XVII Basses, llacunes i cànem

En el darrer article vam fer esment al carácter divagatòri del riu, que moltes vegades, en quedar taponada la desembocadura al mar n’obria una de nova, restant l’anterior convertida en bassa o llacuna. Les aigúes superficials i el creixement dels dipòsits freàtics acumulats al subsòl, ajudaren a la creació d’aquestes basses o llacunes.

A diferència de la zona del delta del Llobregat on tots els acúmuls d’aigua són anomenats estanys, en el delta de Besòs es fa esment a bassa o llacuna en funció de la seva magnitud.

En el seu llibre "Diario de les viajes hechos en Catalunya" de 1790 Francisco de Zamora fa aquesta descripció: “... a uno y otro lado del Besòs hay tres o cuatro que tambien lo son (lagunas), aunque más pequeñas. En los inviernos frios comparecen en ellas varias aves o pajaros rarosEn el pasado se han muerto en ellas muchas especies de patos, deas, flamencos, abutardas, cisnes, faisanes ortegas y otros” i segueix dient “...en los lugares de San Martín, San Andrés i San Adrián suelen experimentarse en los veranos calurosos bastantes calenturas a causa de haber también en ella algunas pequeñas lagunas y aguas encharcadas; amararse cáñamo en las balsas que hay cerca del río Besòs y abundantes humedades con motivo del riego”.

Aquestes basses i llacunes depenien de les aportacions del Besòs per a la seva conservació, el que tenia com a consequència uns límits força aleatoris subjectes a les variacions climàtiques. Un altre factor que les afectava era el mar, doncs de vegades les onades delsforts temporals saltaven la barrerade sorra i augmentaven el volum de les aigües.

Una de les llacunes va arribar a un volum tan gran que fins i tot hi havia pescadors com ho mostraun document de 1469 on es parla d’una forta baralla entre pescadors per motiu de dret de pesquera.

Els joncars i els aiguamollapareixien a les zones properes a basses i llacunes o al final dels cursos d’aigua sense sortida al mar, aigües estancades. D’aquest joncars també en parla Zamora en el seu llibre: “...el juncar desde la Buta a Besòs y la montaña de Montjuïch los tenia vedados el Conde de Asalto (para la caza)” i del que també diu "..hay pastos en el juncar que hay entre la Ciudadela i Besòs".

L’historiador Font i Cusso parla de l’existència de llacunes a la banda esquerra del riu Besòs: “En unas notas históricas sobre Badalona escritas en 1775 por un religioso del Monasterio de Sant Geroni, constata que estas tierras lindantes de Badalona con San Adrian eran malsanas a causa de los "aiguamoll" y que producian fiebres. Mn José Barriga en su Historia de Badalona escrita en los ultimos años del mismo siglo, en la que reproduce la mayor parte de estas notas citadas, abunda tambien en ese concepto.

Todavia en el primer cuarto del presente siglo (XX) eran visibles dos depresiones que correspondian a lo que hasta hace pocos años fue denominado "el Gorg".

Com ja hem esmentat en altres escrits, sembla que van ser sobretot les extraccions d’aigua que va fer primer l’agricultura i despres la indústria, la causa de la desaparició de les aigües superficials i freàtiques del riu i amb elles la desaparició de les basses i les llacunes.

Però, la natura segueix el seu ritme cercant una i altra vegades els seu curs natural i així en els aiguats de 1943, 1944 i 1962, allà on hi havia l’antiga llacuna (a l'actual cruïlla dels carrers Pere IV i Almogàvers, en el districte de Sant Martí de Barcelona) van fer assolir una alçada d’entre 80 i 100 cm; aquesta llacuna és la que va donar nom al barri i que ho recorda el nom de l’estació de metro.

L'historiador Joan Rovira reprodueix un document de 1593 en què el Sr. Miquel Girona, propietari de Can Rigalt, signaun contracte d'arrendament, per tres anys ,de les basses d'amarar cànem (dos estanys contigusque hi havia davant de la torre o heretat antigament anomenada Saladriga) al marge esquerre del Besòs.

Però, els habitants de Sant Adrià van saber aprofitar les basses d'aigua de per amarar cànem i lli, dues plantes herbàcies, la primera té una fibra molt apreciada per a la fabricació de cordes i i la segona com a fibra per a la confecció. A Barcelona, aquesta activitat estava reglamentada i vigilada pels Consellers, que prohibien el seu cultiu prop de les poblacions per les emanacions nocives, que provocaven unes febres periòdiques anomenades terçanes. I així el 1593 la guàrdia delsConsellers de Barcelona va entrar en territori de Sant Adrià perquè s'estava amarant cànem i el que va provocar un conflicte entre les dues ciutats, doncs el bisbe com a Baró de Sant Adrià tenia jurisdicció pròpia. Però aquesta jurisdicció li suposa una satisfacció econòmica a la que no està dispost a renunciar i troben un altre document de la mateixa època en la que el bisbe mana que se li pagui pel cànem que s’ha amarat

El cànem era un dels sectors de l'agricultura de més rendiment a Badalona, Sant Adrià i Santa Coloma, sobretot des del segle XVIII ja que en aquest temps era floreixen la indústria del cànem. Però, cap a 1834aquest pobles del Barcelonès demanaren protecció al Govern per aquest producte ja que les importacions de cànem perjudicava la seva producció, la resposta del Govern central va ser la dereduir encara més els drets d'importació. Uns anys més tard en 1847, la competència estrangera amenaçava amb la ruïna el conreu del cànem, que pràcticament va desaparèixer cap a la fi del segle XIX , Els cereals i els llegums substituïren el conreu del cànem