El cavaller i la princesa
Hi havia una vegada un planeta dins del sistema solar, a molts i molts anys enrera, on vivia un cavaller i una princesa. Era un poble anomenat Bilesloulin, era petit i molt ric, perquè sempre sortia el sol durant el dia, i les flors i plantes s’obrien. A la nit la lluna feia sortir als gats a les teulades de les cases a miolar, mentre, el cavaller i la princesa passejaven amb la carrossa.
El cavaller i la princesa parlaven de casar-se quan, de cop i volta va aparèixer el pare de la princesa, que era el rei. El cavaller i la princesa li van dir que volien casar-se i que volien que els preparés una festa molt bonica. I el rei va contestar.
- Sí, però si voleu casar-vos, el teu cavaller haurà de fer una prova.
- D’acord, superaré aquesta prova! -Va dir el cavaller-
- Per casar-te amb la meva filla, hauràs d’anar al bosc encantat i trobar la pedra màgica.
Però resultava que un drac protegia la pedra màgica a dins de la cova. La missió d’aquell drac era únicament evitar que ningú agafés la pedra. El nom d’aquell ésser terrorífic i monstruós era Rex. A l’endemà el cavaller es va preparar per fer l’aventura i mentrestant la princesa preocupada li deia.
- Tingues sort, i ves amb compte amb el drac.
- No et preocupis, superaré la prova, -va dir el cavaller-
I després va marxar amb el seu cavall negre, de cabells llisos, cames llargues i ulls molt bonics. Va marxar tan lluny que el poble Bilesloulin es veia molt petit. Va travessar el pont que arribava al bosc encantat, i va veure una llum brillant que va seguir fins arribar a la cova.
A poc a poc i amb molt de silenci el príncep s’apropà a l’entrada de la cova. Uns sorolls espantosos es podien escoltar a l’interior; crits d’angoixa i de desesperació. Una por sense definir es va apoderar del nostre príncep. D’on trauria les forces per enfrontar-se amb aquella maleïda bèstia? Com podria entrar-hi sense ser vist?
Començava a fer-se fosc, no tenia massa temps per pensar, ja era hora de passar a l’acció. Abans, però, va seure sota un arbre a descansar i va recuperar energies menjant-se l’àpat que li havia preparat la seva estimada princesa. Tancà els ulls i recordà a la seva estimada d’ulls blaus i cabell negre com el carbó. Un bon pressentiment li va envair el seu cor; de cop i volta es despertà i tornà a la realitat.
Durant una llarga estona, va observar l’entrada d’aquella cova així com els seus voltants. Sentia un soroll d’aigua molt fort. A prop, hi havia un salt d’aigua; el príncep s’apropà i begué d’allà. Va observar com, darrera del salt d’aigua, sortien uns raigs de llum. S’apropà amb molt de compte i veié una entrada.
El nostre príncep no va dubtar i malgrat que es mullar tot sencer, en un tres i no res, ja era dins d’una mena de passadís. Era un passadís molt llarg i molt ben il·luminat, a mesura que caminava, el terra s’enfonsava i no podia tirar marxa enrera. L’única cosa que podia fer el nostre príncep era caminar i caminar. Finalment, arribà a una gran sala. Al mig, trobà el drac dormint, i entremig dels seus braços va observar una gran llum; es tractava de la pedra.
Els seus ulls no deixaven de mirar la pedra, en un tres i no res, la pedra canvià de color i s’omplí de cares, de persones… El nostre príncep veié moltes persones conegudes de la vila; totes estaven tristes, les cases estaven cremades, els nens bruts i enfadats entre ells. Hi havia molta gent que s’estava barallant per idees diferents, per terres ... El poble estava dividit, gent del nord i del sud. Les famílies, entre elles, estaven dividides; hi havia molt de caos; tot semblava un somni.
El nostre príncep es posà a plorar i va sentir una tristor dins de la seva ànima.
De cop i volta, el drac es despertà i veié el nostre príncep plorant. No entenia que passava. Per primera vegada el drac no es posà furiós i volia saber que feia aquell noi davant seu.
El príncep li va explicar tot el que havia vist a la pedra i el drac no va saber que dir-li. Volia saber si això podria ser realitat o no. El drac li va contestar que si ningú ho evitava, allò es faria realitat.
Llavors, el príncep li va explicar al drac que no estava disposat a que la seva gent visqués això, que faria tot el possible per un món millor. Entraren en una guerra dialèctica, després d’enraonar i enraonar, finalment, el drac va entendre que un món amb violència solament comporta més violència.
El drac va oferir-li la pedra i va ser quan el drac va sentir una alegria de cor, com mai havia sentit. El príncep va agafar el penjoll de flors que li havia fet la seva estimada i li posà al drac. La pedra va canviar de color i es va posar verda, símbol d’esperança. Veié a través de la pedra com la gent s’estimava i s’ajudaven els uns als altres, com els nens de totes les races jugaven i aprenien junts. Veié com l’amor superava al mal. Veié al drac com ajudava als nens i feia de transportista de la vila.
A la vila de Bilesloulin solament hi havia lloc per l’alegria, la pau i l’amor.
El príncep amb la pedra i el drac tornaren a la vila. La gent s’espantà en veure el drac; però el príncep va treure la por als seus habitants.
- No tingueu por. Ha vingut por fer-nos la vida més agradable i fàcil. Gràcies a ell tots nosaltres trigarem menys temps en anar d’un lloc a l’altre.
El Rei, en veure tal miracle, no va dubtar de la noblesa del príncep i va voler que la seva filla es casés amb ell.
Al mig de la plaça van construir una torre per posar la pedra; així tots podien veure que la convivència entre ells era possible.
Aquesta història s’ha acabat, vet aquí un gat, vet aquí un gos; aquest conte ja s’ha fos.
