Les necròpolis excavades mostren que
els ibers cremaven els seus morts i
dipositaven les cendres directament a terra dins d'una urna o gerra de ceràmica. Són poques les que s'han pogut excavar de manera científica ja que en gran nombre van ser destruïdes per les feines agrícoles; a més, mai tenim l'associació de la necròpolis amb el seu poblat corresponent, el que seria molt profitós per a la recerca, pel seu caràcter complementari.
En molts casos, les incineracions masculines van acompanyades de les armes personals, com ara espases, cascs, cuirasses, llances o escuts.
Aquest ritual era una herència dels pobles arribats a final del segon mil·lenni, els indoeuropeus, que van ser una de les aportacions essencials per a la formació de la civilització ibèrica.
El mateix podriem dir pel que fa al món de les creences. Troballes com els cranis enclavats d'Ullastret demostren que aquestes aportacions culturals per part de la gent de l'altra banda dels Pirineus van ésser molt més importants que el que es pensava fins no fa gaire anys.
Al seu costat, els pobles navegants mediterranis també van portar les seves idees i creences i van influir en la formació de la religió ibèrica.
L'essència d'Artemis, principi de la fecundidat, la deesa mare donadora de vida, podia haver
existit també entre els indígenes amb anterioritat a l'arribada dels grecs, donada la seva
presència a totes les civilitzacions des del neolític. El caràcter popular i la ràpida
assimilació d'aquest culte es demostra per les nombroses troballes en els poblats més especialitzats
en el comerç internacional de cremadors de perfum de terrissa en forma de bust de Demèter,
la deesa dels cereals i de la procreació en general. És possible que les banyes de cérvol trobades en una sitja propera a l'àrea sacra d'Ullastret pugui significar que algun dels temples de l'acròpolis del poblat fos dedicat a Artemis, deessa que tenia l'animal com a tòtem associat.
No estranya gens aquest fet en un poblat indigeta tan hel·lenitzat com Ullastret, centre de redistribució per tot el Baix Empordà dels productes colonials arribats a Empúries, la colònia per on aquest culte a Artemis havia arribat a la Península, tal com ens diu el geògraf grec Estrabó.
Si ens referim als púnics, les figuretes
del semidéu Bes, protector de la llar i
del matrimoni, són una bona mostra del caràcter universal d'aquests principis. Així doncs,
com en els altres aspectes de la seva cultura, la religió i el pensament ibèric destaquen també
pel seu caràcter sincrètic. Pel que fa a les creences de les tribus del territori català, els laietans dels poblats de La Penya del Moro, a Sant Just Desvern, del Turó de Can Oliver, a Cerdanyola o els de Calafell, enterraven un cabrit o una ovella, algunes vegades només el crani i les potes de l'animal, sota el terra d'algunes habitacions; es considera que es tracta de sacrificis fundacionals en motiu de l'aixecament d'un nou habitatge.
En aquests mateixos poblats també s'han trobat ous a l'arrebossat de les parets d'alguna casa o, sobretot, a les necròpolis, de vegades en gran quantitat. Això venia motivat pel principi de vida que contenen i que ha fet que sempre, fins als nostres dies, se'ls hagi considerat símbols de fecunditat i de vida eterna, per la qual cosa seguim fent-nos-en present a l'entrada de la primavera (no té altre significat la nostra tradició del ous de Pasqua).
Però el ritual més interessant que es produeix en aquests poblats és el dels enterraments
infantils sota el terra de les cases. Molt estès a la Mediterrània fins a temps recents, era
un costum heredat del Pròxim Orient antic, i aquestes inhumacions d'infants poden haver
arribat a les costes catalanes tant a través dels comerciants fenicis com dels grecs.
En canvi, una tradició d'origen continental, clarament cèltica, és la del culte al crani, ben documentada entre els indigets de l'Empordà. La decapitació i posterior empalament amb llargs claus de ferro de cranis masculins, potser enemics, associats en algun cas a edificis culturals, devia anar acompanyada d'algun tipus de ritual.
