El contrapàs llarg és una dansa de caràcter popular que s'havia ballat a bona part de Catalunya i el Rosselló fins ben entrada la segona meitat del segle XIX. El seu origen religiós queda reflexat tant pel caràcter greu i auster dels seus moviments com per l'existència de diversos fulls impresos on hi figura un text narratiu de la passió acompanyat d'un gravat amb les possibles evolucions de la dansa.

Els folkloristes de finals del s XIX havien intuït ja la importància d'aquesta dansa i treballaven des de feia anys per resoldre els diversos enigmes que a mesura que avançava la investigació anaven sorgint. Per una banda havien recollit diverses melodies que mostraven certes incongruències rítmiques i melòdiques. Per una altra banda tenien el testimoni escrit del text però que mai quadrava més de tres i quatre versos amb les músiques recollides. Finalment hi havia encara la referència d'uns pocs cantadors que havien recordat algun petit fragment de manera molt vaga.

De seguida la discussió dels experts: existia realment el Contrapàs cantat amb el text de la passió? Era el text simplement un recurs mnemotècnic per recordar als dansaires les difícils evolucions de la dansa?

 

Però aleshores, com s'explicava la qualitat dramàtica i la finalitat clarament didàctica de la narració? Amb la polèmica, l'apassionament d'uns quants i davant les dificultats, la tossuderia d'uns pocs per arribar al fons de la qüestió. Al mig, la por cada cop més gran d'haver perdut per sempre la clau de volta, la peça que havia de fer encaixar tot el trencaclosques.

 

L'any 1904 Francesc Pujol, compositor i musicòleg barceloní, col·laborador habitual en els equips de recerca folklòrica de l'Obra del Cançoner Popular, deixeble de Lluís Millet a qui més tard succeiria com a director de l'Orfeó Català, rebia una carta d'un seu bon amic, Vicenç Tort, metge acomodat a Barcelona, on l'informava que a Sant Vicenç de Torelló, poble amb el que tenia una gran relació per raons d'origen familiar i on solia estiuejar, coneixia un vell cornamusaire amb el sobrenom de Quel de la Munda.

Segons el Dr. Tort, en Quel de la Munda era amb els seus 78 anys un veritable arxiu popular. Va ser així que Miquel Puigbó va ser traslladat a Barcelona on davant l'admiració i l'emoció de Francesc Pujol i els seus col·laboradors va cantar el Contrapàs que tant i tant infructuosament havien buscat:

El cant de la passió que el vell cornamusaire entonava amb una emotiva simplicitat ens frapava pels accents dramàtics tan veritables i punyents, per la bellesa tan rica i tan simple de la seva línia melòdica i en fi per l'expressió tan justa i per la diversitat i riquesa dels seus ritmes.

De la qualitat i solidesa de Miquel Puigbó com a transmissor d'aquest important document en dóna fe el mateix Francesc Pujol:

La nostra tasca ha estat facilitada per la qualitat del cantador... el mateix podies fer-li cantar un fragment vint vegades que demanar-li qualsevol frase aïllada que ell et cantava sempre el mateix, sense cap variació en l'entonació ni cap dubte en la memòria.

L'any 1927 Europa celebrava el centenari de la mort de Beethoven. Viena, ciutat on morí el genial compositor, organitzà durant una setmana diversos actes festius i acadèmics per fer una solemne commemoració d'aquell aniversari. A la fi fou convocat un Congrés d'Història de la Música. El congrés es dividí en diverses seccions que anaven des de l'especialitzada en la figura de Beethoven fins a d'altres de més generals com les dedicades a l'estètica o a la bibliografia musicals.

En una d'aquestes seccions dedicada al Folklore, l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya, institució creada amb la finalitat de recollir tota la música popular catalana i que tenia ja un dels arxius de música popular més importants del món, féu una comunicació per explicar el seu treball i donar a conèixer les melodies més significatives d'aquest important patrimoni cultural.

En l'opuscle que fou editat i repartit entre els assistents hi figurava el Divino o Contrapàs Llarg. Pujol que fou el que llegí el comunicat destaca en la seva memòria:

...les peces folklòriques contingudes en l'opuscle cridaren vivament l'atenció dels assistents, especialment les cançons de treball de Mallorca i sobretot el Contrapàs Llarg, el nostre magnífic drama lirico-popular.

De fet per la gent de l'Obra del Cançoner Popular el Contrapàs Llarg era el document més important que havien aconseguit reunir i així ho expressen en la conclusió del comunicat de Viena:

No coneixem en el nostre folklore res que li sigui comparable i dubtem que existeixi en cap país una producció tan important del geni popular.

La pregunta que segurament ara tots ens plantegem és per què l'existència del Divino ha estat tan ignorada fins i tot per nosaltres mateixos, la gent de Sant Vicenç. Hi ha diverses explicacions, la primera és que quan es va recollir, en Quel de la Munda era un home ja vell que feia anys que no actuava i que el Contrapàs pràcticament ja havia desaparegut de la memòria col·lectiva. El fet que un músic de Barcelona s'interessés per una cançó antiga de les moltes que sabia en Quel no deixava de ser una anècdota pels veïns de Sant Vicenç. L'altra explicació és que l'Obra del Cançoner Popular va quedar paralitzada i el seu important arxiu va desaparèixer. Si a tot això afegim el desastre de la guerra amb el terrible trencament històric, cultural i generacional que va suposar és prou comprensible.

Però el fil de la història no s'havia acabat de trencar i si va ser el centenari de la mort d'un gran compositor que Catalunya presentava al món el seu cançoner amb el Contrapàs Llarg com a peça cabdal, serà enguany en el bicentenari d'un altre músic genial, Mozart, que Catalunya recuperarà el seu Contrapàs Llarg i amb ell, quina feliç coincidència, l'Obra del Cançoner Popular.

Que per molts anys puguem veure nosaltres i les generacions futures aquesta meravella nascuda fa segles de l'ànima col·lectiva del nostre poble i avui convertida novament en cant, en paraula, en vida.

(Sebastià Bardolet, recuperació CONTRAPÀS LLARG, 11 maig 1991)

ENLLAÇOS D'INTERÈS:

Sant Vicenç de Torelló