Actualment, gràcies a la comparació amb altres èpiques encara vives a començament de segle, s'ha arribat a la conclusió que els poemes homèrics no són simplement l'obra d'un autor sinó que són també el resultat final d'una llarga tradició de poesia oral, tal com demostra el seu sistema de composició, anomenat dicció formular. En efecte, les dues terceres parts dels versos homèrics són fórmules, grups fixos de paraules, d'un determinat valor mètric i d'extensió variable -poden ser part d'un vers, un vers sencer o conjunts de versos-, que el poeta té en el seu repertori i que utilitza quan li convé. La majoria de fórmules es componen d'un nom amb un epítet i s'han de combinar amb una altra fórmula on hi hagi, per exemple, un verb. Per això els epítets són tan abundants i repetits. A més, com que no es col·loquen pel seu significat sinó per l'espai que cal omplir, no sempre són coherents amb el context.

Els aedes eren els qui feien i transmetien la poesia tradicional èpica. Es tractava de cantors professionals que anaven d'un lloc a un altre, llogats per cantar a les festes que se celebraven als palaus o a les places dels pobles. Acompanyant-se d'un instrument de corda, cantaven les gestes dels antics guerrers i faules mitològiques. Sobre unes línies generals de l'argument, recreaven els seus versos cada vegada de manera més o menys diferent, tot combinant la improvisació amb la memòria, ja que manejaven un cabdal èpic conegut i el sistema de fórmules, que els permetia construir els versos mecànicament. Per tant la vàlua del poeta no raïa en la seva originalitat sinó en la seva destresa per escollir la fórmula més encertada en cada cas i per presentar organitzadament el material tradicional. El tema que escollien de tot el material tradicional i el tractament que li donaven cada cop depenien de l'estat d'ànim del poeta o o del públic a qui es dirigia. L'aede tenia una certa llibertat per triar una versió de les diverses que existien, per abreujar o allargar algunes parts o fins i tot per innovar en la tradició.

Els poemes homèrics van ser segurament compostos per escrit, i per tant deuen pertànyer al moment de transició en què l'èpica passa del cant i la improvisació dels aedes a la recitació dels rapsodes, que utilitzaven un text escrit per memoritzar-ho. De tota manera les tècniques que hi són emprades devien molt encara a la poesia oral que recull. Així es poden explicar les incoherències i altres defectes que s'hi han observat. En efecte, al seu caràcter pròxim a l'oralitat es poden atribuir les contradiccions de l'argument i els defectes de composició, errors fàcils de cometre per un aede acostumat a improvisar i a servir-se de diverses versions. Per altra banda, la dicció formular explica, a més de les tan nombroses repeticions, les contradiccions de llengua i cultura material:

• La llengua d'Homer no correspon al grec que s'hagués parlat enlloc ni en cap època determinada sinó que és una barreja artificial d'elements procedents de diversos dialectes i diferents èpoques. La parla del poeta és sens dubte jònica, però manté moltes formacions artificials, molts eolismes i arcaismes perquè les formes jòniques que els haurien pogut substituir tenien un valor mètric diferent. Per tant la llengua homèrica s'ha format al llarg de moltes generacions d'aedes que parlaven diversos dialectes i que han anat acumulant nombrosos recursos per respectar el metre dels seus versos. Es dóna fins i tot el cas que el poeta fa servir mots arcaics per a ell amb un significat equivocat. El món descrit per Homer tampoc no reflecteix una època concreta, sinó que recull elements de segles i orígens diferents.
• De fet, alguns motius pertanyents a la Ilíada i a l'Odissea -per exemple la figura d'Aquil·les- provenen de la tradició indoeuropea, mentre que d'altres, com la baixada d'Odisseu (Ulisses) als inferns, procedeixen del Pròxim Orient i es remunten a la civilització sumèria (Mesopotàmia). Uns i altres tindrien, doncs, l'origen al tercer mil·leni a.C.

  El tema central de l'Odissea -el retorn d'un heroi a la seva casa després d'una llarga absència i les proves que ha de passar per restablir la seva posició- no pertanyien originalment al món de l'èpica, com el de la Ilíada, sinó que el personatge d'Odisseu era ja conegut en les rondalles populars, a l'Egeu, abans del segon mil·leni a.C., i ha estat afegit a l'epopeia en un moment tardà. L'aventura del ciclop Polifem i algunes més de l'Odissea també provenen dels contes populars. El record que manté d'objectes, costums, institucions i ciutats de la civilització micènica demostra que la tradició èpica era ja viva en època micènica, ja que, si bé han estat descoberts per l'arqueologia actual, un grec dels segles VIII i VII no els podia conèixer directament. La destrucció de Troia va tenir lloc a finals del segle XIII a.C., però alguns objectes descrits a la Ilíada aleshores eren ja obsolets, i per tant, Homer recull una èpica micènica fins i tot anterior a la guerra de Troia. Des de l'ensorrament dels regnes micènics, cap al 1200 aC, fins a la fixació per escrit dels poemes, pels volts del 700 a.C., els aedes de l'edat fosca i, en menor grau, de l'inici de l'edat arcaica van seguir transmetent el cabdal èpic, incorporant-hi, però, molts elements de la seva pròpia cultura: l'ús del ferro, la pràctica de la cremació, etc. On més forta és la influència d'aquests períodes és en la descripció de la societat, puix que els aedes tendien a descriure el passat remot en termes del seu propi entorn.

Els clàssics grecs