després del que havia passat la nit anterior, en Joan només esperava el moment de tornar a veure la Míriam.

Ara, ella no hi era. I ell prou que l'havia esperat gairebé una hora en aquell cafè. No se'n sabia avenir. Potser no havia entès el lloc o l'hora de la cita? Potser li havia sortit un imprevist? O potser s'havia enfadat pel que ell havia comentat a la conferència? No, no podia ser. Dubtes foscos com un núvol que anuncia tempesta omplien el cap d'en Joan.

Solo voy con mi pena,
sola va mi condena, correr es mi destino...

Pels altaveus de l'alberg sona la música que s'usa per anunciar l'hora del sopar. Per sort, la Míriam aviat vindrà i ho podré aclarir tot!

Amb la Míriam ens vam conèixer ja fa tres anys, quan en teníem entre tretze i catorze, en uns camps de treball d'estiu per a joves a l'horta valenciana, prop de la ciutat de València. Ella és una mica més gran. Que bé que ens ho vam passar! Des d'aleshores cada estiu repetim l'experiència. Primer va ser València, després Ciutadella i aquest any un camp internacional a Brussel.les. I aquí em penso que m´he ben enamorat!

No és que en un principi la Miriam m'atragués gens ni mica. Quan en teníem catorze, ella ja semblava força més gran. De primer vaig trobar que aquella noia alacantina era força antipàtica i creguda. Sempre xerrava i xerrava, i et feia sentir una mica beneit. Ella sempre tenia arguments per a tot i discutia aferrissadament. Recordo la nit que vam passar sense dormir a València, xerrant i xerrant al menjador. Va ser quan realment vaig començar a estimar-me-la. Era divertida. Recordo també com vam acabar tots fent una gimcana per tota la casa de colònies, quasi despullats a les quatre de la matinada! Quina nit! Va ser a València que, amb d'altres nois i noies que havíem conegut aleshores, vam decidir trucar-nos l'any següent per anar junts a les colònies de l'estiu. Tots ens van intercanviar adreces i telèfons, però al capdavall a Ciutadella del grup de València només n'érem dos: la Míriam i jo. Quin estiu! Va ser genial! El treball de restauració, la platja, els jocs i, sobretot, Ies escapades nocturnes. Uau! Després de la segona escapada, ja sabia que l'endemà, quan ens separéssim, em passaria tot l'any pensant en el moment de retrobar-nos. Torroella quedava molt lluny d'Elx!

Je ne t'aime plus mon amour, ¡e ne t'aime plus, tous les jours, parfois j'aimerais mourir...

La música continua, indiferent a la grisor que m'emboira el cap.

Un any llarg després de les colònies a Menorca, a cavall d'Estrasburg i Brussel.les, ens hem retrobat. Caram! Quin canvi! La Míriam és tota una dona! Molt trempada, més divertida i, no sé com explicar-ho, més... més no sé ben bé què. El cas és que des que ens vam trobar, ja no me la trec del cap i comença a ser un pensament obsessiu I ara potser l'he espifiada! Es deu haver enfadat? Fet i fet, crec que no n'hi ha per tant. Jo només he dit allò que pensava! Com tothom, jo tinc dubtes. O potser...

Bé, és l'hora de sopar i aviat ho sabré. El grup de la Míriam està a punt de tornar de la visita a la ciutat.

...volando vengo, volando voy, de prisa, de prisa, a rumbo perdido...

Ja he acabat de parar la taula i m'he assegut a esperar, mentre fullejo una revista. El món, certament, és ben curiós. Mentre els uns no paren de trencar-se la closca per uns motius, els altres vinga a xerrar d'altres coses. No cal sinó veure aquesta revista: deu planes parlant del no-sé-quantè aniversari de la mort d'una princesa britànica i, en tombar full, un reportatge sobre la necessitat d'enviar ajut humanitari cap al Sudan! Aquestes contradiccions tan salvatges d'una banda a l'altra del món em desconcerten.

Els reportatges, però, no allunyen l'angoixa ni la intranquil.litat que sento. Les paraules de la Míriam del matí i la història del maluco encara em ressonen al cap. I després aquell. "Joan, no entens res de res!".
Potser jo no entenc res, però és que no n'hi ha per menys! Tot és tan complicat!

El camp on som és una trobada internacional per conèixer les institucions de la Unió Europea.

Per començar hem passat uns dies a Estrasburg i després uns altres a Brussel.les. Hi ha temps per fer visites en grup i també tardes Iliures perquè cadascú es dediqui als seus interessos. A Estrasburg vaig acompanyar la Míriam i un petit grup de companys a visitar una associació d'escriptors i escriptores que defensen el dret a la Ilibertat d'expressió. Semblava que tothom tenia molt bones intencions, passaven hores i hores escrivint cartes de denúncia, cartes de protesta, cartes de reivindicació, cartes obertes, cartes de... Buf! Vaig pensar que, al cap i a la fi, tota aquella paperassa no serveix per a res: què en farà el funcionari o la funcionària de torn que la rebrà?

Aquella va ser la primera discussió: ¿serveix o no serveix de res passar hores reivindicant i denunciant? ¿No és més efectiu deixar depèn de quins temes en mans dels polítics tenint present que, a fi de comptes, per això els paguem?

Aleshores la Míriam va començar a protestar i a acusar-me de mandrós i poc solidari. Que potser no recordava aquells versos de Martín Niemöller? I me'ls va repetir:

Cal lluitar en tots els fronts de la llibertat.
Quan els nazis van anar pels comunistes,
jo me'n vaig lliurar, perquè no era comunista.
Quan van engarjolar els socialdemòcrates,
jo no vaig dir res, perquè no era socialdemòcrata.
Quan fou el torn dels catòlics,
jo no vaig protestar, perquè no era catòlic.
Quan es van endur els jueus,
jo no em vaig moure, perquè no era jueu.
Quan van venir per mi,
ja no quedava ningú que pogués protestar.

Sí. Realment aquests dies hem discutit una mica. Si no ho recordo malament, la segona discussió va venir quan passejàvem, després de passar per una botiga de comerç just. Hi havia productes d'arreu del món des de pilotes a hamaques, passant per cafè, xocolata, fruits secs o camises Allò no era consum i només consum? Tant dir que cal canviar el model de relacions Nord-Sud, i a aquella colla només se'ls acudia d'anar obrint botiguetes? Això no era seguir el joc? Quin món es podia canviar així? Aquell dia només hi va faltar el Robert dient que molts d'aquells grups no eren sinó uns nous missioners laics que la feina que moltes ONG feien als països del Tercer Món només generava noves dependències. Era neocolonialisme.

La veritat és que, enmig d'aquell debat apassionat, jo ja no tocava bola: què era una ONG? En tenia una idea més o menys aproximada, però mai no m'havia aturat a pensar-hi: les ONG només són les organitzacions que ajuden el Tercer Món? És una ONG un grup que ajuda la gent marginada a casa nostra, a Elx, a Barcelona o a València? És una ONG l'associació de veïns que ens va acollir a Ciutadella aquell dia que ens vam quedar al carrer? Tenia (i tinc) un bon feix de dubtes. Mentrestant, la Míriam va explicar que ella entenia el treball de les ONG com un treball polític, i en Biel, un xicot mallorquí, exclamava que els polítics no servien per res. Caram, tot plegat un bon embolic!

I avui, aquest matí, a la xerrada, en Mendiluce ha estat parlant de la necessitat que la gent protesti, que sortim al carrer quan es convoquin actes i manifestacions I ha dit «que hi ha un Nord que exclou i un Sud immens, que desconeixem» Ha parlat de Bòsnia i del perill del racisme i el feixisme, ha dit que no podem ser indiferents quan passen coses tan greus al nostre voltant. Li he fet una pregunta i ell ha comencat a parlar del comerc d'armes i de com molts estats que s'anomenen democràtics trafiquen amb països empobrits, de com part de l'Ajuda Oficial al Desenvolupament de vegades pot ser molt mal usada. M'ha costat molt. Per dir-ho ben clar quan sento parlar de feixisme, de neocolonialisme o d'altres «ismes» em perdo. Em penso que quan torni a casa hauré de buscar més informació sobre el tema. El que sí que m'ha semblat fort és la història que ha explicat, a tall d'anècdota, sobre Angola. Parlava de l'egoisme dels uns envers els altres i de com molt sovint tots plegats no fem res pels altres. Ha dit que els problemes dels altres també són els nostres i que només cal veure com hi ha situacions que creiem que no ens afecten i després retornen com un bumerang: la immigració dels països empobrits cap a la rica Europa, la desforestació massiva i descontrolada de l'Amazònia o la manera salvatge com s'ha estat fabricant i contaminant el planeta des de la Revolució industrial i l'efecte hivernacle, etcètera. I, enmig del discurs, ha parlat del maluco.

Maluco és el nom que es dóna als bojos a Luanda, la capital d'Angola Es fa servir per parlar especialment d'aquells que han embogit després de ser mobilitzats com a soldats en la llarga guerra civil que ha fet vessar tanta sang. Mendiluce, que en aquells anys treballava a Angola per a les Nacions Unides, relatava:

«Una nit, JO ERA a casa d'uns amics, descansant després d'uns dies de treball molt durs. De cop, a la barana del jardí de la casa veïna, on se celebrava una gran festa en la qual no hi faltava de res, el vaig veure. Quasi despullat i amb quatre parracs, brut i cremat pel sol, mirava el festí amb uns ulls oberts com plats No devia tenir més de divuit anys. Aquella era una casa rica, on es malgastava tot i la pobresa, misèria, de la majona de gent del país. Semblava desesperat. N'hi havia molts que, com ell mateix, desassistits i desarrelats de la família i del seu entorn, embogits pels horrors de la batalla, només menjaven escombraries i dormien en els mateixos contenidors de deixalles. Els ulls li sortien de les òrbites veient uns porquets a l'ast que acabaven de rostir. Va comencar a demanar menjar als convidats indiferents. De sobte, el propietari de la casa, una persona important i influent en el país, va obrir-se pas entre els comensals cridant:

- Maleït indigent1 Surt ara mateix o sabràs el que és bo!

I va seguir proferint una rècula d'insults i amenaces que haurien fet tremolar el més pintat.
El maluco es va allunyar unes passes, però va seguir mirant. Al cap d'una estona es va acostar un altre cop a la barana i va tornar a demanar menjar, però ara d'una manera més agressiva, cridant que tenia fam. L'amo el va tornar a expulsar, amb més violència, quasi sortint cap al carrer
Però el maluco no va marxar. Es va allunyar un xic més, però sense perdre de vista el menjar. No va trigar ni dos minuts a plantar-se un altre cop davant de la reixa i cridava molt més fort que tenia fam. L'amfitrió, excitat per l'alcohol i irritat per les interrupcions, va sortir al carrer escortat per alguns dels seus guardaespatlles i el grup, armat amb diversos fusells, va comencar a agredir el maluco a cops de culata. L'indigent va fugir plorant. Cops de fusell per comptes de menjar
Al cap d'una estona el maluco tornava a ser allà. S'estava a uns metres de la reixa, mirant. Murmurava que tenia gana i duia un objecte a la mà. Es va apropar a la porta i va cridar per darrer cop que tenia gana. Sense que el propietan de la casa ni ningú de la festa pogués reaccionar, va llençar el que duia a la mà cap al centre del jardí, més enllà de les taules, prop d'on ballaven els convidats sense fer cas de la seva presència. Es va sentir una explosió. Després tot van ser crits, plors, sirenes, sang, ferits, morts i confusió. Era una granada. El maluco va desaparèixer sense deixar rastre»

Llavors, després d'escoltar la història del maluco, ho he dit:

- Però, què hi podem fer? Nosaltres no podem fer-hi res! Tot plegat és política. La gent normal, del carrer, no tenim cap manera d'actuar contra les desigualtats. Tot això de Íes cartes o dels actes no serveix. Les guerres i les injustícies no s'aturen. Sempre existirà la pobresa. Crec que el rnillor seria que cadascú mirés més per ell i prou. Tot està massa malament !

La Míriam m'ha mirat amb disgust. Quan la conferència ha acabat, ella ha sortit de pressa i, com a comiat, m´ha etzibat aquell: "Joan, no entens res, de res! "

Perdido en el siglo. Siglo XX... Rumbo al veintiuno.

Se sent soroll. Tothom ve a sopar. Un cap ros, un d'arrissat, un de morè... la Míriam! Ella s'ha apropat i, amb un somriure als llavis, s'ha disculpat: ha perdut un autobús i no ha pogut arribar a temps. Per compensar-ho, m'allarga un paquet amb un Ilaç i em diu: «Especial per tu!". A dins hi ha un Ilibre: Les organitzacions no governamentals (ONG). Diu que a les properes colònies en parlarem. També diu que ella pensa que sí que podem fer alguna cosa per millorar la situació, i d'altres persones també. Són moltes les idees i propostes. Em fa un petó i se'n va. A la dedicatòria hi ha escrit la història dels Nadies d'Eduardo Galeano:

Los nadies: los hijos de nadie, los dueños de nada.
Los nadies: los ningunos, los ninguneados, corriendo la liebre, muriendo la vida, jodidos, rejodidos. Que no son, aunque sean.
Que no hablan idiomas, sino dialectos.
Que no profesan religiones, sino supersticiones.
Que no hacen arte, sino artesanía.
Que no practican cultura, sino folklore.
Que no son seres humanos, sino recursos humanos.
Que no tienen cara, sino brazos.
Que no tienen nombre, sino número.
Que no figuran en la historia universal, sino en la crónica roja de la prensa local.
Los nadies, que cuestan menos que la bala que los mata.

En una frase final em pregunta si no és aquesta també una paràbola d'un maluco. La Míriam de vegades no hi ha qui l'entengui, però ja em moro de ganes d'anar a xerrar amb ella!

...volando vengo, volando voy, de prisa, de prisa, rumbo perdido.
Perdido en el siglo. Siglo XX... Rumbo al veintiuno

Les organitzacions no governamentals (ONG)

El seu nom, organitzacions no governamentals, ja ens dóna alguna pista sobre el que són les ONG, concretament sobre una de les seves característiques. Es tracta d'organitzacions i entitats que no pertanyen ni depenen dels governs i dels estats. Alhora, les ONG, tot i que són privades, no són empreses. Observem-ne amb detall les característiques principals:

o D'una banda, les ONG tenen un objectiu públic, social (en el sentit que treballen a favor del benestar col lectiu) però no depenen ni pertanyen a estats o als diversos nivells de 1'Administració pública (Unió Europea, Govern central, Comunitat Autònoma, Ajuntaments...).

o D'altra banda, les ONG si bé són privades (en el sentit que neixen a partir de la voluntat de persones que volen organitzar-se a favor d'uns objectius determinats) no tenen res a veure amb les empreses. Les ONG no neixen amb la voluntat de fer negoci, de guanyar diners, sinó de treballar a favor d'uns valors o del canvi d'unes realitats I, en qualsevol cas, els diners que obté una ONG es dediquen a desenvolupar projectes i activitats no es reparteixen com a beneficis, com faria una empresa.

El que té més similitud i coincidència amb les ONG són les associacions o entitats sense ànim de lucre. Malgrat tot, si bé tota ONG és una associació (o una fundació), no totes les associacions o fundacions són ONG

o Un altre aspecte important per definir una ONG és la seva voluntat d'incidència internacional. Les ONG són entitats que, a la vista d'alguns problemes i mancances del nostre món, decideixen actuar de diverses maneres: denúncia, sensibilització, actuació i projectes... o totes alhora.

És aquest aspecte de voluntat d'incidència en 1'àmbit internacional que diferencia les ONG de moltes associacions
Aquesta presència i incidència internacional es pot fer de diverses maneres: una ONG catalana, per exemple, pot participar en una federació o xarxa internacional a través de la qual, conjuntament amb d'altres ONG d'altres països, denuncia una injustícia determinada , proposa una sortida davant d'un problema concret o reflexiona en veu alta per tal que els estats i els organismes intergovernamentals (OIG) tinguin en compte altres punts de vista. Aquest tipus d'organitzacions són les ONG nacionals.

Hi ha, també, ONG que, a banda d'aquestes actuacions a través de xarxes i organismes de coordinació, mantenen una presència física i estable a d'altres països (per exemple, en el cas que estiguin desenvolupant projectes de cooperació en països del Tercer Món). En aquest cas estaríem parlant d'ONG nacionals amb presència directa internacional o amb actuacions i projectes internacionals.

Finalment, trobem ONG que en la seva mateixa estructura són de caire internacional. Això vol dir que els socis i les sòcies, els membres del secretariat o dels òrgans de govern, són de diversos països i que, a banda d'una seu central (normalment en el país on va néixer), obren oficines i delegacions a diversos països del món. Són les ONG de caire internacional.

Organització

També és interessant conèixer la manera com s'organitza una ONG. Això dependrà, en bona part, de la fórmula jurídica escollida per 1'organització (si és una associació, una fundació, una federació...).

A diferència d'altres grups i moviments més puntuals o espontanis, les ONG tenen un perfil institucional. Això vol dir que disposen d'una estructura estable que ha de permetre el funcionament i la consecució dels objectius de treball de 1'entitat.

Podem dir, doncs, que en termes generals les ONG tenen:

o Unes instàncies de participació de les persones associades (assemblea, fórums).
o Uns òrgans de govern (Junta Directiva, Secretariat, Comitè...) que responen de les actuacions realitzades.
o Uns projectes i línies de treball establerts.
o Una planificació dels recursos disponibles.

Estructura humana de les ONG

Les ONG, com moltes associacions, basen una part important de la seva acció en la col.laboració de moltes persones que, de forma voluntària, treballen a favor dels objectius de 1'entitat. Les col.laboracions i i aportacions són molt diverses: des de col.laboracions esporàdiques de persones que ajuden en aquells camps que dominen (imaginem un advocat que ajuda a realitzar uns tràmits legals) fins a persones que s'impliquen profundament en la marxa de 1'organització amb un seguiment molt quotidià.

En els darrers anys, diverses ONG han tendit a contractar persones per tal que desenvolupin part de la feina que du a terme 1'organització. Una major entrada de recursos, una voluntat d'abastar més camps, entre d'altres factors, ha portat a una professionalització més gran de les ONG.

Si bé el Comitè Olímpic Internacional (COI), per posar un exemple, també pot ser considerat una ONG (és una organització internacional, privada i no lucrativa) creiem que cal tenir present un darrer element que defineix les ONG, almenys tal com les entenem quotidianament: la voluntat de transformació. Les ONG analitzen la realítat, en fan un diagnòstic crític i es proposen de treballar per tal de canviar i superar algunes injustícies, bé sensibilitzant i donant a conèixer problemes i solucions, bé desenvolupant projectes en països del Tercer Món o accions de denúncia, bé portant a terme campanyes de pressió per tal d'obtenir canvis. És per això que entendrem, també, que les ONG són organitzacions que lluiten per la transformació social, en diversos camps i objectius, però en la línia dels pressupòsits de la Declaració Universal dels Drets Humans.
Després d'aquests apunts bé valdrà la pena que ho recollim i resumim tot. Les ONG són organitzacions:

o Privades (no depenen ni pertanyen a estats i governs).
o No lucratives (no busquen ni persegueixen fer diners o obtenir beneficis).
o Amb perspectiva internacional:

- ONG nacionals (les que actuen a través de xarxes i federacions).
- ONG nacionals amb projectes a d'altres països.
- ONG internacionals.

o Treballen per aconseguir canvis socials i transformar la realitat.

L'obtenció de recursos econòmics

Dèiem que les ONG són entitats privades sense ànim de lucre. Ni són estats (no poden cobrar, per tant, impostos o tributs) ni són empreses (no fabriquen ni venen productes amb ànim de lucre).

Com obtenen, doncs, els diners per funcionar i per desenvolupar les seves activitats?

En la seva pràctica totalitat les ONG disposen de socis i donants. És a dir, ciutadanes i ciutadans que estan d'acord amb els projectes, objectius i mètodes de treball d'una organització determinada, i decideixen aportar-hi diners per ajudar a la bona consecució dels seus fins. També hi ha persones que sense ser sòcies hi fan aportacions econòmiques esporàdiques o donen diners per a alguna activitat o projecte concret.

En l'origen de les ONG, aquestes vies de finançament constituïen el procediment bàsic, i pràcticament l'únic, d'obtenir diners (al marge d'aquelles organitzacions amb vincles a grups i ordes religiosos).

També es poden obtenir recursos a través de la venda de diversos productes (samarretes, enganxines...) o de l'organització d'activitats lúdiques (festes, concerts...).

Posteriorment, una part important de les ONG han anat obtenint també recursos econòmics de les administracions públiques a través de subvencions i convenis, ja sigui en el marc de programes socials i educatius o a partir de les partides destinades a projectes de cooperació al desenvolupament del Sud. Més recentment, hi ha empreses que també col.laboren econòmicament amb les ONG aplicant preus més assequibles als productes o serveis que han de comprar o fer servir les ONG (com per exemple les despeses de missatgeria o de tramesa), fent donatius ímportants, o esponsoritzant activitats diverses (una exposició, una jornada...). Les noves fonts de finançament (subvencions públiques i esponsoritzacions d'empreses) han desvetllat debats sobre la conveniència o no d'aquestes fórmules.

Cal pensar que les ONG duen a terme una funció pública molt important i, per tant, no és dolent que administracions públiques i empreses contribueixin, també, al manteniment d'aquestes activitats. Malgrat tot, com més autosuficient sigui una ONG (és a dir, que obtingui recursos de la seva massa associada) més podrà assegurar la seva independència i més respondrà a la sensibilitat i participació dels seus associats i associades.