La junta d'obra de l'església

La junta d'Obra de l'església era l'encarregada de la recaptació dels delmes, primícies, gabelles i demés impostos que s'imposaven als habitants de Sant Adrià i així con l'administradora dels beneficis produïts pels béns de l'església. D'entre les propietats administrades hi havia: unes mujades de terra, l'hostal, la taverna, la fleca, el corral, la tenda, la carnisseria, el lloguer de dues cases i el dret del passatge del riu Besòs
Aquests drets havien estat cedits pel bisbe Simó Salvador a la junta de l'obra de l'església l'any 1438 a canvi de tenir cura de tot el referit a la conservació, arranjament i ornamentació de l'església i la rectoria, i d'un cens simbòlic.
Per evitar el desbaratament de diners de l'església la junta d'obra de l'església estava formada per tres persones, anomenades obrers. Abans de Felip V, la junta la integraven el rector de la parròquia i dos jurats i a partir del decret de Nova Planta els jurats van ésser substituïts per dos regidors.
Des de 1817 el bisbat va determinar que la Junta de l'Obra estès formada pel rector, un particular que ja hagués deixat el seu càrrec de regidor (el darrer exregidor) i d'una altra persona a voluntat del rector. Es a dir que la junta sempre estava integrada per un religiós, el rector de la parròquia, i dos laics. Tanmateix, per estalviar conflictes d'interessos, els obrers no religiosos canviaven cada any. Malgrat que les decisions s'havien de prendre per consens, el més normal era que fos el rector qui feia i desfeia, ja que aquest era qui estava més temps i no hem d'oblidar que el poble era una baronia del bisbe de Barcelona.
Els diners es guardaven en una capsa amb tres panys, que s'obrien amb les claus que tenien cadascun dels obrers.
Però no sempre hi va haver acord en els comptes i hi ha constància de documental en què els obrers no religiosos acusen al rector de no tenir els comptes clars
Per altra banda, el bisbe enviava cada any un visitador per saber de bona tinta quin era l'estat de les seves propietats, i molt sovint, el visitador amenaçava amb penes monetàries i d'excomunicació als obrers ja que no mantenien l'església en les condicions que calia, però la parròquia era molt pobra i de diners no n'hi havia.

Manuel Fuentes i Vicent