El capitalisme mata
De cartells i locutoris: El capitalisme mata
El capitalisme és molt més que un sistema econòmic. És també una antropologia, una forma de vida, una cosmovisió.
Té déus propis (els diners), el seu credo (“fora del mercat no hi ha salvació”), els seus rituals i els seus temples (la Borsa, les maratons de consum, etc.).
Escrit per Pepa TORRES (*)
Ja fa molts anys que Josep María Mardones ens va ajudar a adonar-nos que la religió més poderosa del món s’anomena capitalisme. El capitalisme és molt més que un sistema econòmic. És també una antropologia, una forma de vida, una cosmovisió. Té déus propis (els diners), el seu credo (“fora del mercat no hi ha salvació”), els seus rituals i els seus temples (la Borsa, les maratons de consum, etc.). El seu déu és un déu selectiu que decideix quines vides expliquen i quines valen menys que la bala que els mata, que el banc que els desnona o que la firma amb què les grans transnacionals compren les seves terres i n’expulsen les poblacions originaries i les condemnem a l’exclusió. Però una de les característiques més terribles d’aquesta religió és que colonitza les nostres consciències de manera imperceptible, alhora que molt eficaç, a través dels mitjans de comunicació, de xarxes socials i de la publicitat al seu servei.
Em va sorprendre fa uns dies en un aparador d’una botiga de mòbils un gran cartell amb el missatge: “El que és intel·ligent d’anar per lliure és que té molts avantatges”, publicant la xarxa de fibra més ràpida de Espanya. “Anar per lliure”, “tu a la teva”, “salvi’s qui pugui”, no són consignes ingènues sinó creences que es tradueixen en pràctiques quotidianes i polítiques que fan cada vegada un món més inhòspit i selectiu, en que prima el darwinisme social, com una nova modalitat de selecció de les espècies. Per això en sortir de la botiga de mòbils vaig imaginar altres cartells animant-nos, com diu el papa Francesc a “ampliar un nosaltres cada vegada més gran i inclusiu”, a “teixir comú”, per guanyar territori a l’individualisme dominant.
L’individualisme no ens fa més lliures, més iguals o més germans. La mera suma d’interessos individuals no és capaç de generar un món millor per a tota la humanitat (FT 135). El seu punt de partida és la idea que l’individu no accedeix a la llibertat més que en la mesura que es comprèn a si mateix com a propietari de la seva persona i les seves capacitats, abans que com un tot moral o com una part d’un tot social. És fruit, alhora que reprodueix, una antropologia depredadora, funcional i pragmàtica, on l’interès privat o d’unes elits està per sobre del bé comú. L’individualisme es vincula també a la meritocràcia, cosa que qüestiona radicalment el reconeixement de la universalitat dels drets humans i socials. D’aquesta manera s’acaba per atorgar legitimitat ètica a la desigualtat, que acaba sent concebuda com a reconeixement just al treball i a l’esforç.
Tot i això, són les trames comunitàries i no l’individualisme les que dia a dia sostenen el miracle de la vida davant de tot pronòstic. És el poder dels vincles, el poder de donar i el poder de rebre cada persona el dinamisme que ens permet sobreviure com a gènere humà. En la crisi eco-social que travessem, aquestes trames comunitàries són avui més que mai sagraments de l’esperança que nodreixen i sostenen les de moltes persones: accedir al sistema públic de salut, no ser invisibles, no ser desnonat, tenir menjar i material escolar per als fills, no perdre la feina, no estar sol, esperances moltes de les quals passen per la materialitat de la vida i remeten a compromís amb “les tres t”: Sostre, terra, treball. Però no només això, sinó que les trames comunitàries són també signe que “un altre món és possible” enmig d’aquesta crisi civilitzadora. Són aquests llocs on les sumes de les nostres derrotes es converteix en esperança pel fet d’estar junts, i on la suma de les nostres fosques es converteix en llum per estar en connexions i travessar la incertesa.
Definitivament, cal canviar els cartells de la porta del locutori.
[1] Yolanda Sáez. “Ecofeminismo. Tejiendo redes”, Mas allá de la pandemia al de la pandemia. Vivir enestado de excepción, Iglesia Viva (283), 2020.
(*) Pepa TORRES: Religiosa, teòloga i educadora social. Activista en diversos moviments socials vinculats especialment al feminisme i al treball pels drets de les persones migrants. És membre de la Xarxa de Suport Interlavapiés i de la Xarxa Myriam d'espiritualitat ignasiana femenina, entre d'altres associacions.
El capitalismo mata
De carteles y locutorios: El capitalismo mata
El capitalismo es mucho más que un sistema económico. Es también una antropología, una forma de vida, una cosmovisión.
Tiene dioses propios (el dinero), su credo (“fuera del mercado no hay salvación”), sus rituales y sus templos (la Bolsa, los maratones de consumo, etc.).
Escrito por Pepa TORRES (*)
Hace ya muchos años que José María Mardones nos ayudó a caer en la cuenta de que la religión más poderosa del mundo se llama capitalismo. El capitalismo es mucho más que un sistema económico. Es también una antropología, una forma de vida, una cosmovisión. Tiene dioses propios (el dinero), su credo (“fuera del mercado no hay salvación”), sus rituales y sus templos (la Bolsa, los maratones de consumo, etc.). Su dios es un dios selectivo que decide qué vidas cuentan y cuáles valen menos que la bala que los mata, que el banco que los desahucia o que la firma con que las grandes trasnacionales compran sus tierras y expulsan a las poblaciones originarias de ellas condenándolas a la exclusión. Pero una de las características más terribles de esta religión es que coloniza nuestras conciencias de manera imperceptible, a la vez que tremendamente eficaz, a través de los medios de comunicación, de las redes sociales y de la publicidad a su servicio.
Me sorprendió hace unos días en un escaparate de una tienda de móviles un gran cartel con el mensaje: “Lo inteligente de ir por libre es que tiene muchas ventajas”, publicitando la red de fibra más rápida de España. “Ir por libre”, “tú a lo tuyo”, “sálvese quien pueda”, no son consignas ingenuas sino creencias que se traducen en prácticas cotidianas y políticas que hacen cada vez un mundo más inhóspito y selectivo, en el que prima el darwinismo social, como una nueva modalidad de selección de las especies. Por eso al salir de la tienda de móviles imaginé otros carteles animándonos, como dice el papa Francisco a “ampliar un nosotros cada vez más grande e inclusivo”, a “tejer común”, para ganarle territorio al individualismo dominante.
El individualismo no nos hace más libres, más iguales o más hermanos. La mera suma de intereses individuales no es capaz de generar un mundo mejor para toda la humanidad (FT 135). Su punto de partida es la idea de que el individuo no accede a su libertad más que en la medida en que se comprende a sí mismo como propietario de su persona y sus capacidades, antes que como un todo moral o como una parte de un todo social. Es fruto, a la vez que reproduce, una antropología depredadora, funcional y pragmática, en la que el interés privado o de unas élites está por encima del bien común. El individualismo se vincula también a la meritocracia, lo cual cuestiona radicalmente el reconocimiento de la universalidad de los derechos humanos y sociales. De este modo se termina por otorgar legitimidad ética a la desigualdad, que acaba siendo concebida como justo reconocimiento al trabajo y al esfuerzo.
Sin embargo, son las tramas comunitarias y no el individualismo las que día a día sostienen el milagro de la vida frente a todo pronóstico. Es el poder de los vínculos, el poder de dar y el poder de recibir de cada persona el dinamismo que nos permite sobrevivir como género humano. En la crisis eco-social que atravesamos, estas tramas comunitarias son hoy más que nunca sacramentos de la esperanza que nutren y sostienen las de muchas gentes: acceder al sistema público de salud, no ser invisibles, no ser desahuciado, tener comida y material escolar para los hijos, no perder el trabajo, no estar solo, esperanzas muchas de la cuales pasan por la materialidad de la vida y remiten a compromiso con “las tres t”: Techo, tierra, trabajo. Pero no solo eso, sino que las tramas comunitarias son también signo de que “otro mundo está siendo posible” en medio de esta crisis civilizatoria. Son esos lugares en los que las sumas de nuestras derrotas se convierten en esperanza por el hecho de estar juntos, y donde la suma de nuestras oscuridades se convierte en luz para estar en conexión y atravesar la incertidumbre. [1]
Definitivamente, hay que cambiar los carteles de la puerta del locutorio.
[1] Yolanda Sáez. “Ecofeminismo. Tejiendo redes”, Mas allá de la pandemia al de la pandemia. Vivir enestado de excepción, Iglesia Viva (283), 2020.
(*) Pepa TORRES: Religiosa, teóloga y educadora social. Activista en diversos movimientos sociales vinculados especialmente al feminismo y al trabajo por los derechos de las personas migrantes. Es miembro de la Red de Apoyo Interlavapiés y de la Red Myriam de espiritualidad ignaciana femenina, entre otras asociaciones.
Veure també la secció: UN ALTRE MÓN ÉS POSSIBLE
