LA
PRINCESA DE LA MEL
Una vegada
hi havia tres germans tot eixerits, que eren molt pobres. Veient que
al poble no hi havia manera de mantenir-s'hi, van determinar d'anar-se'n
a provar fortuna.
Varen marxar tots tres per un camí, i quan feia temps que caminaven,
van veure un cau de formigues. El noi gran i el mitjà, instintivament,
van agafar un grapat de terra i ja van ser posats allí al peu del cau
a veure com ho havien de fer per tapar-lo. el petit s'hi va oposar i,
així com va poder, se'ls va emportar, dient-los que no podien fer cap
mal a aquelles pobres bestioles de les quals cap mal n'havien rebut.
Al cap d'una estona de caminar, passen pel peu d'un estany en el qual
hi nedaven unes oques. Els dos nois més grans, veure les oques i agafar
una pedra per tirar-les-hi, tot va ser u, però el petit els ho va treure
del cap i van seguir avant el seu viatge.
Al cap d'uns quants dies de caminar, veuen que d'un arbre en penjava
un formós eixam d'abelles. Així que el veuen els dos nois més grans
amb igual instint van tractar de calar-li foc, però també fou el petit
el que els va convèncer que no devien deturar de fer mal a ningú.
A tot això anaven caminant, i quan semblava que no havien de trobar
mai la fi del seu viatge, et veuen un castell molt gran que els tapava
tot el camí.
Arriben, truquen a la porta i compareix una dona molt vella o mal vestida
a obrir-los. Li demanen acolliment per a passar la nit, i la vella els
fa entrar i els arregla el sopar .
A l'endemà al matí, així el llevaren, hi compareix la vella, i els diu:
- Mireu:
heu vingut a parar a un castell, en el qual hi ha tres princeses encantades,
i aquells que els hi trauran l'encant es podran casar amb elles.
Contents
els jovents caminants, van dir a la vella, per boca dl més gran, que
els digués ço que calia fer per a desencantar les princeses, que tots
tres estaven disposats a fer-ho.
La vella els féu per resposta:
- M'heu de
sortir bé de tres proves que us diré, acaba't un l'altre.
Al dia següent
crida al més gran i li diu que la seguís. El porta a un jardí on hi
havia un rètol que deia que, qui volgués desencantar a les princeses,
havia d'anar al bosc del palau i arreplegar mil pedres que eren les
que entraven en el collar de la princesa i s'hi casaria, però si no
trobava totes mil pedres, quedaria convertit en una estàtua de marbre
com tantes d'altres que n'hi havia al jardí.
Va sortir el noi gran cap al bosc del palau, i del matí fins al vespre
no en va poder collir més que cinquanta. Arriba al palau tot mústic
i quan la vella li va demanar quantes pedres duia, no n'hi va poder
ensenyar més que cinquanta. La vella no va dir res, però traient-se
una vareta, el toca al cap i el converteix en una estàtua de marbre.
L'endemà va ser posat a prova el germà segon, i igualment que el primer,
anà a llegir el rètol del jardí, en el qual es deia que aquell qui trobés
les mil pedres precioses de que estava compost el collar de la princesa,
que s'hi casaria en desencantar-la, però que qui no les trobés totes,
quedaria convertit en estàtua.
Marxà el segon germà cap al bosc del castell i, després de cercar pedres
precioses, va tornar al vespre portant-ne cinquanta, de les mil que
entraven al collar de la princesa. Igualment que son germà gran, va
ésser convertit en estàtua per la vella guardiana.
Toca el torn al germà petit i el mateix que els altres germans va ésser
portat del primer jardí, per tal que llegís la manera com podia obtenir
el desencantament de la princesa, amb la qual podria casar-se.
El pobre noi surt cap al bosc amb el cor oprimit, pensant la fi que
li esperava, així com als altres germans, però Nostre Senyor, que no
deixa mai sense recompensa cap bona acció, ho tenia disposat d'una altra
manera.
Mentre estava plorant amb desconsol, arriba amb tota la pressa que calia
el rei de les formigues, d'aquell cau de formigues que havien trobat
pel camí els tres germans.
- De què
plores, noi? -me li pregunta.
- De què voleu que plori, sinó de la meva desventura! Figureu-vos que
he de cercar mil pedres precioses que entraven en el collar d'una princesa,
o si no en convertiran en una estàtua.
-Docs mira, jo et trauré del compromís.
Crida els seus súbdits, compareixen a mils, i al cap de ben poca estona
el noi tenia al seu poder les mil pedres del collar de la princesa.
Aqueixa recompensa va obtenir de no haver permès que els seus germans
inquietessin les formigues d'aquell cau que trobaren pel camí.
Se'n va cap al palau i ja va trobar la vella que l'esperava:
- A veure
quantes pedres precioses portes? -li demana.
- Vós mateixa
ho podreu veure! Teniu! - i n'hi aboca tota una mocadorada.
Les conta
la vella i, just, en punt, n'hi havien mil.
En va estar molt contenta i va dir al noi:
- Molt bé!,
molt bé! A veure si et sabràs sortir de les altres proves que et posaré.
- Mira, coma
segona prova, has d'anar al jardí i hi veuràs un estany, dins d'aquell
estany hi va caure un dia una clau que ens fa falta per al desencantament
de la princesa.
El pobre
noi no va dir res, però se'n va anar tot contristat cap al jardí.
S'encomanava a Déu de tot cor, per tal que rebés una llum d'inspiració
i, feta la seva pregària, es va posar al peu de l'estany, mirant d'ací
i d'allà, per veure si entrellucava la calu perduda, al fons, i estat
amb aquelles, li compareix l'ànec, aquell mateix ànec al qual per bondat
del seu cor va evitar que els seus germans fessin una mala jugada. Se
li posa davant, i li demana per què estava trist.
L'hi conta el noi, i l'ànec respon:
- Com sóc
agraït, jo et donaré la clau perduda a dins de l'estany.
Així et recompensaré
de bona acció que vas fer en favor meu, evitant que els teus germans
em maltractessin.
I dient això, es tira a l'estany, es capbussa i surt al cap de poc amb
la clau penjada al bec.
Content el noi, se'n va cap a trobar la vella, que ja l'esperava, i
va estar-ne molt contenta.
- A veure
-li va dir- si ara et desempallegues de la tercera prova, i tot anirà
com una seda. Mira et posaràs davant de tres estàtues que són les princeses
encantades. Totes aniran tapades amb un vel, de tal faisó que no se'ls
hi veurà més que la boca. Doncs bé, només que mirant a l'una i a l'altra,
has de conèixer quina de les tres princeses va menjar mel un dia.
-D'aquesta
sí que no en surto - va dir-se el noi, i tan capficat estava, que no
va donar-se compte que la vella havia desaparegut.
Mes, va durar
poc la distracció perquè tot seguit se li presenta la reina de les abelles,
la reina d'aquell rusc que volien cremar els seus germans i que ell
no ho va permetre, i demanant-li per què estava tan trist, quan el noi
l'hi va haver dit, contesta la reina de les abelles:
-Jo faré
per tu el que tu vas fer per les abelles. Mira bé on me posaré, i la
princesa que estarà davall meu, aquella és la que un dia va menjar mel.
Tot just
havien tingut aquest enraonament amb la reina de les abelles, la vella
guardina del castell crida el noi des d'una sala de tocant allí mateix,
i li diu:
- Entra,
ja pots entrar, i trobaràs les tres princeses encantades, a punt de
desencantar.
El noi entrà
tot coratjós i et veu tres olles tapades de cata amb un vel, de manera
que no se'ls veia més que la boca. Les mira totes tres per a fer el
paperot, però veu que la reina de les abelles volava damunt del cap
d'una de les princeses, i diu tot resolt:
-Aquesta!,
aquesta és la princesa que un dia va menjar mel.
-Ho has endevinat!
-va dir la interessada, i en aquell mateix moment llença el vel que
li tapava la cara i va restar al descobert el rostre de la vella guardiana
del castell, però una vegada s'hagué tret el vel i els pellingos que
li cobrien el cos, aquella cara vella i arrugada es tornà una cara jove
i resplendent, i els vestit pobres que portava, uns vestits de seda
que enlluernaven de mirar.
La vareta que sempre duia a la mà es convertí en un ceptre d'or, i tocant
amb la punta del ceptre les altres princeses, els caigueren les robes
pobres que les cobrien, i aparegueren amb una cara tan bonica com la
d'ella mateixa.
Desencantades que foren totes tres princeses, la més guapa de totes
picà de mans i tot el que hi havia al castell es va desencantar, aquelles
estàtues de marbre es convertiren en joves i tot el castell es cobrí
de flors i de càntics d'ocells.
El més petit dels tres germans es casà amb la princesa que era la senyora
del castell, i els altres dos es casaren amb les altres dues i se'n
anaren a uns altres castells.
I tots van viure feliços molts anys
catacroc,catacric
conte contat
conte finit
|