Un
record dels seus temps d'escola?
Uns quants: la imatge d'unes aules denses, amb més
de 40 alumnes; la uniformitat de les bates ratllades;
els discursos morals dels capellans, però també
el descobriment, aquells anys 60, de postures progressistes
i la sorpresa de veure que, tot i que ningú no
l'ensenyava, el català també era útil
més enllà de l'hora de missa o de l'ambient
familiar; uns llibres gruixuts que avui potser es considerarien
antipedagògics, però que serviren per adquirir
una bona pila de coneixements.
Ja com a professor, en la meva breu experiència
recordo l'escola Sant Jordi, a la Roca del Vallès,
i sobretot alguns cursos que per la seva conducta i el
seu interès feien de les classes i de les estones
compartides fora de classe moments entranyables.
Quin personatge del
món de l'educació l'ha influït més?
N'esmentaré un, més que per una gran influència,
per simpatia i perquè se'n compleix enguany el
tercer centenari del naixement: Mossèn Baldiri
Reixac. Crec que aquest pedagog de Bell-lloc d'Aro va
saber importar les idees més avançades
i adaptar-les a la mentalitat i necessitats dels nens
i nenes catalans. A més, tenia molt clar que
l'ensenyament s'havia de fer en la nostra llengua i
que havia d'arribar també a les nenes -i estem
parlant del segle XVIII. Tampoc no va deixar de banda
certs àmbits del coneixement, com ara les ciències,
i possiblement en aquest camp també tenia unes
idees avançades. Sempre, esclar, situat en el
context de l'època.
Citi'ns ara, un personatge
històric pel que senti una especial predilecció.
Albert Einstein. Tot i la imatge que en tenen alguns,
com un dels promotors de la bomba atòmica, per
a mi Einstein significa no només el científic
brillantíssim que capgira certes visions de la
natura, sinó també l'intel.lectual compromès
amb les minories -ell mateix era jueu-, amb els desafavorits,
amb la pau, amb la llibertat d'expressió. Podia
haver estat el primer president de l'estat d'Israel,
si no hagués tingut una altra virtut que el va
dur a refusar la invitació: la de saber diferenciar
per a quines funcions estava preparat i per a quines
no.
Un encert de l'educació
actual?
- L'ensenyament obligatori fins als 16 anys és
una de les mesures més encertades que s'han pres
en els darrers anys. Així s'ha evitat que molts
alumnes deixessin les aules simplement par anar al carrer
i amb unes perspectives magres. És cert que això
pot comportar altres problemes dintre dels centres i
que cal dotar-los de mitjans per atendre la diversitat
de nivells que acullen. Cal esperar que proporcionar
aquests mitjans sigui el següent encert, continuació
de l'anterior i element bàsic per aplicar-lo
amb efectivitat.
.I una mancança?
- Crec que la cultura científica va quedant cada
vegada més relegada. Tot i que hi hagi qui manté
precisament el contrari, només cal mirar les
assignatures obligatòries i optatives a ESO i
a batxillerats i les hores establertes per a cada una.
Per cultura científica no només entenc
els coneixements -molts dels quals ja són bàsics
per a tothom-, sinó també situar la ciència
i la tcnologia en el seu context i analizar la forma
com ha transformat la societat, l'economia, la cultura.
Amb aquests plans no només podem baixar massa
el nivell amb què futurs científics i
tecnòlegs arriben a les universitats, sinó
que també estem promovent una societat amb una
greu incultura científica, diria amb un alt nivell
d'analfabetisme científic.
La majoria d'alumnes poden tenir el seu darrer contacte
amb la ciència a quart d'ESO o fins i tot a tercer.
En canvi, aquests ciutadans viuran en una societat altament
tecnificada, amb constants reptes ètics sobre
l'aplicació de la ciència, amb decisions
delicades en el pla personal i professional o amb la
necessitat d'orientar-se en un univers de xifres enviades
des de governs, institucions, entitats financeres...
I, en canvi, tindran greus mancances que els dificultaran
prendre decisions. Amb l'agreujant que d'aquest ampli
grup sortiran molts dels futurs governants i gestors
d'institucions i empreses.
Quin ha de ser l'element
més irrenunciable a qualsevol escola?
- D'entrada et venen al cap la qualitat dels coneixements
impartits i els valors que es transmeten. No diria,
d'aquestes dues coses, quina és més important,
perquè això podria interpretar-se com
que ens podem relaxar en l'altre aspecte. Crec que la
funció de l'escola és doble i, per tant,
cal harmonitzar la transmissió de coneixements
i de valors. Sobretot, perquè tothom necessita
uns coneixements mínims, encara que no vagi a
la universitat, i tothom ha d'aprendre a conviure, encara
que no acabi apuntant-se a una ONG.
Considera certa l'opinió
que, en conjunt, moltes famílies han desertat
de la responsabilitat en l'educació dels seus
fills?
- Si bé no es pot generalitzar, crec que una
gran part dels pares deixen massa funcions en mans de
l'escola. És cert que n'hi ha també molts
que es preocupen de l'educació dels fills i que
assumeixen la seva responsabilitat, però sovint
sembla que l'escola ha de ser, no ja l'únic lloc
on s'imparteixin coneixements -cosa que ja és
falsa-, sinó també el lloc preferent on
s'ensenyin urbanitat, educació ambiental i les
normes bàsiques de comportament cívic.
De forma general, més enllà de l'ensenyament,
crec que molta gent -torno a dir que no es pot generalitzar-
deixa de banda les seves responsabilitats no només
com a pares, sinó com a ciutadans, i creuen que
els poders públics i les institucions ja completaran
la feina o arranjaran allò que ells facin malament.
Què es pot fer
amb aquell alumnat que no supera l'escolarització
obligatòria amb èxit?
- En primer lloc, no negligir ni menysvalorar el problema
i reflexionar sobre el per què. Lògicament,
sempre hi pot haver fracàs escolar, però
segons quin nivell assoleixi cal replantejar-se si l'estructura,
els mitjans o la forma d'impartir l'ensenyament obligatori
són els adequats. En segon lloc, cal pensar en
la integració d'aquests alumnes al món
laboral i a la societat en general. Despreocupar-se'n
i pensar que el propi mercat laboral ja els absorbirà
d'una manera o altra pot significar condemnar-ne molts
a la marginalitat o a la precarietat i deixar anar el
germen de futurs conflictes socials i, en el menys dolent
dels casos, omplir la societat de treballadors poc qualificats.
Els experts sabran quines alternatives hi ha, però
cal pensar que cada cas és diferent. Cal fer
un seguiment, valorar allò que necessita un noi
o noia -que serà diferent del que necessita un
altre-, invertir-hi més diners i gent. No ens
podem resignar a que entre la sisena i la tercera part
dels joves -segons els països- quedin, en ple segle
XXI i omplint-nos la boca de la paraula progrés,
sense una formació mínima i sovint completament
marginats. Cal pensar que molts d'aquests alumnes poden
no haver assolit els nivells de coneixements exigits,
però que també poden tenir -i sovint tenen-
una formació incompleta simplement com a ciutadans.
Quina opinió
li mereix la tasca dels centres de recursos pedagògics?
- Són un element molt important. En l'àmbit
de les ciències, que és el que conec més,
cal dir que molts ensenyants ja tenen una gran voluntat
i inventiva per promoure treballs de recerca o per buscar
sistemes que facin més comprensibles i atractius
alguns temes. Però és molt important que
existeixin aquests centres per difondre recursos i per
ser un punt de trobada per intercanviar experiències
o per proporcionar materials que moltes escoles, per
sí soles, no poden adquirir o renovar. Els centres
de recursos i les trobades que organitzen són
una font de noves idees i una mostra del dinamisme i
desig d'innovar de molts ensenyants del país.
Quin paper han de jugar
les tecnologies de la informació a l'escola?
- D'entrada són una eina que cal ensenyar a fer
servir, com en el seu dia es devia introduir a l'ensenyament
l'ús de l'estilogràfica o del bolígraf.
Com moltes eines -encara que aquesta sigui més
sofisticada- és interessant que s'assimili el
seu ús aplicant-la als treballs quotidians. En
alguns casos hi pot haver algun crèdit dedicat
a aquestes tecnologies, però el més important
és saber aplicar-les a la feina general.
També crec que és molt important fugir
tant de la seva exaltació com de l'aversió
que alguns senten per les innovacions tecnològiques.
Ni són una panacea que farà les escoles
molt millors simplement perquè tinguin connexió
a Internet, ni són un perill que farà
perdre capacitats bàsiques als alumnes -recordem
que Plató criticava l'escriptura perquè
deia que acabaria amb la capacitat memorística.
Cal ensenyar a saber-les utilitzar. Han de facilitar
la feina, però no fins al punt que els alumnes
busquin la màxima comoditat -buscar textos a
Internet per tallar i enganxar i així evitar-se
la recerca en llibres o la feina de transcriure.
Finalment, hem de ser conscients de l'impacte d'aquesta
i altres revolucions tecnològiques i incloure
la reflexió en els plans d'estudi -com ara a
socials. Sobretot ara que els canvis són tan
accelerats. Considero important analitzar de quina forma
aquestes tecnologies canvien les relacions humanes,
les estructures socieconòmiques, l'intercanvi
i la producció cultural i fins i tot com afecta
la nostra manera de raonar o d'entendre la informació.
Com es pot fer possible
el concepte "L'educació al llarg de la vida"?
- Això és més necessari que mai,
perquè el ritme de producció de coneixements
és el més alt que ha tingut la humanitat
fins ara. Per tant, pocs anys després de deixar
l'escola moltes persones ja tenen mancances en la seva
formació, tant pel que fa al món professional
com a la cultura general.
Potser caldria inculcar aquest concepte als alumnes
i fer-los entendre que l'aprenentatge no acaba mai.
Canvia de ritme i de forma, però mai no s'acaba
d'aprendre. D'altra banda, potser hem d'incloure-ho
com un valor essencial en la nostra societat. De vegades
sembla que dedicar uns dies, setmanes o fins i tot mesos
a la formació sigui una pèrdua de temps
i diners per als treballadors i per a les empreses.
En canvi, tenir professionals que estiguin al dia augmenta
el seu rendiment i, per tant, és una inversió
i no una simple despesa.
Finalment, la formació dels ciutadans ha de fer
referència també a aquells temes que plantegen
grans reptes a la nostra societat -ètics, científics,
mèdics, tecnològics, ambientals, econòmics-,
perquè només ciutadans amb uns coneixements
mínims tindran capacitat d'anàlisi i podran
intervenir, pels canals que posseeix una societat democràtica,
per influir en les decisions que els governants hagin
de prendre.
Considera que els mitjans
de comunicació, especialment la televisió,
col·laboren en l'educació general de la
població?
- Crec que molts ho fan i que molts, malauradament,
contribueixen a tot el contrari. La majoria de professionals
de la informació són conscients, penso,
de la seva responsabilitat. Una altra cosa és
que hi hagi interessos polítics i econòmics,
sovint no evidents, que limiten o condicionen aquesta
informació. També cal tenir en compte
que l'educació no es realitza només amb
informació aprofundida i anàlisis sobre
els temes d'actualitat, sinó que molts altres
elements ja van educant o deseducant de certa manera
al públic: els temes que es trien, el ressò
que se'ls dóna, el lloc on es posen, la forma
com s'agrupen els diferents temes, la manera com es
tracta o com es valora cada un... Destacar com a notícia
positiva certes dades econòmiques ja promou una
certa visió ideològica. Però això
no sempre -o no només- és culpa de l'informador,
sinó de la inèrcia que impedeix a la societat
en general de plantejar-se certes coses. Per exemple:
¿per què no se solen destacar els grans
costos econòmics, socials i humans del creixement
del parc automobilístic o de l'ús de cotxe
quan es parla de com han anat les vendes?
De mitjans fiables i no fiables semrpe n'hi ha hagut.
Potser les noves tecnologies han augmentat el problema,
perquè fer pàgines web és molt
més assequible que no pas posar en marxa un diari
o una cadena de televisió. D'una banda, això
afavoreix la diversitat d'opinions i dóna veu
a molts grups sense prou mitjans. De l'altra, fa encara
més necessari saber discernir sobre la informació
vàlida i la que no és consistent. Però
també ajuda a contrastar. La gent no sol comprar-se
quatre o cinc diaris, però sí que pot
buscar fàcilment informació a quatre o
cinc webs.
Què és més important preparar l'alumnat
pel futur o preparar el futur per a l'alumnat?
- No són objectius oposats. Com que el futur
no està escrit, cal preparar els alumnes perquè
el puguin anar dissenyant i executant. Mentre, l'estem
construint entre tots. Per això, cal treballar
perquè el futur que es trobin sigui el millor
possible i cal formar-los perquè siguin capaços
de transformar allò que calgui millorar. Naturalment,
si, com deia abans, les transformacions són cada
vegada més ràpides, cal tenir prou sentit
de l'anticipació per adaptar allò que
ensenyem a la societat que es trobaran els alumnes.
Penso que els plans d'estudi han canviat relativament
quant a continguts, però molt poc quant a conceptes
bàsics. Probablement caldria incidir més
en la preparació per a una societat on l'element
audiovisual té una gran importància, on
hi ha un excés d'informació no sempre
fiable -i que cal saber buscar i destriar-, on cal tenir
una gran flexibilitat per adaptar-se als canvis. Potser
seguim preparant més sobre el coneixement del
passat i del present que per afrontar amb garanties
un futur sempre incert i canviant.
Un llibre?
- Em resulta impossible dir-ne un del sol. Com més
temps m'entretingués en aquesta pregunta, més
títols em vindrien al cap. Probablement la llista
podria canviar en altres moments, però ara penso
en: "Llibre del desasossec", de Fernando Pessoa,
"Llibre de maravelles", de Vicent Andrés
Estellés, "L'home mesura de totes les coses",
de Joan Fuster, "Les il.lusions perdudes"
i "La recerca de l'absolut", de Balzac, "La
bèstia humana", de Zola, "La muntanya
màgica", de Mann, "Contes d'una butxaca",
de Capek, "Les cosmicòmiques", d'Italo
Calvino, "Tots els camins duen a Roma", de
Gaziel, diversos de Stefan Zweig ("Novel.la d'escacs",
"Carta d'una desconeguda", "La pietat
perillosa", "Amok"...), "La lògica
del vivent", de François Jacob, "L'evolució
de la consciència", de Robert Ornstein,
"Drogues i cervell", de Solomon H. Snyder...
Potser que m'aturi.
Els que sempre formarien part d'aquesta llista personal,
per raons diverses, són: "Les dues cultures
i la revolució científica", de C.P.
Snow, "El sistema periòdic", de Primo
Levi, i "Sant Feliu de la Costa Brava", de
Gaziel.
Una cançó?
- Podria dir el mateix que abans. Però en el
cas de les cançons crec que no només les
valorem per sí soles, sinó sovint pels
records que ens porten, no solament de moments, sinó
d'èpoques de la vida. Ara em venen al cap: "Que
tinguem sort" i "Laura", de Llach, "Paraules
d'amor", de Serrat, moltíssimes dels Beatles,
"De quelles Amériques", de Serge Reggiani,
"Pont sobre aigües turbulentes", de Simon
i Garfunkel, i algunes de l'òpera "Cats".
Quant a clàssica, el concert número 2
de Brandenburg, de Bach, i, sobretot, el Canon de Pachelbel.
Una pel·lícula?
- No sóc molt cinèfil, tot i que m'agrada
el cinema. Destacaria pel·lícules com
"El tercer home" o "El gran dictador",
que suporten de manera admirable el pas del temps. D'altres
les cito pels records que em porten: "Sleepless
at Seattle", perquè l'endemà de veure-la
va néixer la meva primera filla, i "Psicosi
II"·, per una altra record personal molt
important.
Un paisatge?
- Com que sóc molt eclèctic -ja ho heu
vist en les respostes anteriors- en diré més
d'un. Un capvespre de primavera davant la platja de
San Remo; l'impacte de trobar-te per primera vegada
amb monuments que has vist tants cops en fotografies,
com la torre de Pisa, el Partenó d'Atenes o la
torre Eiffel; la gatzara desordenada, diversa i impressionant
de la plaça Djema el Fna, a Marràqueix,
que sembla dur-te a un altre món. Però
sempre cal tornar als orígens i a allò
essencial: destacaria el Passeig del Mar i la badia
de Sant Feliu de Guíxols, preferiblement amb
un garbí lleuger i el mar una mica enrevenxinat.
Un desig per a l'escola
del futur?
- A banda de certs desigs que he anat comentant més
amunt, voldria que l'escola rebés la consideració,
atenció i mitjans que mereix com element bàsic
en la construcció de la societat. També
m'agradaria que pogués contribuir molt més
a canviar la mentalitat que ha situat la quantificació
econòmica i el rendiment a curt termini per damunt
de moltes altres valoracions. Cal introduir i explicar
bé el concepte de sostenibilitat, tant citat
i tan poc aplicat. Un concepte que significa actuar
de manera que la millora en la qualitat de vida sigui
real i s'assoleixi sense comprometre el desenvolupament
de les generacions futures. Si això s'assoleix,
inevitablement s'aconseguiria la primera cosa que he
esmentat, perquè no hi ha millor inversió
a curt, mig i llarg termini que una bona educació.
|