TEMPS ERA TEMPS

El pont de les forces màgiques

La Hilka Danila era una nena molt bonica i treballadora. Li agradava molt nedar i saltar a corda. Tenia 8 anys, però era una mica menuda. Els seus ulls eren blaus i morena de cara. Sempre portava una faldilla blanca i una samarreta de color rosa.


Cada dia quan anava a l’escola havia de passar pel pont del Dimoni. Allà es trobava amb el seu millor amic en Nipeno Santpi i tots dos feien el camí junts.

En Nipeno Santpi era un nen de 9 anys. Era alt. Tenia el cabell ros i els ulls verds. Aquell dia portava una samarreta verda amb el dibuix del lleó Temox.


Li agradava estudiar i jugar a bàsquet. Era una mica entremaliat.

Un dia, quan estaven dalt del pont, es van trobar en Sancat Pintir, estava molt espantat.

En Sancat Pintir era un home molt bo, sempre ajudava la gent del poble.

El seu aspecte era el d’un home fort. Tenia els llavis prims, ulls de tigre amb unes pestanyes llargues i cabell ros.

Portava un enorme tatuatge a l’esquena, sota la seva samarreta daurada.

-     Què et passa? -va dir en Nipeno Santpi-.


Sembla que hagis vist el dimoni. -va dir la Hilka Danila-.

-     Això mateix! Va dir en Sancat Pintir amb la cara desencaixada.

-     Em persegueix en Camun!

En Camun era un home misteriós, de dia, però quan arribava la nit es transformava en el dimoni més dolent de tots.

De dia es dedicava a perseguir algú i quan arribava la nit…

Quan arribava la nit es desprenia del seu vestit i es dirigia cap el pont del Dimoni per escollir al nen o a la nena que es menjaria aquella nit.

Això ho sabia en Sancat Pintir que ja des de ben petit havia escoltat una llegenda que tenia atemorit al poble i que deia així:

“ Anys enrere, en aquest poble, hi havia un nen petit anomenat Camun de qui es reia tothom i els seus companys de classe aprofitaven qualsevol moment per pegar-li i ridiculitzar-lo.

Tot això passava sempre en el mateix lloc, en el pont del riu de camí cap a l’escola. Era per aquesta raó que a l’escola, en Camun no treia bones notes.


El fet que el peguessin i el ridiculitzessin va fer que en Camun es tornés un nen molt solitari i a la vegada molt dolent. Els seus companys van estar darrere d’ell fent-li la vida impossible durant gairebé 12 anys.

A mida que es va anar fent gran va començar a tenir un odi profund cap a totes aquelles persones que l’havien tractat malament i, llavors, a les nits es va començar a transformar en dimoni ja que era justament quan li sortia tota la ràbia emmagatzemada durant anys.


La seva primera víctima va ser Selma Camuda, una nena de 10 anys que vivia en el mateix poble molt a prop del pont del riu. I va ser justament allà, quan passejava pel pont, que en Camun la va agafar i se la va menjar. Com que la seva ràbia no va desaparèixer va continuar matant, i va passar de fer-ho de tant en tant a fer-ho gairebé totes les nits. Això va fer que en Camun es fes cada vegada més fort i més dolent.

El poble no sabia què fer, però sí sabia que qui passava pel pont del riu a altes hores de la nit podia ser menjat pel pitjor dels dimonis...

Així que el pont del riu va deixar de tenir aquest nom per passar a anomenar-se el PONT DEL DIMONI.


Alguns dels habitants del poble van jurar durant anys, haver vist en Camun passejant pel pont en aquelles nits tan tràgiques. Però, com que no hi havia cap prova, en Camun vivia i caminava lliure pel poble i pels seus carrers...”

Sabent tota aquesta història en Sancat Pintir no volia imaginar, ni per un moment, que ell fos la propera víctima i no deixava de fer-se la mateixa pregunta: per què jo?

En Camun tenia molt clar que la seva propera víctima havia de ser en Sancat Pintir, la persona més bona del poble. D’aquesta manera acabaria amb tota l’alegria i la bondat que els caracteritzava convertint-los així en petits dimonis que el seguirien per continuar matant als habitants d’altres pobles.

Així que en Camun va planejar durant tres dies la manera d’acabar amb en Sancat Pintir. Va decidir que ho faria el 4  d’abril a les 10 de la nit coincidint amb lluna plena. En Sancat Pintir sortiria de la seva feina i passaria justament a aquella hora pel pont. Allà, l’estaria esperant en Camun

        

No podia fallar res, només li quedaven poques hores per aconseguir el seu objectiu........

En Sancat Pintir molt preocupat, pensant i pensant, al final va decidir posar una trampa a en Camun. Va muntar un ninot igual que ell i el va deixar agafat al fanal que hi havia al pont.

Quan Camun va aparèixer per allà, ja nit fosca, va veure algú que s’assemblava molt a Sancat Pintir, es va apropar amb la intenció de matar-lo, però es va adonar que només era un ninot. Molt enfadat, se’n va anar cap a casa seva, però, decidit a que fos l’última vegada que algú l’enganyés.

En Sancat Pintir s’havia salvat. No sabia si al dia següent passaria el mateix o en Camun esperaria un altre cop la lluna plena.


Però, aquesta vegada tota la gent del poble es va reunir a la plaça de

la Vila, molt decidits, per primer cop, a fer un pla tots junts per aconseguir que en Camun es tornés una persona sense odi. I tothom aportava idees. La Hilka Danila va dir:

 

-         Hem de parlar tots plegats a en Camun i fer-li entendre que l’odi no és un remei de res.

-         Si, si, això! Molt bona idea.  – Va dir tota la gent del poble.

Quan va acabar la reunió,  a la plaça del poble es van quedar la Hilka, en Nipero i en Sancat.

-         Ho hem de solucionar . – Va dir en Nipeno.

-         Se m’acut una idea!!! – Va dir la Hilka.

-         Digues, digues! - Van dir tots dos.

-         Doncs, li expliquem que els amics fan coses molt divertides, i que és millor no odiar ningú. Tots tres van quedar d’acord.

El dia següent la Hilka i en Nipeno van anar a parlar a en Comun. El van trobar a casa seva molt trist i avorrit.

El van convèncer de provar això de tenir amics, aquells amics que no havia tingut de petit, i li van proposar anar al camp un cap de setmana a fer una acampada a la muntanya.

Van agafar les motxilles, la tenda de campanya i el dissabte al matí estaven a l’estació esperant el tren que els dugués al camp.

Allà, en Camun va descobrir un món nou: arbres, herba, animalets, un riu amb aigua clara i neta,… i a més tenia dos amics!. Estava content.


Quan va tornar al poble, al poble en Camun era una persona nova, somreia a tothom, ja no estava pàl·lid, ni tenia mala cara, … I la gent del poble no s’ho podia creure.

Cada cap de setmana, en Camun sortia amb alguna persona del poble i descobria que cada vegada tenia més amics i que  hi  havia coses per a fer molt divertides com anar en bicicleta, anar a ballar, anar a la platja, visitar museus, anar al teatre i al cine, etc. Un dia va anar a un càmping i allà va trobar persones d’altres països, que parlaven llengües estranyes i que tenien costums diferents, però encara i això també es va fer amic d’ells.

A l’estiu, en Camun ja era amic de totes les persones del poble; la gent l’havia perdonat i ell havia oblidat la seva infantesa trista i sense amics.

Per celebrar-ho, van organitzar una festa per canviar el nom del pont. Ja mai més es diria el Pont del Diable, ara es diria  el Pont de l’Amistat. Van arreglar el pont, el van pintar i van posar molts fanals perquè sempre semblés de dia.