APRENDRE A POSAR LÍMITS

En general, es considera que els pares que no posen límits actuen d'aquesta manera per por a que els seus fills els rebutgin, perquè no volen repetir els vells patrons d'autoritarisme en els que ells van ser educats, o bé simplement, perquè no saben posar normes o perquè és més fàcil dir sempre sí per evitar conflictes. En el llibre "Jóvenes y valores, la clave para la sociedad del futuro", el catedràtic de sociologia de la Universitat de Deusto, Javier Elzo, determina que "sota el terme de tolerància, molt sovint, no hi ha res més que permissivitat, o abandonament de responsabilitats" y defensa el treball dels pares que volen educar els seus fills en alguna cosa més que la simple convivència pacífica. Els conflictes entre pares i fills s'han d'acceptar i s'han d'afrontar, ja que el nen sap que sempre té la confiança dels seus pares i que, malgrat el renyin, l'estimen i ell els estima també perquè són els seus referents.

Seguint aquesta línia de pensament es poden oferir una sèrie de consells que poden resultar útils per tal que els pares puguin aprendre a posar límits als seus fills, tenint en compte que cada edat necessita aplicar unes tècniques diferents:

- Aprendre a negociar: Cal fer un esforç per negociar amb els fills, malgrat que aquests siguin uns bons "negociadors". Per fer això cal que el marge de negociació sigui prou ampli i ha d'augmentar a mida que l'edat del fill augmenta, "com quan demana menjar més patates que mongetes tendres, i se li fa cas, però menja de les dues coses, mai una de sola".

- Els adults han de conèixer els seus propis límits: Si els pares no tenen límits no podran posar-los. No es pot demanar a un fill que només utilitzi un telèfon mòbil només en cas d'emergència, si veu que els pares no tenen límit en el seu ús i sempre l'estan fent servir. Els pares són el model dels fills.

- Saber dir "no": L'estil comunicatiu dels pares ha d'anar d'acord amb les seves paraules, es a dir, el llenguatge verbal i el llenguatge no verbal no s'ha de contradir, no es pot renyar a un fill i alhora fer-li petons.

- Ser coherents: Quan es nega alguna cosa, s'ha d'explicar per què s'ha pres aquesta decisió, escoltar les argumentacions dels fills i actuar de la manera que un mateix vol que ells actuïn.

- Escoltar i mirar al nen: Quan ploren, marranegen o criden, és possible que els nens estiguin intentant dir-nos alguna cosa als pares. És per això que cal aprendre a escoltar-los i mirar-los als ulls.

- Mantenir les decisions: És important mantenir la coherència amb el que es fa i el que es pensa, perquè sinó es perdrà la credibilitat davant els fills.

- Ressaltar el que fan bé: El nen ha de saber el que fa malament, però no l'hem de "matxucar" amb aquestes actuacions, també han de saber que hi ha coses que fan bé.

- Posar límits que tinguin valor: Si cal dir al nen que no trenqui un got, no s'ha d'utilitzar el xantatge emocional dient-li que la mare es posarà trista si ho trenca, sinó que cal dir-li la veritat, que està malament trencar un got.

En definitiva, posar límits no vol dir ser estrictes, sinó evitar que els nens i les nenes estiguin consentits, poc resistents a les frustracions i que no sàpiguen perdre. El millor antídot és dir als fills que ens els estimem i fer que es sentin estimats, però sabent que no sempre fan les coses bé. Pensar que això ja ho aprendran a l'escola és una equivocació, això s'ha de treballar a casa i a l'escola es complementarà.

Per trobar més informació sobre aquest tema es poden consultar aquestes pàgines web:

- Els nens necessiten límits: http://revista.consumer.es/web/es/20060401/interiormente/

- Recursos educatius per a les famílies: http://www.bilbao.net/castella/educacion/apoyo_educacion/padres_hijos.pdf

- Llibertat i límits: http://familiaforum.net/index.asp?page=pyr&sc=27&ss=191

- Quan dir "no" i posar límits al nostre fill?:http://familiaforum.net/index.asp?page=detpyr&num=3&id=197&sc=27&ss=

- Als nostres joves mai se'ls ha dit que no: http://www.humanizar.es/formacion/revista/2005/may_jun/entrevista_001.html