On van a parar els somnis?

Hi havia una vegada una nena que es deia Laia, era morena i alta, tenia deu anys i anava a una escola anomenada Tres Pams de Cua. La seva millor amiga es deia Amanda, també era alta, amb el cabell negre i els ulls marrons. La Laia i l'Amanda tenien un desig, volien  saber on anaven a parar els somnis.
Un dia que a l’Escola jugaven als gronxadors, la Laia li va preguntar a l’Amanda:
- Per què no véns a dormir a casa meva?
L’Amanda va respondre:
- Ho hauré  de consultar a la mare.
Quan van sortir de l’Escola, a les cinc de la tarda, l'Amanda va anar a casa seva a preguntar-li a la mare si podia anar a dormir a casa la Laia. La mare va respondre:
- D'acord, hi pots anar -. La Laia es va posar molt contenta que la hi deixés anar.
Quan anaven cap a casa seva ja eren les set de la tarda. Era una mica fosc. Van veure un petit homenet que s'amagava ràpidament. Les dues nenes van agafar por i van començar a córrer. Notaven la presència de l’homenet cada cop més a prop, van arribar a casa totes espantades i sorpreses. Van mirar per la finestra per mirar si encara les seguia, l'homenet no hi era, se n'havia anat.
Les nenes, espantades per l'ensurt, van anar a sopar. La mare les va veure, i els va preguntar
-     Què us passa?
-     És que tenim por!!! – va dir la Laia.
-     Hem vist un homenet molt estrany que ens seguia, era molt estrany!!! – va afegir l'Amanda.
La Laia i la seva amiga van anar a dormir amb la por al cos i van començar a somiar. De sobte, va aparèixer l'homenet blanc. La Laia i l'Amanda es van espantar molt. L'homenet els va dir que no cridessin, perquè era bo i no els faria mal. Les nenes es van calmar i van confiar en l'homenet. La Laia li va preguntar:
- Tu eres l'homenet que ens seguies quan sortíem de casa l'Amanda a les set, no?
- Sí, era jo.
- I per què ens seguies? - va preguntar la Laia 
- Perquè volia saber on vivies. Que no éreu vosaltres que volíeu saber on van a parar els somnis?
- Sí, i com ho saps, tu?
- És que jo sóc molt llest i ho sé tot. Ah per cert!!! Voldríeu venir al meu món?
- Oi tant que volem anar-hi!!! - van dir les dues alhora.          
L'homenet va somriure i va dir:
- Un, dos i tres.
I de sobte van desaparèixer les dues.
Van arribar al món dels somnis i a l’entrada posava: “ESTACIÓ DELS SOMNIS”. Les nenes es van il·lusionar molt, per fi s'havia fet realitat el seu somni. Havien anat a parar a l’estació dels somnis.
Era un món blanc i brillant, no hi havia guerres ni ferits, tothom era feliç i ningú no havia de dormir al carrer. També hi havia una màquina on es veien tots els somnis de la gent, hi havia somnis molt bonics i somnis que no tant.
- Que bonic!!! vosaltres mai no descanseu?
- No, a nosaltres no ens cal descansar, ja tenim prou energia per aguantar tota la nit desperts.
- Sou vosaltres qui ens dieu el que hem de somiar?
- Sí
- On és casa teva? -preguntà la Laia.
-   És a la dreta!!! – va dir l'homenet tot content. Es van dirigir a la casa, la van observar. Era molt maca. Van entrar i tot funcionava de forma autònoma, els plats es rentaven sols i la casa també.
- Oh! Que maca casa teva !! - va dir la laia.
- Sí, i tant que és maca!! – va dir l’Amanda
- Quina hora és?
- Les vuit de la matinada!!- va dir la Laia.
- Que tard que és!!
- Hem de tornar a casa, ràpid!!
- Adéu!! –va dir l'homenet.
- Adéu!! –van dir la Laia i l'Amanda.
Al cap d’una estona la mare va saludar-les:
- Hola nenes, com és que heu trigat tant a llevar-vos?
-  És un secret –van dir picant-se l'ullet.
Mentrestant, l'homenet les vigilava des de dalt.

Conte contat, conte acabat

Pseudònim: Pseudònim Júlia Rufas i Llena 4t de Primària Premi de Cicle Mitjà
.	.
Següent escrit	Tornar a la pàgina de Sant Jordi