Aquesta casa de filatures i teixits de cotó va ser fundada a l'any 1852, a les Masies de Roda on tenien una fàbrica de filatures. L'any 1912 fou inaugurada la nova fàbrica de teixits i acabats de Sant Adrià de Besòs.

Cap al 1910, la família d'Antoni Tuneu va venir a Sant Adrià, des de les masies de Roda de Ter, on fins llavors treballaven en la fàbrica de filatures de Pierre Baurier, a més de l'avi Antoni i l'avia Carme varen venir els sis fills del matrimoni, i un net, nascut l'any anterior.

El seu nou domicili era la colònia industrial, a semblança de les que hi havia a les conques del Llobregat i del Ter, que s'havia aixecat al voltant de la nova fàbrica que els fills de Pierre Baurier havien construït a Sant Adrià.

La nova fàbrica de Sant Adrià es dedicava a la fabricació de teixits de cotó: el piqué, que ja es feia a fàbrica de Roda de Ter i per al qual s'havia obtingut el Real Privilegi d'Introducció a Espanya de l'aplicació Jacquard als telars, signada per S.M. la Reina Isabel II l'any 1853, a més a més es fabricaven altres productes fins de cotó com ara la Jacomà, l'Organdí, Nansú, Batista dels quals tenien la patent per fabricar-los a Espanya.

Tota la família Tuneu treballava a la fàbrica: les dones de teixidores i els homes en tota mena de treballs de manteniment i complementaris, torners, manyà, xofers, …

La fàbrica era tot un món a dintre la ciutat, a més de les cases, pous per abastar-se d'aigua -llavors no hi havia aigua corrent-, i uns safareigs comunitaris per netejar la roba. Cada família també tenia al seu abast un petit hort de regadiu (més o menys gran, segons la categoria professional, però, la superfície més majoritària era de 5X25 metres), i un galliner per criar gallines, conills, coloms i demés aus de corral.

La manca de botigues per abastir-se de queviures va provocar que al 1916 aparegués la primera cooperativa de consum dirigida per la mateixa empresa i que tenia per nom "La reguladora" però també era coneguda com "Cooperativa Baurier". Aquesta cooperativa va perdurar fins l'any 1936 i tenia la seva pròpia moneda.

També es tenia previst com distreure al personal i van crear una cantina, un cor musical i un camp de futbol per als petits moments d'oci.
- La cantina era regentada de forma rotativa per cada família. Conten que un dia l'encarregat es va quedar amb molt poc de cafè, i va intentar d'allargar-lo barrejant el cafè molt amb pell de taronja torrada. Durant molts anys es va parlar del bo que va ser el cafè d'aquell dia. També hi havia una sala de ball i un teatre.
- El cor i el camp de futbol a més de la finalitat lúdica, era la forma en què l'empresa feia palès el seu interès per la cultura i la forma física dels seus treballadors. L'equip de futbol va participar en diverses competicions i fins i tot va venir a jugar el Barcelona CF al camp de futbol de la fàbrica, mentre, el cor anomenat "Cant i Treball" va portar el nom de la fàbrica a diverses trobades i competicions musicals.

En aquells temps, la jornada laboral era de sol a sol i únicament es respectava el diumenge com a dia de descans, i les dones, a més de la fàbrica, tenien que fer les feines de la casa. En el terreny esportiu hi ha l'anècdota de que als anys cinquanta es va crear un equip de bàsquet femení, una gran modernitat per a l'època

En senyal de respecte, els amos de la fàbrica eren anomenats "Senyor", però per deferència al seu origen francès els hi deien "Monsieur" malgrat que ja tenien noms catalans. Els treballadors de la fàbrica no en sabien gaire d'idiomes, i el "monsieur" es va transformar en "mussiu" : mussiu Manel, mussiu Jordi...

Per altra banda, les dones dels amos complien els seus deures socials, fent de tant en tant visites a la colònia a veure com mantenien les cases els treballadors.
Havia esdevingut costum que quan hi havia un naixement, les dones dels amos anaven a visitar al nou nat i la seva mare a la casa -llavors els parts eren a casa, no hi havia clíniques maternals- per portar-hi teles per fer-li vestits.

Curiosament no hi havia escola i els petits havien d'anar a l'escola del carrer de les monges. També sobta el fet de que en els seus orígens no tingués església o capella, però, aquest fet es va compensar amb la cessió al 1947 dels terrenys per a la construcció del temple parroquial de Sant Joan Baptista.
El nom del carrer Sant Pere entre la fàbrica i l'església es va anomenar així en honor al sant patró de l'amo de la fàbrica, Pere Baurier.

La família Tuneu encara segueix a Sant Adrià, la cinquena generació ja va a l'escola i l'avui avi Tuneu és el jutge de pau de Sant Adrià on també ha estat regidor de l'Ajuntament, recollidor d'històries, entre d'altres aquesta de la Baurier, i de fotos que ens ajuden a recuperar la memòria del poble