EL DRAC DEL LLAC DE L’AIGUA SALADA

Temps era temps… i fa molt de temps en un país, molt a prop d’aquí, on sempre feia fred, plovia cada dia i el sol mai sortia.

Hi havia un llac d’aigua salada que sempre estava neta i molt transparent, aquest llac estava envoltat de muntanyes, totes elles plenes d’una neu molt i molt blanca.

Al costat del llac hi havia una cova amb una entrada molt gran on hi vivia el drac.

Aquest drac era de color vermell, caminava a quatre potes amb molta rapidesa, li agradava menjar humans, però tenia un problema… no hi havia persones per menjar-se.

Un bon dia van arribar a aquell indret un grup de nens i nenes “escoltes” que volien acampar a la vora del llac. Ajudats pels monitors van muntar les tendes de campanya i van decidir anar a explorar una mica pels voltants.

El drac , que tenia l’olfacte molt fi, els va olorar de seguida i s’amagà molt bé per poder sorprendre’ls i menjar-se’ls a tots. Se li feia la boca aigua, pensant en aquell àpat tan exquisit.

Els monitors, en Joan, en Lluís i l’Helena van fer tres grups i van marxar cadascú en una direcció per explorar una mica.

El grup d’en Joan els va semblar veure una bèstia molt gran. Però quan van tornar a mirar ja no hi era.

En Lluís i el seu grup van voltar el llac i van trobar una cova enorme. Ningú hi va voler entrar, perquè era molt fosca. Van decidir tornar-hi pel matí a explorar. El grupet de l’Helena anaven passejant tranquil·lament, quan de sobte darrere d’una gran roca van veure una petjada enorme.

Els tres grups van tornar ben aviat al campament perquè començava a ploure amb força.

En arribar es van reunir tots a la tenda més gran, i mentre sopaven es van explicar tot el què havien vist. Van decidir que l’endemà sinó plovia, anirien a explorar tot allò que havien vist. Se’n van anar tots a dormir perquè estaven d’allò més cansats.

Era mitjanit quan en Joan es va despertar: sentia un soroll ben estrany, semblava com si algú s’apropés al campament.

Sense fer gaire soroll va despertar els altres monitors. En sortir de la tenda ja no plovia , van agafar les llanternes i van enfocar els arbres que envoltaven el campament.

El drac en veure aquests potents llums es va espantar i va fugir. Així doncs, els nois no van veure res de res.

El matí següent, el grup d’en Lluís va anar jugar a la vora del llac. Jugant, jugant es van allunyar i van veure un pontet de fusta que creuava l’extrem del llac. Quan hi passaven per sobre , una bèstia molt grossa va sortir volant de darrera dels arbres i va llençar una gran flamarada que va trencat el pont. Tots van anar a parar a dins del llac.

 

Per sort , no hi havia gaire fondària i van sortir de seguida , això sí , molt espantats. Es van posar a córrer cap el campament  i xisclaven amb força perquè aquella bèstia avançava ràpidament cap a ells.

En arribar al campament tots es van quedar bocabadats contemplant la bèstia. Un extraordinari drac vermell s’havia aturat a l’entrada del campament . Feia cara de pocs amics i una fumera blanca li sortia del nas.

Va entrar al campament i obrint la boca va llençar una enorme flamarada de foc, cremant les tendes de campanya.

Les nenes i nens van córrer esperitats a amagar-se darrere els arbres més propers.

En Joan, en Lluís i l’Helena van mirar d’agrupar-los tot intentant calmar-los; mentre rumiaven una solució.

Va ser la suau i dolça veu de la Cristina Zhu la que els va asserenar...

Es va fer un profund silenci i tots la van escoltar:

- En el meu país, la Xina, tenim una llarga tradició i coneixement dels dracs. Ells estan presents en totes les festes importants que celebrem. No l’hem de tenir por. L’hem de combatre!

En Joan recordant l’estrany soroll que va sentir la nit anterior va dir:

- Jo crec que ahir a mitjanit era el drac el que feia soroll i que les nostres llanternes el van espantar!

- Si tots agafem les llanternes i enfoquem els ulls del drac, el podrem fer recular fins el llac. Ell sol s’endinsarà dins l’aigua i s’ofegarà.

Dit i fet, tots a una es varen agrupar davant el drac amb les llanternes a la mà i al senyal de l’Helena les van encendre il·luminant els ferotges ulls del drac que esparverat va fer una passa enrera…

D’aquesta manera el van fer anar fins el bell mig del llac.

El drac esglaiat aixecava el cap i de la seva boca sortien enormes flamarades.

 

I l’aire es va escalfar a conseqüència de les flamarades que pujaven cap a les muntanyes com enormes globus de foc...

I la neu molt i molt blanca de les altes muntanyes es va desfer... i l’aigua va anar a parar al llac... i el llac es va endolcir...

I un dia va sortir el sol i va créixer l’herba.

I van arribar persones... i es van quedar a viure en aquell país on hi havia un llac d’aigua dolça i on quasi cada dia el sol escalfava les muntanyes.