Esparreguera, abril de 2005, en motiu del 25è aniversari de l'escola Pau Vila
Jaume Cela

La "D" majúscula està cansada.
Feia massa temps que encapçalava paraules molt solemnes, molt prestigioses i això cansa una cosa de no dir. Eren paraules com Dama, Dòlar, Diner, Democràcia, Déu, Diversitat, Dolor, Dempeus...
Ella no en tenia cap culpa, de ser una D, i, a més, majúscula, però iniciar tantes paraules importants l'havia portat a l'estat que es trobava: una fatiga intensa, com si hagués descarregat un camió ple de pedres.
De tant en tant somiava que començava una paraula senzilla. "Detall", per exemple. O "dit". Dit li agradava d'allò més.
La "r" s'havia perdut. La seva mare sempre la renyava perquè badava i quan badava s'oblidava del món i es deixava anar de la mà de la seva bessona. Totes dues formaven part de la paraula “morro”. No és cap paraula de l'altre món, però té la seva gràcia que bona part dels animals en tinguin. A més a més, les persones, quan beuen a morro semblen felices.

La que devia estar sense saber què fer era la seva germana, perquè ara, sense ella, la paraula deia “moro” i a la bessona no li agradaria gota viure al desert. Tan bé que s'ho passaria ella badant entre les dunes i estirada sota una palmera del primer oasi que trobés.


La petita "a" tenia “mala pata”, sempre la posaven a la cua de la paraula. Ella prou que volia ser el tall de l'entrepà, ser cap d'arengada, però sempre acabava al final. Feina no n'hi faltava, és clar, però no estava gota contenta, sobretot perquè quan la paraula era plural la treien a ella per posar-hi una "e". Aquest és el motiu que explica que aquestes dues vocals sempre s'estiguessin tirant els plats pel cap.
Que farta estava la "u" de tants ensurts i trasbalsos! Des de temps immemorials que els fantasmes i altres esperits la feien servir per fer tremolar la gent, perquè els més valents es caguessin a les calces, parlant en plata. Ara bé, pitjor les "us" que no sonaven!

Com que ara no és temps de fantasmes, perquè aquests personatges reclamen foscor i rellotges de paret que toquin les dotze amb solemnitat i misteri, la u treballa amb uns firaires al tren de la bruixa. Volta món, això sí, però ja n'està tipa de provocar taquicàrdies a les pobres criatures.
Ahir mateix es va despenjar de la seva companya, la presumida hac, que té molts fums i això que no sona que si sonés seria inaguantable viure al seu costat, i va decidir buscar-se feina.


La "ve baixa" enyora els temps que es va convertir en el senyal de la victòria. Ella és lletra de pau, més aviat tranquil·la i de bon caràcter, però la van fer servir per il·lustrar el final d'una guerra terrible i  encara viu del record d'aquells moments, quan milers i milers de persones es saludaven i la representaven amb els dits.
La "ve baixa" és parenta de l'altra, de l'alta, però no us penseu que té cap mena de complex, perquè sap que els adagis guarden antigues savieses i n'hi ha un que assegura que al pot petit hi ha la bona confitura. Baixeta i petita no és ben bé el mateix, però la "ve baixa" s'ho fa venir bé i... “endavant les atxes!”
La "i" era, fa una pila d'anys, una "o", però va començar a fer règim i va acabar com la coneixem ara. Ella s'agrada, però també troba molt bufó l'arrodoniment de les "os" que no van voler seguir els camins de les aprimades i continuen sent el que eren.

A més, la "i" porta un barret elegant i discret que tant li filtra el sol els dies d'estiu com la protegeix de la neu o de la pluja a l'hivern.
I encara una cosa més: a la "i" li agrada amb bogeria formar part del riure de la gent, d'aquella gent que té l'encert de riure amb ella i amb unes quantes "ís" més.

La "ela", també en temps de l'antigor, era una "i" que volia portar el seu barret ben engiponat. I com passa amb les girafes va començar a estirar el coll i al cap dels anys va atrapar el barret, però el coll li va quedar estirat. No us penseu que viu aquesta circumstància amb disgust. Ella sap que es pot mirar bona part de l'alfabet des de ben amunt. Ara bé, aquest detall el viu amb sensacions contradictòries. Se sent contenta de la seva presència estilitzada alhora que enveja una micona aquelles lletres - com la “p” o la “q”- que han de viure amb mig cos enterrat a terra.
I tot això, a què ve a tomb, us preguntareu.

Doncs molt senzill: totes aquestes lletres es van trobar de casualitat i van començar a explicar-se les seves aventures, els seus anhels. Van compartir queixes i il·lusions, marrades i encerts.

La "D", que era la majúscula i havia de governar tota aquella tropa, va proposar que si no estaven gens satisfetes del seu estat actual s'unissin per formar una paraula. Unes perquè estaven descontentes i les altres per veure què passava van acceptar la proposta.

Feina van tenir perquè a cada combinació sempre hi trobaven un nap o una col.

Fa de mal comptar, però van estar provant i provant més d'una setmana. Al final, i com aquell que no vol la cosa, van acceptar aquesta paraula: Drauvil.

- I què redimonis vol dir?- va preguntar una "jota" que passava per allí ballant el ball que indica el nom de la seva lletra.

Ningú no va saber donar cap resposta. Ni el diccionari, que recull gairebé totes les paraules.

I ja teniu aquella colla de lletres a punt de perdre la felicitat que tant els havia costat guanyar.

Van voltar dies i dies per aquests mons buscant alguna cosa que no tingués nom i quan ja començaven a defallir van veure una mena de drac que presidia els 25 anys de vida d'una escola.

I a la "D majúscula" se li van encendre totes les bombetes on viuen les idees i va proposar el següent:

- Per què no bategen aquest drac amb el nostre nom?
Van estar de sort perquè aquella idea-bombeta va il·luminar els rostres de les altres lletres.

I tal dit, tal fet: totes les seves companyes ho van acceptar.

La "D majúscula", que de xerrar en sabia una estona, va convèncer la colla de l'escola que no va dubtar a donar aquest nom al seu animal emblemàtic.

No cal dir que la "D majúscula" estava molt contenta perquè havia fet realitat el seu somni: donar nom a una cosa senzilla, fràgil, acollidora, càlida i tendra com el pa acabat de coure.
Perquè una escola, com passa amb el CEIP PAU VILA d'Esparreguera, és una realitat senzilla, sense pretensions, que té la fortalesa de les coses fràgils, que acull tothom sense demanar que ensenyin la poteta, que és càlida com aquelles mantes que ens tapen els peus les nits crues d'hivern i tendra perquè  els seus habitants saben que la tendresa és una de les qualitats que ens fan més humans.

Felicitats a la bona gent del CEIP PAU VILA per aquests 25 anys de feina. Us desitjo que mantingueu ben desvetllat el convenciment de que val la pena continuar treballant per construir una escola al servei de tots els nens i de totes les nenes, al servei de cada nen i de cada nena.