Premià de Mar

PREMIÀ DE MAR AL LLARG DE LA HISTÒRIA

Les primeres dades històriques del que avui coneixem com a municipi de Premià de Mar són una mica confoses. Tenim, en primer lloc, algunes restes prehistòriques, com per exemple una àscia de sílex de color mel trobada a Can Fitó o un possible dolmen on havia estat la casa pairal del Mas Foxà (situada al final del carrer Gran Via). Les excavacions d'urgència dutes a terme durant la construcció dels fonaments dels aparcaments de la plaça de la Sardana revelaren l'existència d'un important jaciment corresponent al Bronze Final-Primera Edat del ferro, amb una cronologia propera als segles VIII-VII abans de Crist.

L'època ibèrica, que es desenvolupa entre els segles VI i I a. C., té el seu màxim de exponent en el poblat ibèric de la Cadira del Bisbe, situat dintre del terme municipal de Premià de Dalt. Atès que es tracta del primer nucli urbà realment documental en aquesta zona, no resulta agosarat considerar-lo el primer “Premià” conegut. Amb tot, avui sabem que els poblats ibers no són els únics llocs d'habitació que aquesta etapa històrica ens ofereix ja que també hi ha el que els arqueòlegs anomenem assentaments ibèrics de plana, que consisteixen en petits establiments dedicats a una activitat econòmica molt concreta, com poden ser l'agricultura o la producció de de terrissa. D'aquests, en tenim a Premià dos exemples: el primer a Can Vilà (que pertany territorialment a Premià de Dalt encara que està al costat mateix del Camí del Mig) i el que es trobava poc més amunt de l'actual plaça de la Sardana, amb unes cronologies incontestablement preromanes (segles IV-III a. C.)

Amb l'arribada dels romans a partir de l'any 218 a.C. Començaran a produir-se tota una sèrie de canvis socials, econòmics i polítics molt importants. El tipus d'assentament principal serà el que ells mateixos anomenaven villae (vil.les), és a dir, cases de camp. És evident, tal com l'Arqueologia ha demostrat, que el poblament romà fou dispers i molt abundant a la comarca del maresme, i Premià de Mar no n'és cap excepció. Els exemples més destacats són la vil·la de la Gran Via -troballa arqueològica que moltes persones encara recorden-, excavada en l'any 1969 i que era certament una casa senyorial (en la terminologia de l'època, una domus). També era important la necròpoli situada en el Palmar Hotel, bàrbarament destruïda per les excavadores l'any 1976, que contenia més de setanta tombes datables en el baix imperi romà. En destacaven algunes àmfores de procedència itàlica -de les quals actualment se'n coneixen molt pocs exemplars a la península ibèrica- i la tomba d'un nen, que portava una corona feta de cargols punxents de l'espècie Murex brandaris. La llista dels jaciments romans de Premià és llarga: només cal esmentar les troballes a Can Manent, Cal Metge, el Vallpremià, el Mas Foxà, el carrer Gibraltar, etc., aixì com també les més recents dels torrents Amell i Fontsana o les dels carrers Gran Via i Elisenda de Montcada evidenciats durant els seguiments d'obres duts a terme entre els anys 1996-1997.

Durant l'edat mitjana ens trobem amb un període fosc i mancat d'informació. Després de la caiguda de l'imperi romà el caos domina arreu, i s'incrementarà encara més amb la invasió sarraïna. Però la vida continua i les comunitats de la zona tendeixen a viure en àree més allunyades de la costa, per la por als atacs dels pirates i corsaris, sobretot musulmans, que des dels segles IX al XVIII duran a terme ràtzies per tota la comarca (així, la coneguda llegenda de la castlana de Burriac que els fa front és només un reflex d'aquest període d'inseguretat). El nom de Premià apareix en els documents per primera vegada en el segle X: molt probablement deriva d'un propietari romà, segurament d'època tardana, anomenat Primitius, Primianus o Primilianus, l'heretat del qual desconeixem on es trobava exactament, hores d'ara. Precisament és en aquest segle -el X- quan comencem a trobar en la documentació esments de llocs premianencs que encara existeixen: l'ermita de santa Anastàsia -l'actual santa Anna de Premià de Dalt- en l'any 987; l'ermita de sant Mateu en el 993, o els terrenys de la Cisaen el 995. Molts dels indrets que s'anomenen són, però, actualment imprecisables amb seguretat a causa de les referències de l'època (per exemple “propietat que limita al nord amb a la vinya de...”). Amb tot, hi ha casos en què resulta més senzill establir els llocs, com ara en una donació feta a benefici dels altars de santa Creu i santa Eulàlia de la Seu de Barcelona feta per Pau, Simplici i Olviola (dona), marmessors del testament de Viatarius: en el document s'esmenta que la propietat -una vinya- es troba damunt de la casa de santa Anastàsia, i que els seus límits són: al nord, la vinya d'Ermengod i de Seniofred; a l'est, la vinya de Pladidia i hereus; al sud, la “via que va a tot arreu”, que molt probablement és el que avui coneixem com a Camí del Mig, que a grans trets és el brancal de la Via Augusta que havia estat construïda pels romans entre els anys 10-8 a.C., i que en l'edat mitjana continuava en funcionament arribant als nostres dies.

Alguns segles després, i sobretot del XV al XVII, comencem a trobar evidències d'establiments ja prop del mar. Així, en l'any 1687, la masia de Can Manent era ... “fleca, gavella y mesón en toda la extensión del camino Real”. El barri de mar de Sant Pere de Premià començava a prendre forma.

La població costanera de l'actual Premià de Dalt, el “Premià de Baix”, creixia ràpidament: així, a finals del segle XVIII es començava a construir la que després seria parròquia de sant Cristòfol. UI no cal dir que aleshores l'aixecament d'una església implicava un cert nombre de població. Les activitats de l'època eren la pesca, l'incipient comerç amb les Amèriques -que es desenvoluparia molt més durant el segle XIX-, així com la pagesia, ja fos aquesta de secà (vinya i cereals) o de sínia (horta i arbres fruiters, entre els quals destacava el taronger). La floricultura fou introduïda pels voltants de lt'any 1832, un segle abans que l'italià Beniamino Farina introduís al Maresme el conreu del clavell.

El nucli antic de Premià de Mar és ben senzill de distingir en qualsevol plànol actual, ja que es troba entre la Riera i l'actual carrer Joan Prim; el límit superior el marcaven els carrers Àngel Guimerà i Sant Miquel. Entre aquests i la platja és on hi havia la majoria de cases dels pescadors, i per damunt d'ells, les masies dels pagesos.

L'any 1836 Premià de Baix es converteix en Premià de Mar, sota l'advocació de Sant Cristòfol. I en 1841 consagrà parròquia pròpia. A partir d'aleshores el desenvolupament de la població serà vertiginós. La descripció que del poble ens fa Víctor Balaguer en la Guia de Barcelona a Arenys de Mar por el ferro-carril, publicada en 1857, és la d'un municipi en ple desenvolupament, al qual contribuïa, pel que fa a les comunicacions, la línia fèrria instal·lada l'any 1848:

“Premià de Mar ó sea San Cristóbal de Premià es una población de escasa importancia. Tiene 1500 almas y 280 vecinos, tres fábricas de tejidos, dos de empesa y una de pisanas, pañuelos, etc., con su tinte, ocupándose en cada una treinta personas.

La industria principal de este pueblo, cuyo término comprende 400 cuarteras de tierra, es la navegación. Sus tierras producen vino, trigo, cebada, cáñamo, legumbres y cebollas, y su principal cosecha es el vino, pero hace seis años que desgraciadamente se pierde toda a causa del oidium.

Cuenta la matrícula de Premià doce barcos de pesca y uno de tráfico de cabotaje; y de otras matrícula, pero montados por vecinos de este pueblo como dueños e interesados, hay cuatro de cabotaje y diez de carrera de América...”

Entre finals del segle XIX i començaments dels XX es viuran alguns fenòmens que canviaran Premià de Mar per sempre: la fil.loxera, que aniquilarà les vinyes existents en el terme, la fin de la “carrera de les Amèriques” amb la implantació de la navegació a vapor i l'acabament del conreu dels tarongers en la dècada 1910-1920, que havia estat important des del segle XVIII. En canvi, es desenvoluparà una important activitat industrial: els noms d'algunes de les fàbriques com Can Za, Can Gravada, la Lyon Barcelona (pionera de l'estampació a la lionesa), el Vapor Vell i d'altres perduren encara en el record de molts premianencs. L'any 1884 es bastia la Propagadora de Gas. Poc després arribaria la il·luminació per fanals de gas als carrers, l'aigua de Dosrius, l'electricitat, el telèfon...

I Premià, com moltes altres poblacions, entrava de ple en el segle XX.

Ramon Coll Monteagudo

A internet hi ha de tot: