el divino
contrapàs llarg de Sant Vicenç de Torelló

El contrapàs llarg és una dansa de caràcter popular que s'havia ballat a bona part de Catalunya i el Rosselló fins ben entrada la segona meitat del segle XIX. El seu origen religiós queda reflexat tant pel caràcter greu i auster dels seus moviments com per l'existència de diversos fulls impresos on hi figura un text narratiu de la passió acompanyat d'un gravat amb les possibles evolucions de la dansa.

Els folkloristes de finals del s XIX havien intuït ja la importància d'aquesta dansa i treballaven des de feia anys per resoldre els diversos enigmes que a mesura que avançava la investigació anaven sorgint. Per una banda havien recollit diverses melodies que mostraven certes incongruències rítmiques i melòdiques. Per una altra banda tenien el testimoni escrit del text però que mai quadrava més de tres i quatre versos amb les músiques recollides. Finalment hi havia encara la referència d'uns pocs cantadors que havien recordat algun petit fragment de manera molt vaga.De seguida la discussió dels experts: existia realment el Contrapàs cantat amb el text de la passió? Era el text simplement un recurs mnemotècnic per recordar als dansaires les difícils evolucions de la dansa?

 

Però aleshores, com s'explicava la qualitat dramàtica i la finalitat clarament didàctica de la narració? Amb la polèmica, l'apassionament d'uns quants i davant les dificultats, la tossuderia d'uns pocs per arribar al fons de la qüestió. Al mig, la por cada cop més gran d'haver perdut per sempre la clau de volta, la peça que havia de fer encaixar tot el trencaclosques.

 

L'any 1904 Francesc Pujol, compositor i musicòleg barceloní, col·laborador habitual en els equips de recerca folklòrica de l'Obra del Cançoner Popular, deixeble de Lluís Millet a qui més tard succeiria com a director de l'Orfeó Català, rebia una carta d'un seu bon amic, Vicenç Tort, metge acomodat a Barcelona, on l'informava que a Sant Vicenç de Torelló, poble amb el que tenia una gran relació per raons d'origen familiar i on solia estiuejar, coneixia un vell cornamusaire amb el sobrenom de Quel de la Munda.

Segons el Dr. Tort, en Quel de la Munda era amb els seus 78 anys un veritable arxiu popular. Va ser així que Miquel Puigbó va ser traslladat a Barcelona on davant l'admiració i l'emoció de Francesc Pujol i els seus col·laboradors va cantar el Contrapàs que tant i tant infructuosament havien buscat:

El cant de la passió que el vell cornamusaire entonava amb una emotiva simplicitat ens frapava pels accents dramàtics tan veritables i punyents, per la bellesa tan rica i tan simple de la seva línia melòdica i en fi per l'expressió tan justa i per la diversitat i riquesa dels seus ritmes.

De la qualitat i solidesa de Miquel Puigbó com a transmissor d'aquest important document en dóna fe el mateix Francesc Pujol:

La nostra tasca ha estat facilitada per la qualitat del cantador... el mateix podies fer-li cantar un fragment vint vegades que demanar-li qualsevol frase aïllada que ell et cantava sempre el mateix, sense cap variació en l'entonació ni cap dubte en la memòria.

L'any 1927 Europa celebrava el centenari de la mort de Beethoven. Viena, ciutat on morí el genial compositor, organitzà durant una setmana diversos actes festius i acadèmics per fer una solemne commemoració d'aquell aniversari. A la fi fou convocat un Congrés d'Història de la Música. El congrés es dividí en diverses seccions que anaven des de l'especialitzada en la figura de Beethoven fins a d'altres de més generals com les dedicades a l'estètica o a la bibliografia musicals.

En una d'aquestes seccions dedicada al Folklore, l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya, institució creada amb la finalitat de recollir tota la música popular catalana i que tenia ja un dels arxius de música popular més importants del món, féu una comunicació per explicar el seu treball i donar a conèixer les melodies més significatives d'aquest important patrimoni cultural.

En l'opuscle que fou editat i repartit entre els assistents hi figurava el Divino o Contrapàs Llarg. Pujol que fou el que llegí el comunicat destaca en la seva memòria:

...les peces folklòriques contingudes en l'opuscle cridaren vivament l'atenció dels assistents, especialment les cançons de treball de Mallorca i sobretot el Contrapàs Llarg, el nostre magnífic drama lirico-popular.

De fet per la gent de l'Obra del Cançoner Popular el Contrapàs Llarg era el document més important que havien aconseguit reunir i així ho expressen en la conclusió del comunicat de Viena:

No coneixem en el nostre folklore res que li sigui comparable i dubtem que existeixi en cap país una producció tan important del geni popular.

La pregunta que segurament ara tots ens plantegem és per què l'existència del Divino ha estat tan ignorada fins i tot per nosaltres mateixos, la gent de Sant Vicenç. Hi ha diverses explicacions, la primera és que quan es va recollir, en Quel de la Munda era un home ja vell que feia anys que no actuava i que el Contrapàs pràcticament ja havia desaparegut de la memòria col·lectiva. El fet que un músic de Barcelona s'interessés per una cançó antiga de les moltes que sabia en Quel no deixava de ser una anècdota pels veïns de Sant Vicenç. L'altra explicació és que l'Obra del Cançoner Popular va quedar paralitzada i el seu important arxiu va desaparèixer. Si a tot això afegim el desastre de la guerra amb el terrible trencament històric, cultural i generacional que va suposar és prou comprensible.

Però el fil de la història no s'havia acabat de trencar i si va ser el centenari de la mort d'un gran compositor que Catalunya presentava al món el seu cançoner amb el Contrapàs Llarg com a peça cabdal, serà enguany en el bicentenari d'un altre músic genial, Mozart, que Catalunya recuperarà el seu Contrapàs Llarg i amb ell, quina feliç coincidència, l'Obra del Cançoner Popular.

Que per molts anys puguem veure nosaltres i les generacions futures aquesta meravella nascuda fa segles de l'ànima col·lectiva del nostre poble i avui convertida novament en cant, en paraula, en vida.

(Sebastià Bardolet, recuperació CONTRAPÀS LLARG, 11 maig 1991)

Dissabte de Rams a les 9 del vespre a Sant Vicen├ž de Torell├│ - Osona - CATALUNYA 

Tot va començar fa molts anys, crec que a finals dels setanta. El Germà Odiló Planàs va cantar a la Basílica durant la Setmana Santa i al llarg de dos o tres anys, un cant de passió que anys enrere, quan la comunitat dels germans benedictins encara celebrava alguns actes litúrgics al marge dels monjos preveres, interpretava en la intimitat de les parets monàstiques aquesta peça enigmàtica que ell mateix, com a bon músic i pacient investigador havia trobat en un voluminós llibre de la biblioteca del monestir. Es tractava d’un opuscle en francès publicat en un dels volums de d’aleshores oblidada Obra del Cançoner Popular de la Fundació Patxot que portava el títol genèric de Materials. El cant del Divino va repetir-se durant uns anys, de manera que, un any que el Germà Odiló no estava massa bé de salut, em va demanar que el substituís per no deixar de cantar-lo, atès que ja havia aconseguit una certa tradició. Va ser així com me’l vaig aprendre de cor i vaig descobrir una joia de la tradició oral i popular que havia arribat fins a principis del S.XX. El meu interès va augmentar en saber-ne les casualitats de la seva recuperació que el situaven justament a la meva pàtria xica de la Vall del Ges i concretament a Sant Vicenç de Torelló. En els anys següents vaig interpretar-lo en diverses ocasions, recordo especialment una vegada al Centre Parroquial de Torelló quan acabava d’estrenar l’actual equipament. La reacció dels oients era sempre de perplexitat i d’una profunda impressió pel seu contingut expressiu i dramàtic.

Ja a finals dels vuitanta vaig tenir ocasió de treballar en una producció operística que dirigia l’Agustí Ros. Paral·lelament un jove Carles Mas havia estat premiat per una entitat d’estalvis amb una proposta sobre la interpretació coreogràfica del Contrapàs Llarg. Totes aquestes casualitats em varen animar a presentar a l’Ajuntament de Sant Vicenç un projecte per tornar a interpretar, justament en el lloc on vuitanta any abans el músic Francesc Pujol l’havia recollit per boca d’un vell cornamusaire, en Miquel Puigbó, el que és per a molts estudiosos la peça més important del cançoner tradicional català i probablement una de les més interessants del folklore europeu.

La bona receptivitat de l’ajuntament davant una proposta certament estranya, l’equip inicial de persones entusiastes que varen encapçalar el projecte i finalment la implicació dels homes i dones de Sant Vicenç que varen creure-hi i fer-s’ho seu va desbordar qualsevol dels objectius que ens havíem proposat. És difícil dir noms, els voldria dir tots, des de l’Agustí Ros, l’Àngel Marginedas, en Josep Pujol, en Josep Sellarès i la Mercè, l’Ignasi Camprodon, en Pep Barcons… però sobretot tots i cadascun dels cantadors i dels balladors d’aquell primer contrapàs. Va ser mig any assajant, construint i reconstruint una dansa que feia més de cent anys que no es ballava i que ara tornaria a veure la llum sota la mirada secular del campanar de Sant Vicenç.

El record d’aquell primer Divino és inesborrable. Va ser impactant pel públic i pels mateixos protagonistes. L’Agustí Ros va preparar, amb un grup de l’Institut del Teatre, una glosa amb dansa contemporània dels principals motius temàtics del Divino acompanyats per les percussions, xeremies i cromorns del polifacètic músic vigatà Miquel Casals. El silenci era absolut i l’emoció continguda. S’acaben la convulses, gairebé violentes, evolucions dels cossos dels ballarins i, en mig de la foscor i el silenci, en Pere entona amb veu trencada el Pecador tingues esmena… mentre els balladors, en un contrast brutal amb la glosa anterior, comencen els seus gairebé hieràtics moviments agafant-se de les mans i dibuixant la mitja lluna que caracteritza la figura del contrapàs. Durant tretze minuts es van succeint els solos dels tretze cantadors. Cada frase és repetida per tot el cor en un diàleg encadenat, sempre diferent, que converteix el Divino en l´única peça recollida a Europa amb aquesta característica estructural. Els balladors coordinen els seus puntejos i moviments sense una lògica aparent, només guiats pel text del Divino. Al final aconsegueixen quadrar al mateix lloc on havien sortit, un dels reptes de la dansa cada vegada que es començava.

D’això fa avui vint anys i, malgrat que mai ens ho varem proposar, cada dissabte de rams s’ha anat repetint durant tot aquest temps convertint-se ja en una vella i nova tradició , indissociable del poble de Sant Vicenç. La creació de l’Associació dels Amics del Contrapàs, ja des de ben aviat, assegura la pervivència, difusió i l’estudi d’aquesta obra singular. Nous balladors i nous cantadors s’han anat incorporant al grup inicial i gent de tot el país, des de simples curiosos fins a erudits i estudiosos han anat desfilant aquests anys per Sant Vicenç.

Felicitem a tots els que ho fan possible i els animem a continuar-hi treballant perquè són els petits tresors immaterials com el Contrapàs Llarg els que alimenten i donen vida a l’ànima d’un poble i d’una nació.

 

Sebastià Bardolet

abril 2011


Copyright © Carme Vilaró Rovira