Era setembre de 1981, el col·legi estava ple de nens i nenes de la meva edat que jo no havia vist mai, em sentia aclaparada per la novetat, ni tan sols era capaç d'articular paraula; la mostra està en que quan una mestra va cridar el meu nom, vaig pensar que hi havia una altra nena que es deia com jo. Tal era la meva timidesa. No obstant, això no impedí que poc a poc m'anés sentint part d'aquella realitat de colors, descobriments i il·lusions, que feien del col·legi un lloc on desitjar tornar quan, les primeres pluges del final de l'estiu, anunciaven el nou curs.
Són molts els records que em colpegen la ment, tanmateix, són com una pluja d'idees de vegades inconnexes entre sí. Recordo el pati segons l'edat que tenia, i quan diferent es veu representat en la meva memòria depenent de l'època evocada. No són els mateixos racons els que m'assenyalen l'edat de cinc anys que els de quan era més gran. Els jocs van anar canviant, com els indrets, com els amics, els mestres... Recordo la nau espacial que hi havia a la part de darrera (davant de les portes dels lavabos), ens passàvem l'hora del pati jugant-hi, i tan sols era una bombona blanca buida. A mida que ens anàvem fent grans, els jocs deixaven enrera la innocència de la infantesa i cobraven vida altres sensacions, pròpies de l'adolescència. I sempre un mateix escenari, el nostre col·legi.
Any rera any les aules estaven allà, esperant-nos, ansioses d'escoltar i viure amb nosaltres la troballa dels nous coneixements. Classes de matemàtiques, llengua, naturals o socials, entre d'altres. Deures, exàmens i treballs..., què difícil semblava tot i de quina manera més natural ho fèiem nostre, sense ser conscients que els coneixements que adquiríem formaven part dels fonaments que farien possible el nostre creixement interior i exterior. D'aquesta manera i cada curs, la classe es transformava en una de diferent, perquè sempre hi havia un company o companya nova, així com algun/a que ja no tornava. Però els/es mestres estaven sempre allà, i donava confiança saber que es quedaven; perquè recordo quan trist era adonar-se que aquell/a mestre/a ja no tornaria més, el buit que deixava.
Un altre aspecte que recordo amb claredat és l'olor del col·legi. Quan no fa gaire temps vaig entrar-hi, encara continuava allà. La flaire tan especial que desprèn la conjunció de l'esforç mental i físic dels nens i les nenes que diàriament omplen l'espai. I també els sorolls i de vegades la quietud. Per què, com no recordar les hores de classe que dedicàvem a fer deures, llegir o estudiar amb música clàssica, cantautors/es... i perfumades? Aquells preuats i irrecuperables anys, en els que els problemes a penes si existien.
Tot i que la classe a la que jo vaig anar va ser considerada durant gran part de l'etapa escolar la pitjor del nostre curs, la realitat és que no la canviaria per cap altra. La persona que sóc es va començar a formar entre aquelles parets i finestrons, amb els/es mestres que vaig tenir, acompanyada dels companys/es de classe, que a l'igual que jo, un dia vam acomiadar-nos de l'escola, d'una part de la nostra vida, per continuar portes enllà el camí que cadascú havia estat abocat a triar, amb les empentes que nou anys d'escolaritat deixaren en cadascú de nosaltres.
Martina Vilar Navarro
Ex-alumna de l'escola
