A dalt
de la muntanya que domina |
com
miranda els bells termes lleidatans, |
s'enlaira
un campanar fet per gegants |
o
per homes de raça gegantina. |
|
Quan
guaita cap avall, l'aigua veïna |
del
riu li dóna espill i l'horta encants; |
i
guaitant cap amunt, toca amb les mans |
i
conversa amb la lluna i la boirina. |
|
Pugem-hi,
doncs... L'escala cargolada |
que
als ulls dóna mareig i al cor neguit, |
sembla
que estigui des del cel penjada. |
|
I
amunt, amunt, ¡ja ets dalt! Ara, esperit, |
si
et sents d'àliga el cor, ¡pren revolada, |
que
ja ets a mig camí de l'infinit! |
|
Magí
Morera
(1853-1927) |