Un
record dels seus temps d'escola?
- L'ambient càlid de la classe, a l'hivern, amb
l'escalfor d'una senzilla estufa de serradures, mentre
el mestre anava llegint amb veu alta i magnífica
dicció fragments d'obres literàries molt
ben seleccionades. La pissarra, els dies més assenyalats,
apareixia plena amb grans dibuixos artístics pintats
amb guixos de colors. També els mapes eren dibuixats
i acolorits amb guix a la pissarra. Mentre, nosaltres,
ens afanyàvem a reproduir-los al quadern.
També sento molt viva la il·lusió
amb què esperàvem el primer dia de cada
curs, la fruïció amb què començàvem
a fullejar els llibres nous que ja ens trobàvem,
en arribar, damunt del pupitre. Tot el conjunt em desvetlla
un gran afecte i gratitud envers la institució
i les persones.
Quin personatge del
món de l'educació l'ha influït més?
- Des de la pràctica Lorenzo Milani i Celestin
Freinet. Des de la teoria, en aquest moment, he de fer
esment de Carl Rogers, encara que n'hi ha d'altres.
Citi'ns ara, un personatge
històric pel que senti una especial predilecció.
- N'hi ha molts: Ramon Llull, Narcís Monturiol,
Albert Schweitzer, Luther King, Gandhi, Teresa de Calcuta,
Gabriela Mistral...
Un encert de l'educació
actual?
- La seva generalització i l'esforç per
arribar a tothom. I l'intent de transmetre el valor
de la llibertat i la justícia.
. ... I una mancança?
- Que malgrat l'esforç, encara no arriba a tothom
de la mateixa manera. Si tots els animals de la granja
són iguals, encara n'hi ha alguns que són
més iguals que els altres, com diria Orwell.
A més d'això trobo a faltar molt de compromís.
Quin ha de ser l'element
més irrenunciable a qualsevol escola?
- El bon ambient, format pel respecte i l'estimació
mútues, juntament amb l'alegria i el bon humor
que animin un treball conjunt, cooperatiu i assossegat,
dirigit vers aprenentatges tan valuosos que mereixin
tots els esforços necessaris per assolir-los.
Dins d'aquest panorama que pot semblar idíl·lic
(ja sé que és molt fàcil dir-ho),
també és irrenunciable que ningú
no es quedi pel camí. Crec que tant a primària
com a la secundària obligatòria és
preferible que els nivells mínims no siguin tan
elevats i que hi pugui arribar tothom.
Considera certa l'opinió
que, en conjunt, moltes famílies han desertat
de la responsabilitat en l'educació dels seus
fills?
- En general, no ho crec. Sempre hi ha excepcions. Ens
queixem que les famílies no col·laboren
prou, però el que passa és que hi ha equivocacions
i sobretot molt desconeixement de quina hauria de ser
la conducta educativa més encertada en cada moment
per part dels pares i mares. Necessiten formació
i orientació. Però les famílies
saben que l'educació dels seus fills és
molt important per al seu futur. He de reconèixer,
no obstant, que sovint s'espera massa de l'escola i
li deleguen responsabilitats que haurien de ser més
pròpies de la família, o almenys més
compartides.
Què es pot fer
amb aquell alumnat que no supera l'escolarització
obligatòria amb èxit?
- Ara sembla que vulguin fer que repeteixi o que se'n
vagi (derivant-lo cap a itineraris i sortides més
ràpides del sistema). Però aquest alumnat
té el dret a ser a l'escola, a ser tingut en
compte, a ser ajudat amb tots els mitjans de què
es disposi per arribar al seu màxim desenvolupament
personal, que això és l'èxit. Si
no se sent mai l'experiència d'èxit a
l'escola, el futur, a més d'incert, pot resultar
desagradable i s'haurà contribuït a la infelicitat
de moltes persones. La societat no pot desaprofitar
la immensa riquesa del cabal humà.
Hauríem de tenir clar que l'èxit no significa
obtenir bones qualificacions en algunes assignatures,
sinó desenvolupar totes les possibilitats dels
infants i joves fins allà on els sigui possible
a cadascun. I si es té en compte que l'aspecte
intel·lectual no és més que una
de les moltes cares que cal desenvolupar en una educació
global i completa, llavors l'èxit podrà
ser experimentat per quasi tots en algun aspecte.
La utopia hauria de ser tendir a la totalitat. Si l'aprenentatge
intel·lectual ja és complex i difícil
d'obtenir, almenys amb els nivells que es proposen actualment,
què passa amb l'educació moral o espiritual,
amb la formació afectiva o emocional, amb l'educació
cívica i social, amb l'estètica o artística,
l'educació física... Ningú no pot
aspirar a tenir èxit en tots els aspectes que
acabo d'esmentar, però sí que pot arribar
a un mínim general vàlid. I segur que
destacarà en alguna dimensió particular.
La nostra tasca és ajudar tothom a trobar el
seu camí i que ningú no estigui en inferioritat
de condicions. Heus aquí l'èxit.
Em sembla que he fugit d'estudi perquè la pregunta
era: què es pot fer amb aquell alumnat. He intentat
dir que el concepte d'èxit s'ha de canviar. I
que s'ha de treballar molt més i de manera diferent
abans d'arribar a la situació que es planteja
(i que existeix realment) de no superar el nivell de
l'escolarització obligatòria. Ara bé,
arribats en aquest punt, si malgrat tots els esforços
esmerçats i havent programat el currículum
adaptat a les possibilitats de cada un, no se superen
els mínims, encara s'hauria d'oferir una altra
oportunitat abans d'enviar-los a la vida activa, en
forma d'algun curs que se centrés en els punts
més bàsics i necessaris, que no només
són els intel·lectuals.
Quina opinió
li mereix la tasca dels centres de recursos pedagògics?
- Desconec amb detall l'ús que es fa dels recursos
que s'hi ofereixen, tant de materials, bibliogràfics,
audiovisuals o multimèdia com de les ofertes
de formació que plantegen. Però totes
les referències que tinc són excel·lents
i suposen un servei extraordinari als centres i al professorat.
Totes les escoles han de tenir inexcusablement bones
biblioteques per al seu alumnat. I cal que s'utilitzin
molt. Però no tots els centres poden tenir una
completa mediateca pròpia ni el personal especialitzat
amatent a les novetats. Per això, els centres
de recursos són serveis de primera necessitat,
de rendibilització de les inversions i de compartir
els recursos.
Quin paper han de jugar
les tecnologies de la informació a l'escola?
- Són imprescindibles per a la formació
bàsica avui. La formació elemental clàssica
de "llegir, escriure i comptar" s'ha d'ampliar
afegint-hi les habilitats socials, el coneixement d'alguna
altra llengua i l'alfabetització informàtica.
Sense això no és possible una òptima
inserció social amb llibertat i dignitat, ni
una vida útil per a la persona i per a la comunitat.
Les tecnologies de la informació s'han d'aprendre
a utilitzar com a eina de treball i també s'han
de fer servir com a recurs pedagògic per a l'aprenentatge
de quasi totes les àrees. En aquest darrer sentit
representen un eix transversal.
Des de saber trobar informació (i seleccionar-la
molt bé sobretot), fins a utilitzar l'ordinador
per escriure i comunicar-se (si Freinet visqués
el faria servir per a la correspondència escolar)...
Per al càlcul i la resolució de problemes
matemàtics o geomètrics, per a l'emmagatzematge
i conservació de dades... Fins i tot per al treball
amb imatges. Les possibilitats són extraordinàries.
Però els mitjans són cars i no estan a
l'abast de totes les famílies. Cal vetllar des
de l'escola perquè aquesta no sigui una altra
font de desigualtats.
Com es pot fer possible
el concepte "L'educació al llarg de la vida"?
- En primer lloc, segurament, desvetllant des del primer
moment a l'escola la curiositat i l'interès per
seguir aprenent. Després, oferint possibilitats
adaptades a les molt diverses necessitats dels col·lectius
i de les persones.
Amb humilitat, el professorat som els primers que hem
de reconèixer que no ho sabem tot. L'exemple
que s'està donant amb l'assistència des
de fa tant de temps a les escoles d'estiu i cursos de
perfeccionament és una bona mostra d'una actitud
que va en aquesta línia. Però les ofertes
de formació s'han d'adaptar contínuament
a les noves i canviants necessitats.
Considera que els mitjans
de comunicació, especialment la televisió,
col·laboren en l'educació general de la
població?
- Les enquestes donen màximes audiències
a programes escombraria. Des del punt de vista educatiu
no hi ha per on agafar-los i el qualificatiu més
fluix que se m'acut és el de fastigós.
Però, a més de la consideració
estètica, hi ha coses molt pitjors. És
injust que no s'aprofiti aquest immens potencial dirigint-lo
als aspectes més constructius i elevats. La cultura
del segle XXI no pot tenir els models que es proposen
ara des d'algunes cadenes de televisió.
Al costat d'això, el potencial instructiu i formatiu
dels mitjans és extraordinari. Es necessita una
formació específica per utilitzar positivament
els mitjans. Hauria de resumir dient que no s'aprofita
tot el que es podria, que les famílies han de
vetllar pels efectes positius del mitjà, sovint
oferint altres activitats alternatives. No es pot permetre
de cap manera que continuï augmentant l'estadística
del nombre d'hores exagerat que es passen a l'any els
infants i joves veient qualsevol programa sense cap
criteri. Sovint tots sols. Molts bons programes els
haurien de veure junts tota la família i comentar-los.
Què és
més important preparar els alumnes pel futur
o preparar el futur per als alumnes?
- La primera cosa s'intenta fer bé a l'escola
(i a casa) i ens toca com a professionals. La segona
també és molt important, però no
és ben bé la nostra especialitat, encara
que també ens afecta com a ciutadans. Pertoca
a tota la societat sencera i sobretot als governants.
Ni una sense l'altra. Però el mercat no es preocupa
especialment de les persones ni de deixar en el futur
un món sostenible. Si canviessin les mentalitats
(això sí que és en part la nostra
feina), potser s'arribaria a preferir un menor benefici
material i personal a curt termini a canvi d'una imponent
inversió de futur consistent en la millor preparació
i formació i en un món físicament
i humanament més habitable. En relació
amb el futur sostenible, ja es reconeix que la terra
no és una herència dels avantpassats,
sinó un préstec que ens fan els nostres
fills, i que no podem malbaratar.
Un llibre?
- Molts: Ocells perduts, El jardiner, La lluna nova,
de Rabindranath Tagore; Crist de nou crucificat, de
Nikos Kazantzaki (semblant al Jesús que torna,
d'Àngel Guimerà); Canigó de Jacint
Verdaguer i Somni del cap de Creus de Carles Fages de
Climent.
Una cançó?
- Cal que neixin flors a cada instant; No és
això, companys; El país petit, de Lluís
Llach; Ma quête, de Jacques Brel; Suzanna, de
Leonard Cohen.
Una pel·lícula?
- El gran dictador (1940), de Charles Chaplin; Ser o
no ser (1942), d'Ernst Lubitsch; Fahrenheit 451 (1967),
de François Truffaut.
Un paisatge?
- El de la plana de l'Empordà amb el Canigó
al fons, vista des del Mas Ventós, pujant a peu
a Sant Pere de Roda, des de Vilajuïga, un dia clar
de tramuntana.
Un desig per a l'escola
del futur?
- L'acompliment de totes les utopies, perquè
en aquest país puguin aprendre a viure i conviure
junts amb un projecte col·lectiu tots aquells
que hi vulguin venir, amb els que ja hi són,
sense que ningú s'hi senti exclòs.
|