Barcelona, el 16 de maig de
1894 1894-1924. Poeta. De formació autodidacta i extracció proletària és un
del representants més significatius de l’avantguarda històrica a Catalunya.
Orfe de pare, des del 1901 visqué a l’Asilo Naval Español. A partir de 1906
fins el 1917 va fer oficis ben diversos, des d’aprenent d’adroguer fins a
vigilant nocturn al moll. Cap el 1914 havia ingressat a la «Juventud Socialista»
per la qual cosa començà a escriure a publicacions revolucionaries com ara
Los Miserables, La Justicia Social de Reus i Sabadell
Federal, des del 1915. S’inspirà en l’anarquisme i inicià una defensa
aferrissada de la classe obrera. Utilitzà normalment el pseudònim de Gorkiano.
Molts d’aquest articles foren reunits a Glosas
de un socialista (1916). Aquest és un període on té preferència la llengua
castellana i on s’aboca a la crítica politicosocial. La seva obra assagística
comprèn tres reculls: Humo de fábrica
(1918) amb un pròleg de l’escriptor Àngel Samblancat on incorporà molts articles
de les Glosas, els textos dels Mots
propis (1917-1919) publicats a la revista Un
Enemic del Poble, reflexions morals sobre l’home inspirats en la filosofia
de Nietzche i l’ideari de Torres-Garcia i, finalment, La ploma d’Aristarc, que no arribà a publicar.
Arran d’una forta crisi personal i desenganyat del socialisme abandonà la política
i es dedicà de ple a la poesia que no deixà de conrear fins el moment de la
mort. Però, a més de poeta, fou un agitador cultural com ho demostra la fundació
de tres revistes: Un Enemic del Poble
(1917-1919), lligada als postulats regeneracionistes durant un primer moment
i que evolucionà cap al futurisme el segon, Arc-Voltaïc (1918) model avantguardista per excel·lència on col·laborà
Joan Miró, Rafael Barradas i Joaquim Torres-Garcia, i Proa (1921), de caire postavantguardista,
que alternà textos
nacionalistes amb poesies. Una altra de les seves inquietuds fou la creació
de l’editorial Salvat-Papasseit Llibreters.
El seu primer poema català que aparegué el 1917, «Columna vertebral:
Sageta de foc» juntament amb els textos programàtics Sóc
jo que parlo als joves (1919), Concepte
de poeta (1919) i el manifest Contra
els poetes amb minúscula: primer manifest català futurista (1920), són
el clam d’una poètica que l’acostà al futurisme de Marinetti, a l’esperit nouveau d’Apollinaire i al nunisme
de Pierre Albert-Birot, fins i tot al regeneracionisme de Joan Maragall ,sobretot a partir del vitalisme
que expressen. Esporàdicament col·laborà a La Revista, Vell i Nou,
La Publicitat i La Mainada, entre altres. És també un dels pocs escriptors avantguardistes
catalans que publicà a la castellana Grecia.
La seva obra poètica la integren sis títols: Poemes en ondes hertzianes (1919), il·lustrat per Rafael Barradas
i Joaquim Torres-Garcia, que expressa la descoberta futurista i la recerca
d’una poètica personal; L’Irradiador
del port i les gavines (1921), continuador de l’anterior però on s’aprofundeixen
les troballes del futurisme; Les conspiracions
(1922), llibre que conté vuit poemes d’inspiració nacionalista escrits durant
la seva estada al sanatori de La Fuenfría (Cercedilla), La
gesta dels estels: mostra de poemes (1922), on inicià un procés de mitificació
de la realitat quotidiana a través de l’elegia i l’enyor, El
poema de la rosa als llavis (1923), poema unitari de tema amorós, i, finalment,
Óssa Menor: fi dels poemes d’avantguarda
(1925), amb dibuixos de Josep Obiols, aparegut pòstumament i
on el poeta abandona el fet quotidià per endinsar-se en l’angoixa i la proximitat
de la mort.
Morí de tuberculosi als trenta anys. La seva vida i la seva obra estigueren
sempre dedicades a l’exaltació de la joventut, la llibertat, la sinceritat,
l’heroisme i la lluita.
La seva poesia ha estat musicada per diversos cantautors catalans i ha estat
traduïda a diferents idiomes. Tant la seva persona com la seva producció han
estat objecte de nombrosos números monogràfics a revistes i homenatges.