Un
record dels seus temps d'escola?
- Va ser un malson en quant als estudis: era un noi ordenat,
amb bona voluntat
però sense èxit
escolar brillant. Treballava ajudant a casa i estudiava
a la nit, aixecant-me abans o al migdia. Els exàmens
i les notes eren una causa d'angoixa increïble. Gaudia
amb el nostre equip d'handbol: era un fan! Aquell examen
d'ingrés a l'Institut, amb un "tribunal"
i 10 anys
; aquelles revàlides
! M'horroritza
pensar que al segle XXI els nois i les noies puguin tornar
a passar per situacions similars. Em van fer odiar l'estudi
Paradoxes de la vida: aquell "noiet" curt però
treballador
encara té llibres entre mans i
estudia cada dia més, sabent el molt que ignora
als 60 anys. Qui hauria dit que seria "profe"
i passaria la vida entre llibres i papers?. Va poder més
la curiositat per saber, la voluntat, la constància
i la confiança moderada en mi mateix. A "nosaltres"
mai res ens va estar donat per ningú
tot
ho vàrem guanyar a base de colzes
i, això
si, una mica de sort en la vida. D'adolescent tenia clares
algunes coses
creia saber quins eren "els meus".
Fantasia? No, era un problema de justícia social!
Recordo amb afecte alguns professors del meu batxillerat
i un mestre de primària: van creure en mi i ho
vaig poder comprovar a temps. Em van ajudar a tenir il·lusió
i ideals nobles. No ens van adoctrinar políticament
i ens van obrir els ulls a la vida, al que passava, davant
nostre, a gent amb menys sort, encara, que la meva. Tanmateix
el sistema era dur i selectiu com una mala cosa: aquella
València de finals dels 40 i primers 50! També
vaig viure la influència llunyana de la Joventut
Obrera Catòlica als 13 anys: una autèntica
sort! Fou una escola de la vida paral·lela i penetrant.
Ara, mirant la meva infància i adolescència,
reconec en ella trets que modulen encara la meva forma
d'entendre la vida avui.
Quin personatge del món
de l'educació l'ha influït més?
- Un protagonista col·lectiu: la gent que va mantenir
viva a Catalunya la memòria col·lectiva
de l'Escola Nova, de l'Institut-Escola, de les Escoles
d'Estiu. Arribat a Catalunya vaig aprendre moltes coses
de persones com Joaquim Saura, del Sr. Alsina, de Carme
Lupon i Lidia Noguera; després vaig descobrir el
que havia darrera de la seva manera de treballar a Secundària.
Vaig connectar amb l'obra d'en Ramon Fuster al Col·legi
del Llicenciats. A poc a poc em vaig endinsar en el corrent
pedagògic català i vaig comprometrem seriosament
amb l'Escola d'Estiu, amb les nous aires europeus de l'Educació
i així fins avui. Se d'on ve la meva manera d'entendre
l'Escola i la Universitat
Sovint torno a autors i llibres de la tradició
escolar de la "Institución Libre de Enseñanza"
(Cossio, Xirau
) o a textos clàssics sobre
educació (de Durkhéim i Weber a Mounier,
Paguy, Montessori, Tagore o altres autors que he anat
llegint, en pla autodidacte.
Citi'ns ara, un personatge històric pel que senti
una especial predilecció.
- Em va marcar, inesperadament, una persona com Joan XXIII:
des d'una concepció tradicional a les Encícliques
Socials i Polítiques i al Concili Vaticà
II. Va trencar-ne molts esquemes i obrir noves il·lusions,
en els llunyants 60.
M'agraden molt especialment els clàssics grecs
i llatins: Homer, Sòfocles, Tucídides, Tàcit
Dedico les lectures d'estiu a autors com aquests i d'altres
clàssics: Dante, Joyce, Joanot Martorell, Pere
Calders
Aquestes han estat lectures dels darrers
quatre o cinc anys. Des de les seves pàgines repenso
i analitzo la vida tal com em va venint
lluny de
les ocupacions intel·lectuals ordinàries,
en la calma lluminosa de l'estimada Subur. Sovint torno
a les meves notes i reflexions suscitades per aquests
clàssics.
Un encert de l'educació actual?
- L'ensenyament obligatori fins als 16 anys i la docència
centrada en els aprenentatges de l'alumnat, la concepció
constructivista de l'ensenyament. Amb aquestes noves concepcions
va ser pensada la reforma educativa. La realitat, tanmateix,
de la vida acadèmica en la secundària i,
avui també en la universitat, és lluny de
les teories. Ja ho deia el pròleg de la Llei de
Reforma Universitària: la reforma seria el que
els docents i l'alumnat estiguessin disposats a fer i
realitzar a les aules. Avui, aquestes idees són
qüestionades i arraconades acríticament per
les noves lleis educatives
especialment per la Ley
Orgánica de la Calidad de la Educació (LOCE),
a punt de ser aprovada al moment de respondre a aquestes
preguntes. Quants esforços i quants recursos esmerçats
per acabar d'aquesta manera
!
Entenc que una cosa és introduir els correctius
necessaris per abordar els problemes sorgits (ben reals!)
i una altra canviar a un model selectiu que mira al passat.
.I una mancança?
- De "mancança"
n'hi ha moltes.
El sistema educatiu és molt complex i en el seu
llarg procés de reforma s'han evidenciat les limitacions
del model: molt ambiciós en matèries de
compensació educativa de les desigualtats; amb
una àmplia bateria d'iniciatives per flexibilitzar
el sistema (algunes inèdites en més d'un
centre de secundària, per desconeixement, falta
de voluntat pedagògica o per no saber optimar els
recursos, certament escassos); la difícil adaptació
al món escolar tradicional de grups de joves dels
15 als 16 anys que han perdut la motivació per
tal ensenyament i la inexistència d'alternatives
vàlides i de qualitat, sempre econòmicament
costoses. I a tot això, cal afegir l'augment de
la diversitat cultural de l'alumnat a les aules, que planteja
nous problemes. Per acabar, una darrera mancança:
el retrocés de la innovació educativa. La
gent ha arribat a estar cansada de tants canvis i reformes.
Quin ha de ser l'element
més irrenunciable a qualsevol escola?
- La centralitat de l'agent principal del sistema: l'alumnat,
cada noi i cada noia, el seu progrés en el coneixement
i els aprenentatges que siguem capaços d'ajudar-los
a fer. I, unit a aquest element, la il·lusió
i constància dels mestres i del professorat en
l'exercici de la seva funció d'educadors.
No fa gaire vaig sentir a un ponent, en una Conferència
Nacional política, que el paper i protagonisme
principal en el sistema educatiu era del professorat:
ells i elles, venia a dir, coneixen bé el sistema
educatiu i perduren... mentre els alumnes i els pares
passen. No podria estar més lluny d'aquesta visió.
El centre del sistema no és el professorat, sinó
l'alumnat. Em sembla aliè a la tradició
pedagògica de la qual vinc: el més important
és cada nen i cada nena, amb noms propis, amb
una família i un entorn determinat, amb unes
capacitats i interessos concretes.
Estic en el camp de l'ensenyament des de 1968. El millor
que m'ha passat és el reconeixement del record
i l'empremta deixada en el camí d'alguns alumnes.
Ells m'han fet pensar que ha valgut la pena tenir aquest
ofici!
Les exigències de la formació de noves
generacions d'estudiants són l'agulló
de la innovació pedagògica i didàctica.
No voler defraudar les esperances i il·lusions
dels joves estudiants és un bon punt de partida
pel professor. Tenir cares noves cada curs és
sempre motiu de renovació, d'observació
dels canvis que fan els alumnes i la societat en què
vivim. L'inici de cada curs és com tornar a sentir-se
viu, com encarar la realitat amb la convicció
de que afaiçonem el futur. Considero una sort
tenir aquesta professió.
Considera certa l'opinió
que, en conjunt, moltes famílies han desertat
de la responsabilitat en l'educació dels seus
fills?
- Hi ha de tot, no? Conec pares i familiars que no assumeixen
més responsabilitats que les mínimes.
D'altres que arriben on poden... i d'altres que fan
esforços indescriptibles amb els fills. Tots
ells obtenen resultats inesperats i ben diferents.
L'èxit escolar no sempre acompanya l'esforç
dels pares... Les teories pedagògiques no acaben
d'explicar-nos ben bé el que està passant.
Les dades obtingudes en una enquesta passada per la
Conferència Nacional d'Educació de Catalunya
(2002) semblen indicar que aquest és un sentiment
d'un col·lectiu significatiu del professorat,
però no és compartit per tothom. La relació
família i escola és més bona del
que la pregunta semblaria insinuar. Potser el que està
passant és que la societat, les famílies
i l'escola estan canviant i no tothom sap estar a l'alçada
de les circumstàncies.
Què es pot fer
amb aquell alumnat que no supera l'escolarització
obligatòria amb èxit?
- Tenir una bona oferta d'ensenyament d'oficis que tinguin
sortida en el mercat laboral i responguin als interessos
dels alumnes. Un ensenyament d'oficis de qualitat a
l'Educació Secundària Obligatòria,
que obri l'accés als cicles de grau mitjà,
si interessessin després als alumnes. Aquests
alumnes necessiten un altre ensenyament, un altre tipus
de professorat i mereixen una oportunitat més.
No els podem oferir "més del mateix"
però "adaptat".
Quin és el problema? És massa car? No
és només això. És també,
un problema de pressupost i de voluntat política
de lluitar per una societat més justa i equilibrada,
més sensible davant l'exclusió social
i menys selectiva.
Hem arribat a pensar que la LOCE podria obrir alguna
nova via... però sense els recursos necessaris
i imprescindibles... no farem més que agreujar
el problema i concentrar-lo en l'escola pública.
No puc entendre com al titular de l'escola pública
sembla preocupar-li tant la privada!
Quina opinió li mereix la tasca dels centres
de recursos pedagògics?
- Els Centres de Recursos Pedagògics obeeixen
a un model diferent dels "Centros de Profesores"
creats durant l'època dels governs socialistes.
No crec que aquell sigui un mirall on veure un nou futur.
Treballant al Departament d'Ensenyament com a Subdirector
General de Formació Permanent, vaig tenir ocasió
de conèixer bé els Centres de Recursos
Pedagògics catalans. Són una peça
essencial en el model de formació implantat a
Catalunya en la dècada dels 90. Els Plans de
Formació de zona han permès la territorialització
de la formació permanent del professorat. Tanmateix,
podrien ser un instrument potent en un procés
de descentralització de la formació, si
un dia l'administració es decidís a fer
de les delegacions territorials uns ens amb més
competències. Seria el moment en què el
model es tancaria, fent dels serveis centrals uns òrgans
amb les funcions específiques pertanyents a la
planificació general i avaluació de resultats.
Ja se sap que els programes descentralitzadors s'obliden
quan s'ocupen llocs centrals de poder. Són coses
de la política, del signe i color que sigui.
En els Plans de Zona hi convergeixen agents plurals
de la formació. Caldria dinamitzar les comissions,
clarificant i consolidant, alhora, la participació
del professorat, dels centres, de les universitats i
de la pròpia administració. Seria l'hora
de fer avaluació d'una experiència única,
no burocratitzada i propera al territori.
Els Centres de Recursos tenen més funcions que
la de col·laborar en l'oferta de formació.
Els altres Serveis educatius ubicats en els CRP converteixen
en un potencial bàsic del territori en el camp
educatiu.
La tasca realitzada fins ara és encomiable. Les
meves relacions i complicitats amb alguns d'ells van
donar uns resultats esplèndids de 1993 a 1996,
que són els anys dels que puc parlar amb rigor
i coneixement de causa.
Quin paper han de jugar les tecnologies de la informació
a l'escola?
- De fet estan dinamitzant un procés que potencia
l'ensenyament centrat en els aprenentatges de l'alumnat.
Entenc que en cada nivell del sistema educatiu les TIC
presenten unes oportunitats i uns reptes diferents (els
propis de cada nivell). Crec que en la Secundària
se'ns presenten els reptes majors de la universalització
de l'accés a les TIC i la generalització
dels aprenentatges bàsics que permetin avançar
de veritat en el Batxillerat, la FP superior i la Universitat.
Per altra banda, sempre he pensat que l'adequació
entre l'ensenyament i els mitjans de comunicació
de masses era i és, encara, l'assignatura pendent
del sistema. El desencontre és profund. La lògica
interna de l'escola i la dels mitjans és ja tot
un problema, però les dificultats venen, també,
d'altres punts del sistema: el tractament curricular,
l'aproximació dels mitjans a l'escola i la sensibilitat
del medi escolar envers la comunicació.
Com es pot fer possible el concepte "L'educació
al llarg de la vida"?
- La formació continuada dels professionals;
l'adquisició de noves competències derivades
dels processos de canvi organitzacional i/o del treball;
el conreu de la formació personal per assolir
una cultura general cada dia més ampla i complerta
(llengües, coneixements de cultura general artística,
històrica, social, tecnològica...); la
recuperació del genuí sentit de "l'extensió
universitària" i de la formació de
posterior als grans i postgraus acadèmics...
són formes com és possible l'educació
al llarg de la vida. La curiositat i l'afany de saber
són l'ànima de l'educació al llarg
de la vida. És ben vell: quan més sabem,
de veritat, més coneixem la gran quantitat de
coses que ignorem.
Considera que els mitjans
de comunicació, especialment la televisió,
col·laboren en l'educació general de la
població?
- Ja he dit abans que la distància és
enorme i el desencontre greu, molt greu. A la televisió
no l'interessa sinó divertir i fer negoci. Sóc
molt pessimista en aquest tema. S'han fet alguns avenços...
però no acaben d'encarar el futur amb noves orientacions
i noves perspectives. És un autèntic problema.
Què és
més important preparar l'alumnat pel futur o
preparar el futur per a l'alumnat?
- Crec que cal fer ambdues coses: preparar el futur
i preparar l'alumnat. No són dues coses diferents.
Era Mounier qui va dir que "fer no és agitar-se.
És tant fer-me a través dels meus actes
com afaiçonar la realitat de la història".
Li agradava parlar de "fecundació orgànica
d'una civilització nova per cèl·lules
discontínues (...) al llarg d'un període
prolongat de la història i penetrant progressivament,
a la manera d'un llevat (...)".
Els mestres saben alguna cosa d'això, no? Doncs,
és el que ens cal fer: el que fa generacions
venim fent els mestres de Catalunya.
Un llibre?
- Tucídides. Historia de las Guerras del Peloponeso
Una obra clau per a conèixer el món clàssic
grec, amb una mirada no etnocèntrica al món
conegut del seu temps. Una història etnogràfica
que cerca el rigor de les dades amb esperit crític
respecte de les fonts. Tota una lliçó
sobre la naturalesa i la condició humana. Em
fa recordar aquella expressió de Le Goff: "La
nova història, després d'haver-se fet
sociològica, tendeix a convertir-se en etnològica"
(Tiempo, trabajo y cultura en el Occidente Medieval,
Taurus, 1969). Això ja ho feia, a la seva manera,
Tucídides. No fa gaire hem publicat alguns llibres
amb aquesta visió històrico-sociològica-etnogràfica.
Una cançó?
- M'agrada la cançó de Raimon: la seva
constància, la seva coherència i la seva
permanent actualitat. Cançó de sempre
i d'avui, de contingut social, polític i humà.
En un altre aspecte, m'agrada la cançó
de María Dolores Pradera i el cançoner
tradicional popular.
Una pel·lícula?
- "Calle Mayor", de Juan Antonio Bardem (1956).
Em va ajudar a desvetllar la consciència de la
realitat social i política dels anys 60, en ple
període de formació. M'agrada el cinema
de continguts socials, amb pressupostos modestos i qualitat
artística.
Un paisatge?
- La desembocadura del Miño, des del Monte Tecla
(La Guardia-Galicia) amb el "forrobodó"
de fons i un llibre clàssic a les mans.
Un desig per a l'escola
del futur?
- Que es conservi la il·lusió del treball
i que no es perdi l'esperit innovador i renovador de
la tradició pedagògica catalana del segle
XX.
|