UN SOMNI MERAVELLÓS
6èB
Una nit molt freda d'hivern , jo, que sóc una nena de dotze anys, em vaig quedar profundament dormida.
Davant meu va aparèixer una porta amb forma d'ull. Era molt estranya perquè era de color platejat amb una llàgrima en comptes de pom i l'iris i la pupil•la estaven formats per un rellotge de color vermell.
La vaig obrir i darrera seu havia un home alt, prim i amb un bigoti extravagant. Anava vestit d'una manera molt rara i portava un bastó tallat a mà molt bonic. El vaig reconèixer de seguida perquè a l'escola ens havien ensenyat els seus quadres i tot el que havia fet a la seva vida; era ni més ni menys que en Salvador Dalí, un pintor molt famós que va morir fa quinze anys i del qual celebrem aquest any el centenari del seu naixement.
Apropant-me, ens vam saludar i ja semblava que ens coneixíem de sempre.
Em va portar a donar un passeig pels voltants sobre uns elefants amb unes potes molt llargues com les dels mosquits i a mida que caminàvem m'anava explicant tot el que veiem.
Havia uns cavalls que corrien per tot arreu, com uns posseïts del dimoni, unes girafes que tenien el coll amb la crinera en flames i tant llarg que no se les veia el cap i també hi havia volant aquí i enllà unes mosques pesades sobre les quals em va recitar un poema que deia així:
Llamineres de sempre
Portadores de la vida
Que veniu del més enllà
Portant la felicitat.
Per sempre sereu, vosaltres
Les inevitables mosques.
A la llunyania es veia un paisatge amb un sol abrasador ple de rellotges i persones toves que semblaven que es fonien com un gelat en mig del desert. Des del turó on ens trobàvem podíem veure també unes pedres molt estranyes que amagaven imatges de persones i animals.
Vam creuar la ciutat i comprovàrem que, les formes que de lluny semblaven arbres, a mida que ens apropàvem a elles, es convertien en personatges tocant el violí.
En arribar a la costa entràrem a una casa amb uns ous a la teulada i amb boniques vistes al mar. Allà estaven la Gala, la dona d'en Dalí i la seva germana, l'Anna Mª, que mirava per la finestra. La casa estava plena de telèfons de col•lecció, paraigües de tots els colors, safates plenes de cireres i magranes i un piano que cada cop que tocaves una tecla llançava una flama amb forma de cara i emetia una nota.
Allà vaig passar una tarda divertida mentre que berenàvem i pintàvem.
Més tard l'Anna Mª i jo vam anar a passejar per la platja i parlàrem una estona amb un nen vestit de mariner que semblava perdut.
Per un moment vaig pensar que no volia tornar a casa, que em volia quedar allà per sempre, però una cosa començà a fer soroll al costat de la meva orella; era el despertador que m'avisava per anar a l'escola.
Després d'aquella nit cada dia somnio el mateix, però ara en Dalí no em parla, ni la Gala, ni l'Anna Mª, perquè només són imatges que passen i passen pel meu cervell.
Una nit molt freda d'hivern , jo, que sóc una nena de dotze anys, em vaig quedar profundament dormida.
Davant meu va aparèixer una porta amb forma d'ull. Era molt estranya perquè era de color platejat amb una llàgrima en comptes de pom i l'iris i la pupil•la estaven formats per un rellotge de color vermell.
La vaig obrir i darrera seu havia un home alt, prim i amb un bigoti extravagant. Anava vestit d'una manera molt rara i portava un bastó tallat a mà molt bonic. El vaig reconèixer de seguida perquè a l'escola ens havien ensenyat els seus quadres i tot el que havia fet a la seva vida; era ni més ni menys que en Salvador Dalí, un pintor molt famós que va morir fa quinze anys i del qual celebrem aquest any el centenari del seu naixement.
Apropant-me, ens vam saludar i ja semblava que ens coneixíem de sempre.
Em va portar a donar un passeig pels voltants sobre uns elefants amb unes potes molt llargues com les dels mosquits i a mida que caminàvem m'anava explicant tot el que veiem.
Havia uns cavalls que corrien per tot arreu, com uns posseïts del dimoni, unes girafes que tenien el coll amb la crinera en flames i tant llarg que no se les veia el cap i també hi havia volant aquí i enllà unes mosques pesades sobre les quals em va recitar un poema que deia així:
Llamineres de sempre
Portadores de la vida
Que veniu del més enllà
Portant la felicitat.
Per sempre sereu, vosaltres
Les inevitables mosques.
A la llunyania es veia un paisatge amb un sol abrasador ple de rellotges i persones toves que semblaven que es fonien com un gelat en mig del desert. Des del turó on ens trobàvem podíem veure també unes pedres molt estranyes que amagaven imatges de persones i animals.
Vam creuar la ciutat i comprovàrem que, les formes que de lluny semblaven arbres, a mida que ens apropàvem a elles, es convertien en personatges tocant el violí.
En arribar a la costa entràrem a una casa amb uns ous a la teulada i amb boniques vistes al mar. Allà estaven la Gala, la dona d'en Dalí i la seva germana, l'Anna Mª, que mirava per la finestra. La casa estava plena de telèfons de col•lecció, paraigües de tots els colors, safates plenes de cireres i magranes i un piano que cada cop que tocaves una tecla llançava una flama amb forma de cara i emetia una nota.
Allà vaig passar una tarda divertida mentre que berenàvem i pintàvem.
Més tard l'Anna Mª i jo vam anar a passejar per la platja i parlàrem una estona amb un nen vestit de mariner que semblava perdut.
Per un moment vaig pensar que no volia tornar a casa, que em volia quedar allà per sempre, però una cosa començà a fer soroll al costat de la meva orella; era el despertador que m'avisava per anar a l'escola.
Després d'aquella nit cada dia somnio el mateix, però ara en Dalí no em parla, ni la Gala, ni l'Anna Mª, perquè només són imatges que passen i passen pel meu cervell.
