Quan
el perill ve de la mar
Viure a la vora de
la mar suposava, de vegades, visites no desitjades, com era el cas dels
pirates i és que de vegades la mar, a més de menjar també
portava problemes. Per conèixer millor el que va passar anem a
fer un petit vol sobre aquest tema i les seves repercussions a la vida
dels adrianencs.
Els pirates i els corsaris eren mariners que es dedicaven a capturar naus
mar endins o a fer incursions ràpides a la costa per aconseguir
un botí ja fos en forma de joies, diners, animals o altres propietats
o bé raptaven persones que després eren venudes i esdevenien
esclaus.
Els pirates es diferenciaven dels corsaris en què els primers eren
delinqüents privats, el que suposava que actuaven pel seu compte
i per al seu benefici, mentre que els corsaris ho feien amb el suport
d'un estat, o sigui que en els seus atacs hi havia una certa "intencionalitat
política" ja que els blancs dels seus atacs eren vaixells
de determinats països.
En el segle XVI, la violenta irrupció de l'imperi otomà,
que tenia sotmès el món islàmic, transformà
la Mediterrània d'un "llac cristià" a un mar perillós
en el qual el comerç havia d'enfrontar-se al perill corsari.
Els atacs pirates es produïen, majorment, a la primavera i a l'estiu,
que era quan les aigües estaven més calmades.
Aquests atacs eren breus, autèntics cops d'efecte, que acabaven
abans que l'exercit o les milícies dels pobles tinguessin temps
de reaccionar.
El litoral català disposava de punts, gairebé desèrtics,
que sovint eren utilitzats pels pirates, així, moltes de les expedicions
contra pobles del Barcelonès i del Maresme van ser preparades des
de la desembocadura del Besòs.
El 1527 un estol de fustes (naus de guerra) de Barba-rossa actuà
al Roselló, a l'Empordà i a Badalona, vila que fou incendiada
i on 25 habitants van ser captius.
El 24 d'abril de 1532 el Dietari del Consell barceloní ens informa
que pocs dies abans les fustes de turcs havien arribat a les aigües
d'aquesta ciutat i havien captivat 28 pescadors, ciutadans de Barcelona,
i que els consellers havien fet treure l'artilleria la qual havien trobat
molt desconcertada.
El 16 de juny de 1564 ".. Setze galeres de moros desembarcaren al
cap del Besòs i corregueren fins Sant Adrià i algunes cases
de Badalona i cremaren part de la casa d'en Alsina de Badalona i part
de la casa de Mossén Stantí en el Cap del Besòs i
unes garberes de forment i se´n enduren 355 moltons dels corrals
dels carnissers de la Ciutat (dits corrals eren a Sant Adrià) i
captivaren sinó una dona i dos minyons. Van morir alguns moros"
(Cròniques de Bruniquer)
L'hegemonia turca va començar a decaure amb la pau hispano-francesa
de Cateau-Cambresis (1559) que va facilitar aliances i importants victòries
con la de Malta (1565) i sobretot la de Lepant (1571), en la qual una
armada de 50.000 homes dels regnes hispànics, del Papat i de la
República Veneciana derrotaren en tota línia l'estol Otomà.
En aquesta batalla molts catalans hi van participar com a mariners, soldats
i oficials. Entre aquests, cal assenyalar molt especialment Lluís
de Requesens, lloctinent d'en Joan d'Àustria, Joan de Cardona,
Montserrat Guardiola, Miquel de Montcada i molts d'altres. La victòria
va ser molt celebrada a Barcelona.
La pirateria restà, malgrat tot com un problema mediterrani durant
els segles XVII i XVIII, sense assolir mai, però, la força
impressionant que havia tingut en alguns decennis del segle XVI.
Per intentar mitigar aquest perill, durant els segles XV i XXVI, Catalunya
es va dotar d'una xarxa de defensa a doble nivell; per una banda es van
emmurallar algunes viles costaneres i per altra banda es van construir
les torres de guaita o "torres de moros".
A Sant Adrià no tenim constància que mai s'hagi emmurallat
el poble. L'església amb el seu matacà feia les vegades
de castell o refugi en cas atac, quan el repic de les campanes, acompanyat
dels crits de Via fora!, o el conegut Moros a la costa! anunciaven un
nou atac.
Malgrat que no n'hi ha cap referència explícita d'una torre
de guaita, el nom del carrer de la "torrassa" i el registre
en el cadastre de 1740 d'un terreny anomenat també "la torrassa",
que es trobava entre el mar i el riu en suggereixen la possibilitat que
hi hagués d'una d'aquestes torres en el terme de Sant Adrià,
ja que aquestes torres de vegades eren anomenades "torrassa"
("Pesa de terra de Joan Ramoneda, dita La Torrassa que limita a Llevant
amb lo Basòs, a Migdía amb lo Mar a Ponent amb Pau Curbera
i Jph Benages i a Tramontana amb Justina Bergés")
Manuel Fuentes i Vicent
manel.fuentes@wanadoo.es
|