Esparreguera, abril de 2005, en motiu del 25è aniversari de l'escola Pau Vila
Iñaki Andrés
El retorn d'en Drauvil

En menys que costa dir “bon dia”, el vent es va girar completament i amenaçava amb convertir-se en un autèntic problema. Ningú podia encara sospitar que les conseqüències arribarien a ser gairebé dramàtiques. La Nàdia i en Paul havien sortit a fer volar un estel i fins aquell moment tot anava bé. De sobte, ja no podien dominar l’estel. Es van mirar i sense paraules es van preguntar “què fem?”.   

El vent era ja massa fort i corrien el perill que se’ls trenqués la cua de l’estel o que se’ls escapés de les mans. Van decidir de recollir-lo i tornar cap a casa. Pel camí el vent s’anava fent més i més fort. La terra, les fulles i tot allò que el vent aixecava no els deixaven veure gairebé res i els obligava a caminar amb el cap cot i a protegir-se amb braços i mans.

Potser per això no van poder distingir bé aquell trosset de paper blanc amb taques de color que voletejava davant seu. En Paul el va apartar amb la mà i en tocar-lo va notar alguna cosa més dura i amb punxes.

- Has vist això? –va dir en veu alta, i la Nàdia es girà cap a ell.

Es van mirar tots dos amb sorpresa, com si aquell petit tros de paper blanc amb taques de colors els recordés alguna cosa.

Ells no ho sabien, però no eren els únics que aquella tarda havien decidit sortir a jugar amb el vent. Era una tarda de primavera, una d’aquelles tardes en què tot és tan agradable que fins i tot al sol li fa mandra d’anar-se’n a dormir. L’hivern, que havia estat especialment fred, ja era un record llunyà. Ara tocava jugar a fora, així que també en Drauvil havia decidit sortir del seu amagatall per l’escletxa secreta que només ell coneixia. Aniria a l’aire lliure a volar l’estel blanc amb taques de colors que amb tanta paciència havia construït temps enrera. La brisa era suau però suficient per a la seva diminuta joguina. Se n’anà a un camp proper tenint cura que no el veiessin. Si hagués sabut el que passaria, segurament hagués preferit ser vist i salvat del remolí invencible que l’esperava.

Ell tampoc no sabia que no era l’únic que aquella tarda jugava amb el vent. Començava a ser massa gent que havia sortit amb l’estel, així que la suau brisa demanà ajuda als seus companys els vents. I com que feia tan bon temps i s’hi estava tan bé van començar a arribar vents del nord i del sud, de l’est i de l’oest, del mar i de la muntanya.

Allò es complicava. Cada vent volia destacar i “fer-se el xulo” davant dels altres, així que en menys que costa dir “bon dia” allò ja no semblava una bonica tarda de primavera sinó un rúfol dia de tardor o, pitjor, una tempesta de sorra en mig del desert.

El pobre Drauvil, tan petit, no va tenir temps ni forces per a dominar la situació. Tot passà mentre recollia el fil. Primer fou imperceptible, li semblava que el terra s’havia tornat més tou del normal. Després se n’adonà amb sorpresa que s’elevava. Encara estava content: pujava i baixava, avançava com si caminés a grans gambades, amb salts com els que es fan en els somnis. Encara estava content, era més fort que la força de la gravetat, de la qual havia sentit parlar a l’escola als més grans. Però després de dos o tres salts ja no podia tocar de peus a terra. Passada la sorpresa, de seguida li entrà la por. La por i la curiositat. No sabia si cridar auxili o prendre-s’ho com una aventura. Perquè no hi havia dubte: volava.
En el seu vol topà amb alguns obstacles, potser amb algun nen i tot. Des de l’altura va entreveure com desapareixia el seu territori familiar, l’escola on vivia i els camps que l’envoltaven.
Va volar sense control durant un temps que no sabria precisar. No podia dir tampoc si es trobava molt lluny o donava voltes i voltes per paratges propers. Marejat, va perdre totalment el control i no li quedà més remei que deixar-se portar. A més a més, la tarda es tornava més fosca i freda. Va entrar en una espècie de núvol o de boira i ja no hi veia res. Perdut i descontrolat, es va estavellar contra el que semblaven unes roques o una muntanya.

Quedà estès sobre el terra. Volia moure’s però no podia, volia cridar però no li sortia la veu. Ni tan sols podia plorar ni mantenir-se despert. No dominava res, tot se li escapava. Potser això era la mort que tothom tant temia. Finalment, dins i fora d’ell tot es féu definitivament fosc.

Un temps després al Pau Vila es començà a parlar d’una cosa que no sabien com explicar. Ningú no estava segur, però jurarien que feia dies que no passava res estrany. No es trencava res de manera inexplicable durant la nit, no desapareixien papers, les coses no canviaven de lloc. Tot era previsible, i això no era normal. No estaven acostumats a què tot, absolutament tot, es mantingués al seu lloc per molt de temps. Feia tants anys que no passava que se’ls feia estrany.

Un dia, sense adonar-se, la Nàdia digué en una conversa:

- Això passa més o menys des del dia de la gran ventada.

En Paul, que jugava per allí a prop i va sentir el comentari, s’aturà un instant i va fer com que pensava. Però no va pensar res. I continuà jugant.

Ells encara no ho sabien, però tot plegat tenia una explicació. En Drauvil ja no hi era. Feia dies que es trobava inconscient en una  muntanya completament emboirada.
Tampoc no sabien que no es trobava sol. Al seu voltant, unes criatures diminutes vetllaven perquè despertés. S’assemblaven molt a ell, però no eren blanques amb taques de colors, sinó que tenien colors molt vius, diferents cada un d’ells, amb taques blanques per tot el cos i les ales.
Passaren els dies, o allò que passés en aquella muntanya on no hi havia més llum durant el dia que durant la nit. Les herbes i les atencions d’aquestes diminutes criatures van despertar per fi en Drauvil. S’aixecà i volgué parlar amb ells, pensant que si eren tan semblants a ell l’entendrien.

- On sóc i qui sou vosaltres?, preguntà. Però només va sentir un soroll que no arribà a entendre:

- Mos slivuard moc ut, òrep ed suiv sroloc rep s’neruev a al ariob.

En Drauvil es va adonar de seguida que podia arribar a entendre’s amb els seus salvadors amb una mica d’esforç. Aviat les converses eren prou entenedores i un matí, o una nit, no se sap, els digué:

- No es que estigui malament aquí, però m’agradaria tornar a casa meva. Com ho puc fer? Per on haig d’anar-hi?

- No t‘ho podem dir, perquè mai hem sortit d’aquí, però pots provar de marxar igual com vas venir, volant amb el teu estel. De tant en tant s’aixeca un gran vent i desapareix la boira. Llavors nosaltres ens amaguem perquè amb els colors tan vius que tenim ens podrien descobrir i posar-nos en perill.

Així ho va fer en Drauvil. El van ajudar a reparar l’estel i quan el vent s’aixecà es van acomiadar i li van desitjar sort.

- No sabem on aniràs a parar, però has de córrer el risc. És l’única manera de sortir d’aquí.

En pocs minuts es trobava volant de nou, però com l’altre cop, aviat va perdre el control. Va volar i volar fins que el vent es va fer més feble i pràcticament va desaparèixer. Sense vent, l’estel no s’aguantava al cel i va començar a caure. Instintivament, es va arraulir per esperar el que pensava que seria una gran patacada contra el terra o contra alguna roca.


De sobte, va veure espantat que no hi havia terra per sota. Acabava de passar els penya-segats d’una costa desconeguda i estava caient al mar. Va obrir la boca i … això sí que era cridar.

- Auxiliiii !!! No sé nedaaaar !!!

A l’escola, ara estaven segurs. En Drauvil havia desaparegut. Feia tant de temps que no passava res d’estrany que ja no tenien cap dubte. Fins i tot li havien posat petites trampes per comprovar si sortia dels seus amagatalls per fer alguna entremaliadura, però res. Això sí, no es posaven d’acord en els motius de la seva desaparició.

- Jo crec que està malalt – deia preocupada una nena de P4.

- A mi em sembla que està avorrit de l’escola i ha marxat –opinava  un noi dels grans. Jo porto vuit anys aquí i ja començo a estar tip, així que imagina’t ell que en portava vint-i-cinc. Per cagar-se!

Una nena de quart semblava més romàntica:

- Potser ha anat a buscar-se una amigueta, una drauvileta… I va començar a riure que no podia parar.

I no faltava el dramàtic:

- Ja està. S’ha mort ! Era molt gran per…

- I tu què saps de quant viuen els drauvils, eh? Potser a la seva espècie viuen quatre-cents anys, com les tortugues…, va interrompre la Nàdia.

- Jo no ho sé, però tu tampoc, així que no et facis la llesta.
- Calleu! Ja ho tinc! - ara era en Paul qui parlava amb molta seguretat. Com que aviat faran obres a l’escola i ho remouran tot, se n’ha anat perquè no el descobreixin.

L’explicació va convèncer a la majoria. En Paul se sentia tan satisfet de la seva idea que durant uns dies va passejar per l’escola com si fos “el mismíssim Einstein”.

En realitat, gairebé tothom podia tenir una mica de raó o no tenir-la. El cas és que per aquell temps en Drauvil va tenir l’ensurt de la seva vida, molt més que quan va volar sense voler, molt més que quan, més d’una vegada, el conserge o les dones de la neteja havien estat a punt de descobrir-lo. En tots els anys de l’escola només l’havien vist en una ocasió. Bé, en realitat no a ell, sinó la fotocòpia que es va fer sense voler una nit que remenava per la secretaria. L’endemà, tota l’escola n’anava plena. Tothom en parlava, tothom volia veure’l i tothom en volia una còpia.

Ara que ja sabien que existia, intentar caçar en Drauvil per sorpresa s’havia convertit en un al·licient per a molta gent. I per a ell en una gran font de perills. Fins ara se n’havia sortit prou bé. Però el que l’esperava en el cop i a dins del mar l’espantava com mai.

 Mentre queia va intentar batre les seves ales per volar, però no tenia força suficient. No ho havia fet mai i ni podia ni sabia. Ja era a punt de picar amb la superfície del mar a gran velocitat quan, en un moment d’intuïció, replegà les ales i es posà de cap per avall per entrar millor dins l’aigua i no fer-se mal. Xof! Ja estava. No s’havia trencat res amb el cop, però sabia que aviat moriria ofegat.
El mar era profund allí perquè la costa propera era molt abrupta. Li va costar arribar al fons i quan ho va fer va obrir els ulls. Mai havia tingut una sorpresa tan gran: no era capaç de reconèixer gairebé res en aquell món de formes i colors tan diferents del seu. Els més estranys animals i vegetals el miraven encuriosits. Una criatura alada com el Drauvil era una rara novetat en aquella vida submarina. Tot era tan desconegut i inimaginat que per un moment va pensar que havia mort de veritat.

No tenia temps de pensar. Li faltava l’aire, havia de sortir el més ràpid possible.

Provà d’impulsar-se amb les ales, però aquestes li feien més nosa que servei. Estava segur que era viu perquè es cansava i s’ofegava. Els seus petits pulmons eren a punt d’esclatar. De sobte, es va veure arrossegat per una força poderosa. Havia entrat en una corrent d’aigua que impulsada per les onades es ficava en una mena de túnel submarí. Era una espècie de xemeneia que comunicava amb l’exterior. O més exactament amb una cova que s’obria per sobre del nivell de l’aigua a l’interior de les enormes parets de roca de la costa. Ja no podia més quan, per fi, va poder treure el cap fora de l’aigua. La cova no era gran, però sí suficient per poder-se posar dret i caminar una mica.

Després de descansar, en Drauvil s’adonà que ara no tenia ajuda de ningú. Havia de sortir amb el seu coratge i el seu enginy. Va pensar una estona i va comprendre dues coses. La primera que la cova comunicava amb l’exterior, perquè si no l’aigua no hagués avançat amb tanta força per aquell túnel de roca. Era com una immensa xeringa, així que en algun lloc havia d’haver una sortida. La segona que potser hi havia més d’un túnel. Era segur que un s’obria cap a fora, però dels altres no ho podia saber. Potser es trobava un immens laberint natural i es perdria per sempre.

També sabia que  l’única manera de sortir d’un laberint era avançar, així que va començar a caminar i anar quatre grapes. Avançava a les fosques i de tant en tant havia de girar cua. Al cap d’una estona va trobar aigua un altre cop. Tenia la sospita que havia tornat al principi. Va tornar a pensar en el laberint i va decidir que si avançava tocant sempre una paret amb la mateixa mà acabaria per sortir, encara que trigués molt.


Va perdre la noció del temps, però cansat i amb el cos esgarrinxat per les roques va sortir a cel obert per una escletxa. Per sort, ser petit sempre havia estat per ell un avantatge.

No podia més i es posà a descansar. Després va pensar que no sabia ni on era ni com arribar a la seva escola, així que va fer el mateix que havia fet fins ara de forma voluntària o involuntària: volar. Va construir un altre estel i va esperar que els vents l’ajudessin. Calia confiar també en la sort, havia sentit dir que la sort afavoreix els audaços.

I els vents que van ser l’origen de les seves tribulacions es van comportar bé aquesta vegada i el van arrossegar de nou cap al Pau Vila. Quan veié l’escola des de l’aire no sabia si riure o plorar, així que va fer les dues coses, primer una i després l’altra. Estava plorant quan es va fer una gran trompada contra un arbre, així que ja no li calia plorar pel dolor, ja tenia la feina feta.

Va arribar al pati de l’escola com va poder. Era ple de nens i va esperar que tothom tornés a dins. Va buscar la seva entrada secreta però no la va trobar. Era estrany, es tractava sens dubte de l’escola que recordava però tot li semblava molt diferent. Havia desaparegut aquella entrada i probablement el seu amagatall.

No va poder descansar. Es tornaven a sentir veus i va córrer a amagar-se. Aquesta vegada sí que va distingir una escletxa per on ficar-se. Uf! Salvat per poc. Va donar les gràcies als paletes que sempre pensen en ell i en les altres criatures diminutes de les cases.

L’endemà al matí un nen de la classe dels “Xerric-Xerrac” va córrer cap a la seva mestra cridant.

- Senyo, senyo! Algú s’ha menjat el meu entrepà! Ahir vaig deixar-me la meitat perquè no tenia més gana i mira: només queda el paper. I m’han deixat el calaix ple d’engrunes…
Encara no havia acabat de parlar quan va entrar la directora, que estava passant per totes les classes.

- Nens, algú ha vist la meva maquineta de Patufet amb barretina? M’ha desaparegut i estic segura que ahir la vaig deixar sobre la…
Encara no havia acabat de parlar quan va començar a arribar gent buscant la directora. A la classe del Drauvil hi havia guixos pel terra i llapis fora de les safates. D’un mural del passadís faltaven dues lletres de la paraula lluna i només en quedava una. A l’aula de música s’havien desafinat les panderetes. En un ordinador apareixia com a salvapantalles una etiqueta d’Anís del Mono en òrbita al voltant d’un cartell d’”El Planeta de los simios”. Al despatx de l’AMPA una samarreta estava fora de la bossa, arrugada com si algú hi hagués dormit i una mica mullada…

Era un no parar de gent empipada pels passadissos demanant respostes i solucions.

- Un moment. Ja sé què passa!

La conserge avançava cap al grup amb el millor dels seus somriures. Quan hi arribà va girar el full que portava a la mà i el va mostrar a tothom. Acabava de trobar a la fotocopiadora una fotocòpia del Drauvil.