Ja des de la prehistòria es coneix que els grans de determinats cereals es podien menjar i tenien bon gust a més de ser altament nutritius.
Els primers recollidors es menjaven el gra bullit amb aigua, posteriorment es va menjar torrat i finalment van descobrir que triturant-lo podien obtenir una farina que els donava més possibilitats de cuinat.
La mòlta del gra es va començar a fer triturant-lo entre dues pedres, una de grossa que feia de base (com la pedra neolítica trobada a la bòbila Elies) i una altra, més petita que era amb la que es copejava.
Més tard van aparèixer els molins de moles de pedra, que ja van ser adoptats pels romans.
L'esquema de funcionament d'un molí de moles és el següent:
1- La turbina que rep la força motriu (en aquest cas l'aigua, però que en altres casos pot ser el vent o la força animal)
2- un mecanisme que transmet el moviment de la turbina a les moles
3- les moles (pedres) que polvoritzen el gra i que en són dues: una de fixa (anomenada solera) i l'altra que es mou (voladora)
4- la tremoja i l'engranador, que són els conductes per on entra el gra
5- l'estràngol o conducte per on cau la farina ja molta

Aquí a Sant Adrià es donaven les condicions ideals per construir molins, ja que les aigües del Besòs es podien utilitzar com a força motriu per posar-los en funcionament. Per augmentar la pressió i per tant la força de l'aigua, es feia una resclosa que anava emmagatzemant-la i a través d'una sèquia arribava al molí. I quan l'aigua superficial del riu va ser escassa aprofitaren la de les mines que es nodrien de les aigües subterrànies del riu.

A l'època medieval era normal que els molins fossin monopoli senyorial (noble o eclesiàstic), ja que eren un important font d'ingressos. De vegades els explotava el mateix senyor, que rebia els drets de les moltures (el que vol dir que es quedava una part de la farina pel fet de moldre-la), i d'altres vegades es feia una concessió en forma d'emfiteusi (és a dir una mena de contracte mitjançant el qual la persona que contractava el molí es comprometia a mantenir-lo en bones condicions i a pagar al senyor un cens per l'ús del molí).

I és parlant de molins com trobem la que podria ser la primera referència indirecta als inicis del nostre poble. Es tracta d'un pergamí escrit en llatí i datat el 21 de desembre del 965 on, per primera vegada, es fa referència a dos molins que hi havia al riu Besòs (Bisaucii). Posteriorment, l'any 985, el cabdill àrab Almansur, va saquejar i incendiar Barcelona i la seva rodalia, i els molins del Besòs no en van sortir gaire ben parats segons diu un altre document de l'època. Però, el 996 està documentat que ja tornaven a estar en funcionament, ja que els molins eren propietats valuoses i necessàries.
Precisament pel seu valor, constantment eren venuts o empenyorats pels senyors quan necessitaven diners, i de vegades fins i tot donats en compensació de favors.

Hi ha moltes escriptures que fan referència a la venda i donació dels "molins del Besòs", Com a exemple el 12 de juliol del 1114, el comte Ramon Berenguer III i la seva esposa Dolça van tenir que empenyorar dos molins situats al riu Besòs (anomenats Stadolo i Altofòlia) amb totes ses pertinences, a la Seu de Barcelona per 100 morabatins d'or, per a finançar part de la conquesta de Mallorca, concretament per armar una esquadra de vaixells i d'homes destinats a la conquesta de les illes.

Són els molins d'Estadella (Stadolo) i Altafulla (Altofòlia) els primers dels que tenim referències escrites. Aquests molins es trobaven al marge dret i funcionaven amb aigua del Besòs, què arribava als molins mitjançant la sèquia Madriguera ja que aquesta recollia les aigües superficials del riu, a l'altra banda d'on avui estarien els límits dels termes de Santa Coloma de Gramenet i Sant Adrià de Besòs.
En aquells temps la delimitació dels termes no era tan exacta com ho és ara i les variacions de la llera del riu encara ho complicaven més, per l'altra banda ens trobem que de vegades s'usava més el terme de la parròquia que el municipal, els quals no sempre coincidien. A tall d'exemple tenim que la parròquia de Sant Adrià incloïa, a més de la part del poble situada en el marge esquerre, els actuals barris d'Artigues i part de Llefià de Badalona i el de Safarejos de Santa Coloma.
Aquesta manca de concreció fa que tant Sant Andreu del Palomar, com Sant Martí de Provençals, com Sant Adrià de Besòs en parlin dels molins d'Estadella i Altafulla com a propis, malgrat que alguns documents situïn el primer in parrrochia sancti andree de palumbario o sigui pertanyents a Sant Andreu, i que el d'Altafulla més aviat pertany a Sant Martí de Provençals, si bé pràcticament en el límit amb la nostra població. El molí d'Estadella va funcionar fins als inics del segle XIX i el d'Altafulla -o de la Verneda i també anomenat d'en Rat- va desaparèixer sota les urbanitzacions que es van fer a la Verneda cap a 1960. No hi ha que confondre la sèquia Madriguera o rec de la Verneda amb el Rec Comtal que prenia les seves aigües en el terme de Motcada, que passava pel terme de Sant Andreu i després de fer funcionar molts molins, acaba portant les seves aigües a Barcelona.

Al marge esquerre del riu es trobaven dos molins, anomenats "molins de Sant Adrià" (dels que trobem la primera noticia l'any 1012) que eren de propietat de l'església, és a dir del Bisbat, i que es trobaven sota la Torre Roja, enfront l'antiga desembocadura de la riera de Sant Andreu, en el límit dels actuals termes de Santa Coloma i Sant Adrià, pel lloc que encara avui es coneix com el Molinet. Al 1774 aquests molins pertanyien a D. Pedro Gerónimo de Mena i eren coneguts com a molins de Riber i Tristany, en aquell temps les aigües que els movien eren després aprofitades, mitjançant sèquies, per a regar part dels termes de Santa Coloma, Sant Adrià i Badalona, però a inicis del segle XIX l'increment dels camps de cultiu i de les vinyes i la notable disminució dels boscos que hi havia a banda i banda de riu, a més de les noves rases i mines varen provocar que el riu quedes sec i es tingués a recórrer a fer noves mines per aprofitar les aigües subterrànies i tornar a engegar molins i recs En 1930 encara es podien veure part dels seus grossos murs (dels quals ens resta alguna fotografia) i les darreres pedres d'aquests molins van desaparèixer a les riuades de l'any 1962.
Hi ha molts documents que proven que aquests molins han sofert la fúria del Besòs (besossades) i dels humans (guerres, invasions, atacs...) el que els ha portat a múltiples destruccions i altres tantes reconstruccions al llarg dels quasi mil anys de la seva història.