Fa molts, molts, molts anys en una cova al mig del desert hi vivia un drac que es deia Flameta. En Flameta, vivia sol però era un drac molt valent i quan trobava un perill no li feia gens de por. També era molt presumit i cada matí es mirava molta estona i moltes vegades al mirall, es posava crema, es pentinava les escates i es rentava les dents.
Un dia, es va despertar, es va llevar i quan es va mirar al mirall va veure que li faltava una escata i es va quedar molt preocupat. La va buscar per tota la cova però no la va trobar. L’endemà, mentre es mirava al mirall va veure que ja li’n faltava una altra, es va posar molt trist i va plorar una mica. Va remenar tota la cova, però tampoc la va trobar. Se’n va anar a dormir molt trist i l’endemà es va despertar gairebé de nit i va anar a mirar-se al mirall. Quan va veure que ja li faltava l’escata que feia tres, va començar a plorar molt i molt fort i amb molta pena. No va parar de plorar en tot el dia, no va menjar, no va beure aigua, no va jugar,...no va fer res de res. Quan es va fer de nit encara plorava i va sentir una veu que el cridava i li deia:
_ Per què plores Flameta?. Era la lluna!
I ell li va contestar:
_ He perdut tres escates i no se on trobar-les!!!
_ Jo se la solució!!!. Primer hauràs d’anar fins al mar blau, allà trobaràs una roca que té forma de pont, t’acostes i veuràs la sirena sorreta; no t’espantis!!!. És molt maca i dolça. Ella et donarà una escata de la seva cua.
En Flameta es va posar super–content, se’n va anar a dormir i a preparar la maleta. Es va despertar molt aviat i va marxar cap al mar blau. Quan va arribar va veure que era molt lluny i va començar a cridar molt, molt fort:
_ Sorreta, sorreta, sorreta!!!
Ella el va sentir, va sortir i li va donar una escata brillant de la seva cua.
El Flameta va tornar a la platja i la lluna li va dir:
_ Has d’anar al castell de la muntanya de Montserrat, allà viu la bruixa grenyuda. No t’espantis, és lletja però bona.
El Flameta va anar cap a la muntanya i després de tres dies va arribar al castell. La bruixa li va donar sopar i va començar l’encanteri. Va agafar una ploma del seu mussol i la va posar a l’olla amb aigua del mar. Va dir les paraules màgiques: drac, catacric, catacrac, ploma, plometa, converteix-te en escata!!!. I va sortir una escata brillant!!!. El Flameta li va dir que gràcies i la va guardar a la maleta.
Llavors, la lluna va tornar a sortir i li va dir:
_ Ara ja en tens dues!!! Estàs content?
_ Siiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!!! Com t’estimo lluna!!!
_ Ara què he de fer?
_ Has d’anar al bosc i buscar a la fada estrella.
Va caminar i caminar i va arribar al bosc. En un arbre molt alt i amb les fulles grogues va veure una llum i s’hi va acostar. Va veure un rètol que deia: estrella. Va trucar a la porta  i l’estrella va obrir. La fada el va fer seure i li va donar un cafè amb llet calentet. Va agafar una fulla del seu arbre i amb la vareta va donar un copet i va dir: màgia potàgia, escata de plata. En Flameta la va agafar, la va guardar a la maleta i molt content va tornar cap a la seva cova al desert.
Quan va arribar, es va treure la jaqueta, va obrir la maleta i davant del mirall es va enganxar les tres escates. Estava contentíssim , va agafar un bol amb crispetes, va seure al sofà i es va posar a mirar la seva pel·lícula preferida, el drac màgic.

I catacric-catacrac el conte del drac aquí s’ha acabat.

Tornar enrera