7.- La postguerra difícil.

En aquests dies va retrobar-se amb la Concepció Vall-llebrera Peralta, i el 30 de març de 1940 es casaven. Del matrimoni naixerien els seus fills: Conxita, Josefina, Manel i Maria Rosa.

Josep Lladonosa amb la seva esposa Concepció Vall-llebrera i una amiga comuna en el seu viatge de noces a Madrid el 1940

La Lleida que va trobar Lladonosa al seu retorn era ben diferent de la que havia deixat abans de la guerra: una Lleida malmesa destruïda a causa dels bombardeigs, amb un ambient totalitari i espanyolista, amb les noves forces franquistes (la Falange, i el Nacionalcatolicisme) que dominaven la vida ciutadana.

Al setembre de 1940, ja depurat i amb l’expedient personal a punt, inicia les seves classes com a mestre a l’escola Annexa del Magisteri. Les tendències pedagògiques renovadores de la República havien estat substituïdes per unes corrents més tradicionalistes, com les del Padre Manjón (personatge del segle XIX). Malgrat aquesta situació Josep Lladonosa aprofitava totes les circumstàncies per ensenyar a llegir en llengua catalana als infants. El 1956 es nomenat com a director de l’escola de Magisteri l’Octavi Mestres i amb ell s’introdueixen unes noves tendències didàctiques i pedagògiques que afavoreixen un clima més  aperturista i tolerant a l’ensenyament lleidatà.

També a la vida religiosa de la ciutat s’imposa un nou model, el nacionalcatolicisme del bisbe Aurelio del Pino, seguit per la majoria de la societat lleidatana. Hi ha, però, un reduït grup més crític amb aquest model religiós que veu amb disgust la castellanització de la litúrgia i la devoció. Josep Lladonosa, passa a formar part d’aquest grup, encara que col·labora amb diverses tasques religioses (secció de mestres d’Acció Catòlica, Acadèmia Mariana i la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat) i escriu en revistes catòliques com: “Sígueme” de les Congregacions Marianes o “Forja” d’Acció Catòlica i més tard a “Acento”.