|
No coneixem que mai s'hagi dut a terme cap campanya
d'excavació arqueològica dins del terme municipal, però, arran de les
que s'han realitzat a les rodalies, no resulta gaire agosarat deduir-ne
que aquestes terres foren habitades des de molt antic.
A la part alta del terme hi ha turons suaus, entre 50 i 100 metres sobre
el nivell del mar, antigament ocupats per boscos d'alzina, on la caça era
abundosa. Hi havia grans animals com cavalls, cérvols i senglars - fins i
tot s'hi han trobat les restes d'un elefant - i de més petits com llebres
i conills. D'aviram no n'hi faltava. Sabem pels bans medievals que els
jafrencs tenien prohibit caçar perdius, faisans, francolins, coloms i
paons en els boscos del senyor feudal.
Aquests boscos encerclaven les valls per poder-hi conrear cereals. Les
rieres recollien l'aigua que rajava de les fonts i la conduïen fins a la
part baixa del terme, on s'estanyaven al sector meridional del terme o
s'incorporaven al riu, que, amb els seus aigualleixos delimitaven el
territori pel cantó de migdia.
Pesca abundosa i pastures per als ramats, tot a quatre passes, al peu dels
turons que perfilaven el llit del riu. Aquest ric i variat entorn, amb el
clima general de la zona empordanesa, havia de ser un lloc prou acollidor
per establir-s'hi.
La troballa de material d'època paleolítica al peu del puig de Bosc del
Ferrer, entre aquest i la riera de les planes així sembla confirmar-ho.
Els arqueòlegs hi han recollit una sèrie de còdols tallats que els
primers habitants d'aquestes terres varen utilitzar com a eines de
treball.
Un xic més amunt, al mateix Bosc del Ferrer i al llarg de tota la carena
que delimita el terme amb Colomers, hi ha restes d'estructures de grans
murs que semblen denotar una ocupació indígena pre-romana en aquest
indret. Allargassades sobre la carena, presenten el seu nucli més
fortificat en el punt més alt, en el que avui és terme de Vilopriu, i s'estén
pels dos vessants, tant a llevant com a ponent, amb nombroses terrasses.
La contundència de les restes del mur de carena, amb 1,20 metres
d'amplada, féu que, un miler d'anys després, fossin la referència per
definir els límits entre les parròquies de Colomers i Jafre.
En els altres dos sectors elevats del terme, el puig Volterer i el puig de
Sant Pere, també hi ha restes d'importants murs. La posterior
utilització d'aquests turons i de les mateixes estructures com a
pedreres, i l'intens aterrassament de la zona per al conreu de la vinya,
fan que sense una intervenció arqueològica acurada resulti impossible
determinar l'època en què es construïren.
Un altre indret que sembla especialment adequat per a l'establiment humà
és el puig de la Salvetat. És el darrer punt on el Ter passa entre
muntanyes abans d'endinsar-se a la plana empordanesa.
Extracte del Ban de Lluís de Cardona i Rocabertí, senyor de la
Baronia de Verges, pregonat a Jafre el 13 d'octubre de 1565.
Més mana que no sia ningú ni ninguna qui gos ni presumesca cassar
perdius ni francolins ab perdigot, ni ab foc, ni en ninguna altra
art ni inginni, tenir llassos de ninguna manera ni filats de perdius
en llurs cases, sots dita pena de deu lliures; y qualsevol qui tinga
perdigot en casa sua que nol gos traure de casa sua, sots dita pena
y lo perdigot perdut.
Més mana que ningú gos ni presumesca cassar llebres, sots la dita
pena de deu lliures.
Hac més mana que no sia ningú qui gos cassar conills a les motes
de Canet ni a les motes de Verges y a les Illes de Jaffre, ni
gosar-los tirar ab ballesta ni arcabús en dites Illes i motes, ni
cassar ab lasos dins dita baronia, sots dita pena de deu lliures
barceloneses. En altra qualsevol part poden cassar conills ab cans y
altrament no.
Arxiu de la
Corona d'Aragó: Batllia - Processos Antics: 1588 1-A, foli 89r |
ALBERCH I
FUGUERAS, Ramon; VIÑAS I PARRAMON, Joan: "Jafre", Quaderns de
la Revista de Girona, 83 (1999 ), p. 8. |