LA DONA DE L'ANELL (O l'origen de les Balmes Roges)

Fa molt de temps quan els ocells tenien dents i a Vilomara no havien fet el pont encara, que en una balma que hi ha sota Puig Gil hi vivia una vella solitària que la gent de Rocafort i de les masies del voltant consideraven que era una mica bruixa.

Aquesta dona sabia de tot sobre les plantes, animals i minerals de la comarca. Sabia quan i quines herbes calia recol·lectar per curar les més diverses malalties. Coneixia els poders màgics de certes pedres i com utilitzar-los. Els animals salvatges (abelles, escurçons, llops...) es mostraven dòcils quan ella els parlava amb una llengua que ningú més podia entendre.

Com que la gent la tenia per una bruixa no estava ben vist que ningú l'anés a visitar i la seva balma era evitada per tothom fins i tot per aquella gent que habitualment treballava al bosc: caçadors, llenyataires i carboners no gosaven acostar-s'hi si no era en cas d'extrema necessitat.
Ara bé, quan algú tenia un mal que els metges no sabien curar, quan algú tenia algun animal que cap veterinari podia guarir, quan algú tenia un problema que no tenia solució... aleshores sí, d'amagat i sense que ningú ho sabés anava a visitar la vella de Puig Gil perquè ella amb les seves herbes, pocions i pedres màgiques posés fi a les seves penes.

Un dia però, s'acostà a la balma una nena bruta i famolenca. La nena era òrfena de pare i mare, no tenia família que la cuidés i vagava de poble en poble demanant caritat. La vella es compadí de la nena i l'acollí a la seva humil llar, la rentà, li donà de menjar i li posà de nom Neret. La vella la tractà com si fos filla seva i la nena la correspongué amb l'amor d'una autèntica filla.

Passaren els anys i la nena, ara ja una dona, havia après al seu costat tots els secrets i la saviesa que la vella tenia sobre la natura. Un dia la vella es dirigí a la seva filla d'aquesta manera:
-Mira Neret, t'he ensenyat tot el que sé de la natura, els poders amagats que tenen les plantes, animals i minerals. Utilitza'ls per ajudar a tothom que t'ho demani i ho necessiti. Ara ja puc morir tranquil·la. Quan m'arribi la fatídica hora només et demano dues coses: que m'enterris en el forat que hi ha al fons d'aquesta balma i que m'hi enterris amb aquest anell que m'ha acompanyat tota la meva vida.
La vella li mostrà el dit on brillava un magnífic anell d'àgata, una varietat de quars. La vella prosseguí:
-Pots quedar-te totes les poques pertinences que tinc, però deixa que aquest anell m'acompanyi en l'últim i definitiu viatge.
-Així ho faré, si així ho desitges -
digué la Neret.

Després d'aquesta conversa van passar encara uns mesos, però un bon dia la vella anà a dormir i ja no es despertà. Aleshores la Neret la diposità en el forat de la balma que ella li havia dit i quan estava a punt de tapar el seu cos amb les pedres que hi havia per aquest fi, els seus ulls es van fixar en la mà on hi havia l'anell, i recordà les paraules que li havia dit la vella i començar a barruntar:
"Perquè voldrà l'anell després de morta? Ara ja no li servirà de res. Potser és un anell amb poders màgics i la vella m'ho ha amagat tot aquest temps, la molt egoista! I si no té poders deu tenir algun valor i en puc treure uns bons diners. La vella no m'ha deixat diners ni joies, bé que em mereixo alguna cosa més que una trista balma. Al cap i a la fi tots aquests anys l'he ajudada amb tot el que he pogut. Ningú sap el tracte que vam fer, només ella i jo, i ara ella és morta. Decidit, em quedaré l'anell."

Tots aquest pensaments li passaven pel cap mentre contemplava aquell anell. Decidida va allargar les mans per treure l'anell del dit de la vella morta. Però no va poder. L'anell era massa petit o el dit massa gros, però l'anell no sortia. Ho va provar amb oli, amb sabó... però l'anell no hi havia manera que sortís del dit on havia estat tants anys. Finalment decidí que no hi havia altra manera que tallar el dit. Al cap i a la fi era morta i no sentiria cap dolor. Així que agafà un ganivet ben esmolat i... tallà el dit!
Tot seguit agafà l'anell i observà amb terror com de la mà que havia tallat el dit en sortia sang, molta sang. Espantada, va tapar amb pedres el forat on reposava el cos de la vella. Quan va acabar de colgar tot el cos va sortir corrents de la balma i no va parar fins que les cames li van dir prou i va estar molta estona plorant sota un roure penedint-se del que havia fet.
Quan tornà a la casa, la roca que forma la balma s'havia tenyit tota de color vermell, i és des d'aleshores que li diuen les Balmes Roges...
(Continuarà a ... les Balmes Roges!!!)