Alba
Mudarra Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona
(UB)
Primers dies a la universitat
Ja
fa unes setmanes que allò que tant havia imaginat en un passat
ha esdevingut la realitat present.
Ja
fa unes setmanes que visc lluny dels pares, i després de tant de
temps a un poble, he tornat amb més ànims que mai al soroll
del trànsit, grues i gentada que ofereix Barcelona. Ja fa setmanes
que cada matí, després d'unes quantes parades de metro -trajecte
monòton, xafogós i replet d'ulls plens de son- creuo la
gran porta de la Universitat de Barcelona, i m'introdueixo en una dimensió
en la qual encara em moc una mica perduda. Ja fa setmanes que han tornat
les classes, però aquesta vegada força lluny del Vescomtat.
Des de fa alguns dies, nous rostres s'han endinsat a la meva vida, han
començat a formar-ne part. Des de fa alguns dies, puc dir que sóc
part de la vuitantena d'alumnes -massa pocs, per desgràcia- que
aquest any hem començat, porucs però il·lusionats,
Filologia catalana a la UB.
Els
primers dies han estat tensos i diferents. És difícil aterrar
en una universitat, si més no per a mi ho ha estat. No conèixer
a ningú del voltant, ni professors ni companys, no saber a quina
aula anar, perdre't entre tants pisos i passadissos, horaris desconcertants
en comparació amb els rigorosos de l'institut, una cafeteria on
tothom sap que ets nou -hi ha persones que vagis a l'hora que vagis sempre
hi són!-.
Però
no tot connota pessimisme, de fet -com hem coincidit uns quants companys
que hem començat aquest any- la nova realitat se't presenta com
una mena de barreja de pensaments, sentiments positius i negatius, un
Mira que bé! i un Ai! On he anat a parar!; una classe
que esperes profundament que arribi davant d'una altra que, ja, d'entrada
-i tot i que els prejudicis mai no fan justícia- saps que serà
la teva font de tedi setmanal; un professor seriós, que imposa
i que només veure'l ja tems, compartint departament amb un que
el primer dia et soprèn pujant a la taula dempeus i t'ofereix un
concert gratuït -al principi et sembla surrealista, després,
graciós, quan reflexiones preocupant, ara però, ja ens hem
acostumat!-. En definitiva, un batibull d'informacions, sensacions, situacions,
experiències que no saps gaire bé com pair.
Però,
a poc a poc, cada dia et sents una mica més còmoda, i la
inseguretat del principi es va dissipant. Amb els dies es va esvaint el
terror pels criteris d'avaluació, ja no tremoles -o no tant!- quan
et pregunta el professor, per a fi parles obertament amb els companys
més pròxims... T'acostumes al nou món que t'envolta;
a la nova vida. Una vida que encara guarda moltíssimes portes per
obrir, grans moments per sentir... Sempre, però, amb el record
dels companys i companyes, professors i professores, amics i amigues amb
qui vas compartir tants moments en l'institut, i que tant, en aquests
primers dies, enyores.