La junta
d'obra de l'església
La junta d'Obra de l'església
era l'encarregada de la recaptació dels delmes, primícies,
gabelles i demés impostos que s'imposaven als habitants de Sant
Adrià i així con l'administradora dels beneficis produïts
pels béns de l'església. D'entre les propietats administrades
hi havia: unes mujades de terra, l'hostal, la taverna, la fleca, el corral,
la tenda, la carnisseria, el lloguer de dues cases i el dret del passatge
del riu Besòs
Aquests drets havien estat cedits pel bisbe Simó Salvador a la
junta de l'obra de l'església l'any 1438 a canvi de tenir cura
de tot el referit a la conservació, arranjament i ornamentació
de l'església i la rectoria, i d'un cens simbòlic.
Per evitar el desbaratament de diners de l'església la junta d'obra
de l'església estava formada per tres persones, anomenades obrers.
Abans de Felip V, la junta la integraven el rector de la parròquia
i dos jurats i a partir del decret de Nova Planta els jurats van ésser
substituïts per dos regidors.
Des de 1817 el bisbat va determinar que la Junta de l'Obra estès
formada pel rector, un particular que ja hagués deixat el seu càrrec
de regidor (el darrer exregidor) i d'una altra persona a voluntat del
rector. Es a dir que la junta sempre estava integrada per un religiós,
el rector de la parròquia, i dos laics. Tanmateix, per estalviar
conflictes d'interessos, els obrers no religiosos canviaven cada any.
Malgrat que les decisions s'havien de prendre per consens, el més
normal era que fos el rector qui feia i desfeia, ja que aquest era qui
estava més temps i no hem d'oblidar que el poble era una baronia
del bisbe de Barcelona.
Els diners es guardaven en una capsa amb tres panys, que s'obrien amb
les claus que tenien cadascun dels obrers.
Però no sempre hi va haver acord en els comptes i hi ha constància
de documental en què els obrers no religiosos acusen al rector
de no tenir els comptes clars
Per altra banda, el bisbe enviava cada any un visitador per saber de bona
tinta quin era l'estat de les seves propietats, i molt sovint, el visitador
amenaçava amb penes monetàries i d'excomunicació
als obrers ja que no mantenien l'església en les condicions que
calia, però la parròquia era molt pobra i de diners no n'hi
havia.
Manuel Fuentes i Vicent
|