De jove es va haver d'exiliar a Polonia i va tornar d'alla l'any 1959, als 21 anys, quan posseeix no nomes una bona formació professional sinó també una cultura general i teatral molt més sòlida que la dels seus companys de generació. Això és resultat de la superposició de diverses influències i estrats acumulats de la seva infantesa i adolescènsia: el dels seus orígens catalans, viscut intensament a l'ambient familiar, amb la transmissió d'una llengua i nes bases culturals que, en el seu cas, incorpora, a més una inhabitual cultura al món de la natura; un altre substrat castellà, curiosament adquirit a Poloònia amb els Amigos de la Cultura Ibérica, que ampliarà substancialment al seu retron;: una solida formació secundaria francesa dels anys del primer exili a Tolosa; i finalment el complex cabal de cultura centreeuropea adquirida en els seus anys a Polònia no només centrat en aquesta realitat cultural nacional, sinó ampliat a les realitats esclaves veïnes i en menor grau al mon germànic. Va ser alumne del Liceu d'Arts Plàstiques i de l'acadèmia de Belles arts on a més de la formació com a escenògraf i figurinista adquireix una sòlida base plàstica en tots els àmbits de l'expressió artística.

En arribar a Barcelona, doncs, allò realment insòlit, en comparació al bagatge mitjà de qualsevol contemporani d'aquest país- fins i tot cenyint-nos a les rara avis que eren els joves ciutadans inquiets i progressistes-, era aquella acumulació d'estrats de diversa procedència i principalemnt, la complexitat i universalitat dels seus interessos,. Sense proposar-s'ho i, menys encara, sense fer-ne ostentació, estava en vies de posseir una formació <<humanística>> en la cqual estacaven, per descomptat aquells espectes més directament relacionats amb allò que ja era la seva tria definitiva: el teatre o més ampliament l'espectacle.

Al seu retorn a Barcelona, en la seva opció concreta no hi havia només un voluntarisme dirigit a aconseguir quelcom encara utòpic sinó que des de la seva tria s'havia basat en la constància de quelcom que existia i funcionava.

Però per sort va aparèixer una nova inicitaiva, mol més propera en els seus objectius i esètica a allo que coneixia, l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG).

Potser com a alumne hi va apendre poc, pero va aconseguir connectar intensament els sectors culturales mes dinpamics i interessants del moment ja que no podem oblida en els primers anys a l'Escola s'hi citaven no només gent de teatres sinó escriptors, artiestes plàstics i intel·lectuals de tots els sectors. De tota manera i per important que fos la seva prèsencia a l'EADAG entre el 1961 i el 1963 aquella expèriencia podia ser encoratjadora pero no va ser suficient: ell volia viure de la seva activitat professional en el teatre, encara que això li requeriís oferir els seus serveis a l'enemic, es a dir, el teatre professional del moment.

Les tensions amb la direcció de l'Escola provocades per aquesta altres discrepàncies van acabar produint la seva sortida de l'EADAG.

La segona meitat de la seva vida professional, quinze dels seus trenta anys en actiu, va estar doncs, plenament dedicada al Teatre Lliure.