6èB.L'escola
| Cap a principi dels anys 70 la ciutat
de L’Hospitalet continuava creixent en població. Cada vegada hi
havia més habitants perquè venia gent i més gent
provinents d'altres terres d'Espanya.
Al barri del Centre, alguns nens i nenes havien de caminar molt per poder anar a l'escola perquè a prop seu no hi havia suficients places per a tots. Davant d’aquest problema, les autoritats van decidir buscar alguna solució i pensaren la possibilitat de construir una nova escola. Es passejaren pel barri i trobaren un solar prou bo per a construir-la. El lloc els semblava molt adequat perquè estava a prop de l’estació i al costat d’un parc molt bonic, Can Buxeras. I dit i fet; van posar-se mans a l’obra i , ara un maó, ara un altre; ara una paret, ara una altra, en un obrir i tancar d’ulls, l’escola estigué acabada. Però l’escola, que encara no era ben bé una escola, sinó un edifici acabat de fer, es sentia estranya, com un infant perdut enmig del bosc. No entenia res ni sabia qui era ni què havia vingut a fer a aquest món; no tenia cap experiència i es sentia força desorientada. Decidí que el millor que podia fer era observar, escoltar i callar; així, de mica en mica, entendria de què anava aquest món, que de moment semblava força sorollós i mogut. Així doncs, es decidí a observar: Després que tot l’estol de paletes, fusters, guixaires, pintors i electricistes hagueren desaparegut, van començar a arribar camions carregats de mobles i altres objectes estranys que la pobra escola no sabia què eren i que van anar col·locant a dins seu. Però… què estava passant; és que no la deixarien descansar mai en pau? Enmig d’aquest enrenou, aparegueren uns nous personatges, molt educats ells i força ben vestits, amb carteres, bosses i llibres sota el braç. Aquests personatges sovint es reunien al voltant d’una gran taula amb papers i bolígrafs per decidir o planejar vés a saber què. Altres moments es desplaçaven per tot l’edifici penjant cartells, objectes, rètols: “primer”, “sisè”, “tutoria”, “racó de les joguines”… Caldria tenir els ulls ben oberts… Observà la gent, escoltà converses, consultà diccionaris i fullejà diaris i revistes que va trobar. Ja començava a estar més tranquil·la, i fins i tot es divertia veient passar la gent pel carrer, mirant els trens que circulaven per allà prop, o contemplant meravellada els arbres i les plantes del jardí de Can Buxeres . Cada cop se sentia més alegre, cofoia i important perquè tothom que passava pel voltant, comentava que feia molt de goig i que dins d’aquells patis tant grans i assolellats els nens s’ho passarien d’allò més bé. I arribà el que semblava el “Gran Dia”. Els que en deien “professors” estaven més neguitosos que de costum i arribaren més d’hora que mai. A la porta del pati s’anava acumulant una munió de gent com mai l’havia vista: pares, mares, avis i sobretot molta quitxalla de totes les edats. S’obriren les portes i, dins del pati, la cridòria fou immensa. I de cop i volta, com per art de màgia, els nens i les nenes van anar desapareixent, i el silenci s’apoderà de l’escola. De tant en tant se sentia una cançó, un plor o una rialla i això li produïa una sensació de satisfacció i felicitat com mai havia sentit. Aquest fou el principi de molts dies semblants. Hi havia fets que la posaven contenta: una festa, unes danses, un joc... i d’altres que l’entristien d’allò més: un dia de pluja (tot i que sabia que la pluja era necessària, no hi podia fer més; el dia gris, els nens tancats a les classes, la gent de pressa pels carrers…). Però aquesta situació no durava més d’un dia, i tenia la seva compensació l’endemà quan sortia el sol; aquest era més brillant i resplendent que mai, l’aire feia olor de net i les fulles del parc lluïen amb un verd intens i brillant. També la posava de molt mal humor que els dies de festa, o quan no hi havia ningú a l’interior, vinguessin alguns nois o noies i, amb actitud agressiva, li embrutessin les seves parets o trenquessin coses pel pur plaer de fer-les malbé. Que els havia fet res, ella? Que no callava prudent, o fins i tot satisfeta quan, tot i saltant la reixa, entraven dins els seus patis a fer un partidet o practicar qualsevol tipus d’esport? Potser algun dia faria una carta de protesta als diaris… L’escola va anar entenent què era i veié que alguns esdeveniments marcaven regularment el pas continu del temps: les fulles dels arbres queien, la frescor arribava, el fred es feia sentir, els infants s’abrigaven i l’escola es guarnia amb llums de colors i una decoració especial per a una festa que en deien “Nadal” I, sorprenentment, l’escola es quedava sola; més sola i freda que mai perquè havien arribat quelcom que en deien “vacances”. Definitivament, no li agradaven les vacances!! I quan l’escola ja començava a perdre l’esperança de tornar a veure les cares rialleres dels seus nens, apareixien novament i tot tornava a ser com abans. I al mig de nous dies de vida en comú, un dia semblava com si els nens i les nenes es prenguessin poc seriosament l’escola, perquè apareixien vestits i pintats de formes estranyes i feien tabola amb un ninot de pega que deien que era el seu rei. I quan era Sant Jordi llegien i feien poemes i contes bonics. I altre cop tornava la calma… Arribava la calor, els dies s’allargaven mandrosament i l’escola es quedava solitària, tranquil·la, muda… I quan ja s’havia acostumat a la calma i l’assossec del silenci apareixien novament la gent de les carteres que preparaven altre cop, amb il·lusió el que sentia que designaven com a “un nou curs”. |
|
|