Si en els documents que encara es conserven, primer parlaven dels molins, una mica més tard es va parlar de l'església del poble. La primera vegada en què apareix el nom de l'església i poble de Sant Adrià és en un document del 20 de febrer de 1012. En aquest document el bisbe de Barcelona, Deodat dóna a la Canonja de la catedral de Barcelona, es dir a la comunitat de capellans que tenien cura del culte de la catedral i constituïen el consell del bisbe, les terres, boscos, vinyes, horts i prats que tenia per aquests indrets, llevat dels "molins de l'església de Sant Adrià".

El 1013, el bisbe Deodat signa un altre document, també de donació a la Canonja de la seu, de vinyes, cases i corrals, així com dels horts i colomars que hi ha a l'altra banda del riu Besòs, a més de la mateixa església de Sant Adrià.

Si bé aquestes són les primeres dades de les que hi ha referència, sembla que l'església fou construïda uns anys abans, a finals del segle X.

Malgrat que no se sap des de quan, ni per què l'església i el poble de Sant Adrià pertanyien al bisbat, quasi es pot afirmar que, pràcticament, des de la seva aparició l'església i el poble de Sant Adrià van pertànyer al bisbat de Barcelona.

Com ja hem dit en altres articles, els límits del poble en aquella època, eren els límits de la parròquia, veritable centre social de la vila, que comptava amb un petit nucli i una sèrie de masies repartides per tot el terme, d'aquí que el nom del poble sigui el de l'església.

La vida a Sant Adrià a l'inici del segon mil·lenni no era fàcil, i els pocs habitants es guanyaven la vida amb el conreu de verdures, llegums, cereals i vinyes, aprofitant les basses del riu per amarar el cànem amb el que fabricaven cordes i teixits, petits ramats i aviram de corral, o fent petites caceres als boscos que hi havia a banda i banda del riu, i per suposar ajudant als vianants i als carruatges a creuar el riu, sobretot a l'època de les pluges.

Era Sant Adrià un petit poble i tranquil que encara tenia els peus a l'aigua i el cap al sol, ja que bona part del seu territori estava plena d'estanys, joncars i fangars a causa de les riuades del riu Besòs, que després deixaven illes ermes a l'entremig anomenades "calveres". Aquesta abundància d'aigües estancades provocaven la proliferació d'insectes transmissors de malalties que causaven una considerable mortaldat als que vivien pels seus voltants i així ho entengueren les monges del monestir de Santa Eulàlia de Mérida, a Sant Martí de Provençals al costat dels molins reials, que per aquesta causa van abandonar el seu monestir al 1210.

En el marge esquerre en el llindar amb el terme de Badalona també les terres eren plenes d'aiguamolls i així ho constata un monjo de Sant Jeroni de la Murtra el 1775.

Però si mal feien les malalties no menys greus van ser les incursions que van fer els àrabs, com la ja esmentada d'Almansur el 985, i d'altres posteriors, a més d'atacs per part de pirates i les diverses guerres que tingué que patir el nostre poble.
Sant Adrià era "lloc forà" de Barcelona el que li suposava l'obligació d'uns pagaments a canvi del dret de refugi a la ciutat, en cas d'atac.

Hem dit que Sant Adrià era un poble tranquil, encara que de vegades no massa, doncs per aquí passava la via Marina o Lanera, part de la romana Via Augusta, camí que anava de Roma a Cadis, Hi ha noticies de que cap a 1920 a Badalona prop del terme de Sant Adrià foren descobertes "unes restes d'obra de pedra i morter que formaven un paviment de 3 metres d'ample, limitat per voreres de pedra, per 16 o 17 metres de llarg la part descoberta, que s'estenia paral·lelament a l'actual carretera, amb un gruix de dos metres que pot explicar-se per travessar un tros de terreny baix i d'aiguamolls. El camí era uns 3 metres sota el nivell actual del terra i a hores d'ara torna a estar colgat".
Més darrerament aquesta via ser coneguda amb el nom de Camí antic de València. L'existència d'aquesta carretera suposava un trànsit considerable de vianants, i vehicles, aquestes circumstàncies també afavoriren que hi hagués un hostal per acollir els viatgers quan les crescudes del riu els barraven el pas. Aquest hostal ja existia al segle XIV i el 1438 el bisbe va cedir les rentes d'aquest i d'altres establiments a l'Obra de l'església

La primera informació demogràfica de Sant Adrià és del "fogatge" de 1359 en el que consta: "Sant Adrià: desgleya: X I fochs". Els fogatges eren uns recomptes de població que es feien amb finalitat fiscal, o sigui per a cobrar impostos, i el que contaven era els "focs" o sigui les llars i no les persones. En general es considera que cada foc representa 4,5 persones, per tant podríem dir que en aquests anys hi havia al voltant de 50 persones a Sant Adrià.

Es d'assenyalar que entre els segles XII i XIV es va produir una regressió important de la línia de costa (es va guanyar terreny al mar), el que va permetre una major explotació agrícola de les terres.

Manel Fuentes i Vicent

Si voleu fer comentaris o demanar més informació sobre el tema ho podeu fer a: