LA FAVETA Una vegada
hi havia una nena
i un nen que eren tot solets al món. No tenien cap parent
i se'ls havia mort el pare i la mare. Per poder
viure tenien de
captar i plegar fems i després
s'ho venien per poder menjar. -Guaita quina fava he trobat -va dir a la seva germana. -Sí, què en farem? -va fer de resposta la seva germana que era més gran que el noi. -Veies, la sembrarem... I ell
que va i la colga al corral que tenien
darrere la casa. -Mira, enfila-t´hi, que sabrem fins on arriba. Ell que, el noi,
s'hi enfila i com més amunt pujava
més li semblava que la favera creixia, fins que no va poder
pujar més perquè
es va trobar davant d'unes portes daurades. -Què volies noi? -Una gràcia de caritat per l'amor de Déu. Marxa el vellet i al cap de poca estona compareix amb un saquet i el dóna al noi dient-li: -Té; aquí tens un saquet de xavos. -Déu vos pagui la caritat -digué el noi tot content. I se n'anà cap avall a donar el sac de xavos a la seva germana. Que en va estar també de contenta la seva germana! n'hi havia més!! Aleshores ja no van mirar tan prim a gastar-ne, i fent-ho així, és clar, va venir un dia que els van acabar. -Mira, torna a enfilar-te favera amunt a veure si aquell vellet et torna a donar un saquet de xavos. S'enfila el noi favera amunt, arriba al cim, i pam, pam,
truca a la porta del cel, perquè
aquella porta daurada era la del cel, i aquell vellet era Sant Pere.
-Que em faríeu una gràcia de caritat per l'amor de Déu. -Espera't -va dir Sant Pere.- I torna al cap d'una estona amb un saquet de rals de plata. No en va
estar poc de content! I la seva germana, no en va estar poc
de contenta amb tants
de ralets! -Mira, abans que se'ns acabin, puja i veges si Sant Pere et donarà una cosa més bona. El noi feia anar el cap com si no li vingués prou bé i àdhuc digué a la seva germana: -No sé si se'n cansarà de donar-nos-en. -Vés, vés. I el noi
puja favera amunt
i Sant Pere li
dóna un sac de pessetes. -No hi fa res, -digué la noia al seu germà- puja al cel que Sant Pere et donarà una altra cosa potser encara més bona. El noi era més jove i tenia més seny que sa germana. -Com ho prendrà Sant Pere que el cansem tant? -feia. Però sa germana li respongué -Que t'ha dit alguna cosa? Que li has conegut que li sàpiga greu? -No, però... -Vés, vés: què t'ha de dir...! I el noi
amb tota mala gana, favera
amunt, es planta davant
de la porta del cel i truca. -I doncs, què vols? -Si ens féssiu una gràcia de caritat... -Espera't. -Va marxar cap dins i al cap d'un instant sortí amb un saquet de duros. Oh! Quina alegria més gran que va tenir! La seva germana es tornava ximple de tant contenta. -Ara sí que sempre més serem rics! Ara sí que no ens veurem mai més pobreses! -deia saltant i ballant. Però ve't aquí que
tants en van gastar de duros, que al cap
d'avall prou prou que es van acabar. Això
rai, allà on ne surt i
no entra...
-Ja tornes? -Oh! la meva germana... jo ja no volia pujar...! -Hala, allà, ambiciosos, malgastadors! I donant-li una empenta el va treure del
cel tancant la porta
d'una revolada. |