Avui he pujat a la Conreria, aquelles muntanyes de darrere de Badalona, i he vist cases, moltes cases, un mar de cases a la vora d'un mar d'aigües. No es podia saber què era Sant Adrià, Barcelona, Badalona o Santa Coloma, a no ser pel nostre estimat Besòs i el mar, no hagués pogut dir ni on era Sant Adrià .

Però no sempre ha estat així.

Si poséssim en marxa el rellotge dels temps i marxéssim un milió d'anys enrera: tot seria diferent.

On és Sant Adrià?

Tot ha desaparegut, som al pliocè, la darrera època del període terciari, encara no hi ha éssers humans a la terra, i els nostres parents més antics, els australopithecus, tot just acaben de néixer. No hi ha res al pla de Barcelona, la mar ho cobreix tot, tot és aigua, les onades es passegen per allà on molts anys més endavant hi haurà les cases de Sant Adrià; el mar s'endinsa en direcció a Montcada formant una immensa badia, al fons es pot veure el riu que es va obrint pas cap a la mar. L'aigua banya els peus de la muntanya de Montjuïc, el Mont Tàber i la petita muntanya on s'assentarà el nucli antic de Sant Adrià.

El rellotge que fa avançar el temps es torna a posar en marxa, però ara va cap endavant: 900000, 50000, 10000 ...3000 anys enrere.

Ara vaig veient com les terres que porta el riu, els arbres, les branques i herbes que arrossega, es barregen amb les sorres i pedres que els corrents marins van portant cap a la costa i tot plegat es va ajuntant i a poc a poc van posant terra on abans hi havia mar. I el que abans era un gran estuari ple d'aigua, poc a poc, centímetre a centímetre, any rera any, es va cobrint de terra i van apareixent les terres en què es fundarà el nostre poble.

Els anys passen lentament i la terra va guanyant terreny al mar. Els materials arrossegats pel riu es van dipositant i posant en capes, formades per graves, llims i sorres, i que van recobrint aquesta plana deltoïdal. Però l'aigua neta, cristal·lina, que ve de les muntanyes i que porta el riu fa créixer moltes plantes, i d'entre les plantes petites apareixen arbres cada cop més grans. En aquesta nova terra la vida s'agafa fort i les plantes ho van envaint tot. I rere les plantes, els animals.

Però aquesta terra, com ja hem dit, no és un dur llit de roca, i el riu Besòs, capritxós, va cercant camins diversos gratant la terra tova, ara va per aquí, un altre dia que ve més fort, busca una altra sortida per allà, i a l'entremig queda una petita illa. Un altre any seguirà una nova senda i l'anterior quedarà taponada per les sorres que porten les onades del mar i la resta del braç del riu esdevindrà una petita bassa i de vegades una llacuna, algunes de les quals seran de tal grandària i profunditat que hi haurà pescadors vivint d'elles.

Amb els anys, les aportacions del riu Besòs, amb grans i freqüents avingudes, l'acció del vent i la mar han contribuït a la formació de les terres baixes: la mar mitjançant els temporals ha ajudat a la regeneració de les sorres, mentre que l'acció eòlica ajudava amb la construcció i formació de dunes a la reraplatja.

I el terme del nostre poble és ara terra i aigua, vora la mar.

La natura va creixent i a banda i banda de riu hi ha espesses salzeredes i vernedes, joncars i canyars, de vegades impenetrables, plenes d'animals salvatges: porcs senglars, linxs, guineus, llops, llebres conills, ànecs.. i moltes aus aquàtiques i ocells. Ah! i mosquits i tot, un bé de Déu d'insectes que et falten mans per anar apartant-te'ls

Dels primers homes no hi ha restes a la comarca, ni tant sols del paleolític. Sembla que els agradaven més els llocs arrecerats de les muntanyes, on hi havia coves que els permetien amagar-se, i en aquestes contrades no es dóna aquesta situació, i a Sant Adrià en concret, més aviat el contrari. Massa bosc i aiguamolls per ser un paisatge acollidor.