Com ja hem dit moltes vegades, el bisbe de Barcelona era el baró i senyor de Sant Adrià, aquest petit poble a hora i mitja a peu de la ciutat de Barcelona, del qual quasi bé mai ningú no se'n recordava.

Corria l'any 1092 i la seu episcopal estava ocupada pel bisbe Bertran, que anys enrere havia estat monjo del convent de Sant Ruf a Avinyó, ciutat del sud de França. Fos per enyorança, fos per guardar la seva memòria, el bisbe va voler fundar un monestir d'aquella orde a la qual ell havia pertangut. I, possiblement per evitar suspicàcies de les altres ordes que hi havia a Barcelona, se li va acudir de situar el convent a Sant Adrià.
Amb la col·laboració del comte Ramon Berenguer va fer venir un grup de monjos del monestir de Sant Ruf d'Avinyó (França), a qui va donar uns terrenys al costat de l'església per fundar-hi un cenobi, un lloc de vida en comú, que seguís la regla de l'Orde dels Canonges Regulars de Sant Agustí, congregació de Sant Ruf d'Avinyó.

La regla de Sant Agustí imposava la vida en comunitat sota la direcció d'un prior i una disciplina religiosa (de contenció econòmica i sexual) que en aquells temps estava molt relaxada i que no es guardava en la majoria dels convents de Barcelona.

Ben aviat, els monjos varen començar a treballar en la construcció del monestir. Però en aquells temps les construccions eren lentes: parets fetes de pedres enganxades les unes amb les altres amb morter de cal i sorra, calia cercar bons arbres de llarg i gruixut tronc d'on sortien les bigues que donaven suport a les teules del sostre, que estaven fetes artesanalment i cuites en forns de llenya. Un monestir com cal trigava temps en ser aixecat i a més costava diners, així doncs, els monjos es van haver d'acontentar amb una casa sense gaire luxes al costat de l'església, a treballar per mantenir-se, i dedicar bona part del seu temps a les oracions i cultes a què els obligava la seva regla. Doncs, malgrat el suport del bisbe que l'any 1094 els va donar els censos de Sant Adrià, els diners eren escassos. Per altra banda la manca de pedreres properes i la proximitat de les bòbiles fan més creïble una construcció més senzilla feta de totxos.

Uns anys abans, exactament el 1060, havia nascut a Barcelona el fill d'Oleguer Bonastruga, secretari del comte de Barcelona Ramon Berenguer. En aquell temps era normal que un dels fills de les famílies benestants se dediqués al servei de l'Església on ràpidament arribaven als alts càrrecs, i aquell nen, anomenat Oleguer, com el seu pare, als deu anys ja era canonge de la Seu de Barcelona, als divuit diaca, i als vint-i-tres prepòsit o cap de la Canonja de Barcelona.
Però, Oleguer va preferir la humilitat de la vida monàstica i va deixar els càrrecs de la Seu i va entrar al monestir de Sant Adrià, on amb el pas dels anys va arribar a prior, però en la seva cerca de la humilitat va deixar el càrrec i va marxar al monestir d'Avinyó on, un altre cop per les seves virtuts, va ésser anomenat abat a pesar de les seves protestes.
Malgrat la voluntat d'Oleguer de portat una vida religiosa en un monestir i dedicar la seva vida al servei de Déu, el comte Ramon Berenguer III no volia que les seves capacitats es quedessin tancades entre les parets d'un monestir i el va nomenar conseller i el va fer tornar a la cort.

Oleguer guardava molts bons records de la seva estada a Sant Adrià i va aconseguir, el 1104, que el comte i la seva dona concediren al monestir, el delme de les naus que arribessin al port de Barcelona així com la part de les naus preses als enemics en alta mar. Aquest delme era conegut com MARI IBI

L'any 1116, Oleguer va ésser nomenant bisbe de Barcelona i posteriorment arquebisbe de Tarragona. Va morir l'any 1137. Per les seves virtuts va ésser proclamat sant.

Però, la bona voluntat d'Oleguer no era suficient, i els diners del Mari Ibi tardaven a arribar i els monjos no varen tenir ni suficients diners, ni suficient temps, ja que l'any 1114 els musulmans varen desembarcar al delta del Besòs, en un nou intent d'atac a la ciutat de Barcelona, que es va frustrar i va portar com a conseqüència la destrucció dels pobles de la rodalia, entre ells les poques cases que formaven Sant Adrià i el seu monestir. Aquest fet va espantar els monjos que, davant la inseguretat que suposava tenir el monestir tan prop de la costa i fora de muralla, van decidir traslladar-lo a Santa Maria de Terrassa, d'on posteriorment van marxar per anar a Barcelona.

Per tant, no és estrany que no s'hagi trobat cap document, ni vestigi que faci referència a la construcció de l'edifici, els poc més de vint anys que va durar el monestir de Sant Adrià no va ser temps suficient, tot i la fama d'un dels seus il·lustres habitants: Sant Oleguer.
El darrer cop que s'anomena el monestir és en un document de l'any 1340, on es fa constar que no queda cap resta.

I com un suau alè passà el monestir per la història de Sant Adrià, sense deixar cap altre rastre que el seu nom escrit en vells papers.

Manuel Fuentes i Vicent