El Castell d'Algerri pertanyia al comte d'Urgell. Quan arran del Compromís de Casp i la guerra subsegüent el comte Jaume d'Urgell va perdre els seus drets i possessions, Ferran d'Antequera va vendre als monjos de Poblet les possessions que tenia a Algerri i la seva Baronia. Anys més tard, una dama anomenada Eufrasina, descendent del llinatge del Comte d'Urgell i Baronessa d'Algerri, digué als seus vasalls que no havien de reconèixer per a res el dret del Monestir i que, si pagaven er perquè volien. Com que el no pagar sempre troba adeptes, els vasalls trobaren millor escoltar la Baronessa que les continuades reclamacions i requeriments del Monestir.
 

Anys i anys feia que durava el litigi quan una circumstància casual , insignificant en ella mateixa, va venir a agreujar sensiblement l'afer. Va ser el cas que, anant el pare bosser de pas d'un poble a un altre de l'esmentada Baronia, s'escaigué a passar per la vora de la casa de la Baronessa, d'on va sorgir un gos que pertanyia a Na Eufrasina, es ficà entremig de les potes de la mula que el monjo cavalcava "buixint" com un condemnat. El mosso que acompanyava el monjo, per desfer-se d'aquest hoste tan inoportú, li engegà una perdigonada i el deixà estès a terra, mort.

El fet no tenia pas tanta importància con cal per a perdre un regne, ni que fos tan sols una Baronia,però com si una mala astrugança l'hagués enverinat, d'aquella data endavant els picaplets que dirigien el litigi, tant d'una com de l'altra banda, redoblaren els capítols de càrrecs, augmentaren les pretensions i enredaren tant la madeixa que no hi havia manera de descabdellar-la.
Com que tot en aquest món té una fi, arribà l'hora de dictar sentència definitiva i com sempre passa, sempre es trenquen les coses per la part més prima; així és que el Monestir de Poblet fou confirmat en els seus drets sobre la Baronia d'Algerri.
Quan es va saber la sentència a Algerri, els pobres algerrins es posaren a tremolar, puix bé sospitaven amb prou fonament que els seus deutes amb el Monestir els havien de deixar escanyats. I no s'equivocaven pas gaire, si no era per quedar-se curts. 
El Capítol de Poblet va nomenar, per fer la liquidació dels deutes, un dels frares que havia mostrat més intransigència durant els plets a favor del Monestir, i ja el teniu fent via cap a Algerri carregat de llibres, capbreus, albarans i factures i disposat a fer prevaler els furs de la justícia amb tot el rigor de la llei.

Però com que el camí és llarg des de Poblet fins a Algerri i el bon home no anava amb cotxe, si més no amb unes mules, es veu que va tenir temps de pensar i pensar molt i passà pel seu cap un enfarfegós ramat de sumes de comptes i més sumes de deutes i danys. Va entendre que era tan gross el total que pujava, que amb tots els béns que disposava Algerri no podia pagar ni la desena part del deute. I allí foren els plors i els precs d'aquells vasalls que veien la impossibilitat de sortir d'aquell tràngol. Tots volien demostrar que ren pobres i que no tenien cabals per pagar.

 

Llavors al frare se li va encendre la llumeta i pensà que si els demanava el que devien allò seria de nou un cau de noves raons i els digué que tot seria cobrat i liquidat fins al darrer diner i que si no tenien diners ho cobraria tot però amb mongetes, que donarien a cada fesol el valor d'una lliura (que era la moneda d'aquell temps); que tothom sense dilació li portés tantes mongetes com tenia de deute i que finalment els lliuraria els rebuts al moment.

 

La sorpresa del veïnat no tingué límits i tothom besava les mans del monjo que a la poca estona i només amb tres Quartans de mongetes havia liquidat els deutes i les diferències. Exposada la solució al Capítol de Poblet, aquest va aprovar la gesta del monjo, i l'enutjóss afer restà liquidat. Esperem que algun dia el poble d'Algerri es digni aixecar un monument o dedicar un carrer del poble a aquest monjo i a les mongetes.
La llegendas pot constituir un llunyà i esfumat record d'haver utilitzat els llegums com a moneda de canvi.