La "protoindustrialització": L'etapa anterior a la Revolució Industrial (segle XVIII i primer terç del XIX) es caracteritzà per una producció manufacturera on les decisions econòmiques i el gruix del procés de treball tenien lloc dins de la pròpia família. L'economia catalana era una economia oberta i, per tant, l'augment dels mercats per als productes -sobretot tèxtils, paperers i vitivinícoles- produí la necessitat de millorar la productivitat i, doncs, la recerca continuada d'innovacions tècniques. El tèxtil (cànem, lli, llana i cotó) fou l'activitat manufacturera més important que anà consolidant les bases de la indústria moderna. Hi cal detacar, també, el creixement del nombre de fargues i de la indústria naval. En aquest període la societat és fonamentalment estàtica, tradicional, on el predomini del món rural és massiu i la família constitueix la cèl·lula bàsica. El mercat hi té una funció limitada, les tècniques són manuals i la productivitat és baixa. La subdivisió dels oficis representa l'única forma d'especialització. S'hi dóna una escassa utilització d'energia. Durant el segle XVIII es difon la fabricació de teixits de cotó estampats (indianes) que comptarà amb el mercat peninsular i amb el d'ultramar. Comencen a canviar les tècniques manuals i es tendeix a la implantació de fàbriques.
La formació de la indústria moderna: Caracteritzada per la producció en sèrie i pel consum massiu, té com a motor l'energia inanimada (vapor i aigua), com a forma d'organització la fàbrica, i com a sector principal el cotoner. La intoducció i aplicació de la màquina de vapor subminsitrà energia mecànica per al funcionament de les màquines de les indústries i dels transports. El primer vapor industrial de Catalunya fou el dels Bonaplata, el 1833, a Barcelona. El carbó era el combustible de la màquina de vapor, fet que creà una dependencia carbonera. Però, a Catalunya, les dificultats de proveïment de carbó (i ferro) va fer que -a la segona meitat del segle XIX- es retornés a l'ús de l'aigua com a sistema energètic, per mitjà de la turbina. El ferrocarril s'estené cap a l'interior del país, per tal de poder transportar les matèries primeres o elaborades. El tèxtil esdevingué hegemònic, sobretot el cotó. La mecanització suposà la substitució progressiva dels telers manuals en mecànics; fet que afectà al nombre de mà d'obra i que ocasionà un conflicte social important. La indústria llanera es modernitza i es concentra al Principat. El vapor i la colònia són els dos models fabrils principals de Catalunya. La iniciativa empresarial i el treball d'una mà d'obra força ensinistrada semblen haver possibilitat la industrialització.
Les profundes transformacions socials -causa i efecte de la industrialització- comportaren tensions i conflictes entre empresaris i treballadors. Les condicions de vida i laborals d'aquests darrers eren nefastes, enfront d'una burgesia que anava enriquint-se. La indústria moderna elimina la feina a domicili, desposseix els obrers de la propietat dels mitjans de producció i els concentra a les fàbriques. Els treballadors s'associen per defensar els seus interessos. També la patronal.
Diversificació industrial: Durant el primer terç del segle XX, una nova forma d'utilització d'energies primàries mitjançant l'electricitat representa el segon gran impuls sobre el procés industrialitzador. Transformats els vells molins en petites centrals elèctriques i construïts alguns grans salts d'aigua nous, s'aconseguí una reducció relativa en la dependència energètica exterior, una millora de qualitat dels manufacturats i la implantació a Catalunya de noves indústries intensives en energia, com la siderúrgia, la metal·lúrgia, la química i el ciment. Això, unit a l'afermament d'una societat ja plenament industrial possibilità l'aparició de nous sectors. La tercera transició energètica vindria amb l'ús del petroli.
Guerra i postguerra: Amb l'esclat el 1936 de la Guerra Civil, el nou govern català publica el Decret de col·lectivitzacions i control obrer d'indústries i comerços. Exceptuant-ne la metal·lúrgia, perquè es dedicava a la producció bèl·lica, la resta d'indústries patiren greus dificultats. A més, moltes fàbriques patiren danys importants Després de la guerra, els anys de postguerra foren tràgics per a la indústria. Fins al 1951 no es recuperà la producció industrial manufacturera, i fins al 1954 el sector minero-metal·lúrgic. La falta de primeres matèries es deixà sentir sobretot al tèxtil. L'Estat franquista tingué una actitud discriminatòria contra la indústria catalana. Una gran part de la burgesia catalana acceptà la situació. A la dècada dels seixanta, les inversions i els beneficis del turisme facilitaren el creixement industrial. La metal·lúrgia i la química es desenvoluparen mentre que el tèxtil perd importància. Durant la crisi dels anys setanta, la tradicional petita empresa catalana no podia sostenir-se davant la crisi general, mentre que les grans empreses perdien capacitat d'acció en ser dominades econòmicament des de l'exterior. Augmenta la dependència de l'exterior i la presència de capital estranger.
Vapor Aymerich (Terrassa)