Un
record dels seus temps d'escola?
- Com a alumne no en tinc de massa bons.
Eren temps de repressió i autoritarisme que anorreaven
l'alumne per domesticar-lo i convertir-lo en un súbdit
mesell que havia d'acceptar,sense qüestionar-se el
principi d'autoritat, les atrocitats de capellans, mestres
i altres adults amb els que pacte era impensable.
Recordo un bri d'aire quan un mestre jove, en pràctiques,
va arribar a l'acadèmia on jo estudiava. Ens parlava
de tu, a vegades en català, feia bromes i pretenia
que entenguèssim el que ens ensenyava. Es deia
Ramon Besora i ha demostrat moltes vegades que només
l'esperit lliure creix. Això no ho vaig aprendre
aleshores, però ho devia intuir amb el seu exemple.De
quan vaig tornar a l'escola com a mestre, en tinc el record
sempre viu de l'avidesa de devorar nous coneixements dels
alumnes (tant se val l'edat) a qui els fas compartir amb
tu una passió, ja sigui la sintaxi gramatical o
els insectes efímers d'una bassa..
Quin
personatge del món de l'educació l'ha
influït més?
- Ell no ho sap, però un psicòleg que
ha treballat molts anys al voltant dels EAP, el Departament
d'Ensenyament, la formació d'ensenyants i, amb
qui vaig compartir unes experiències editorials
molt emocionants. És tot un personatge, ho sabem
els qui l'hem conegut. És el Manolo Fernández,
un bon mestre de mestres.
Citi'ns
un personatge històric pel que senti una especial
predilecció.
- Sempre he restat captivat pel personatge de Mohandas
Gandhi. M'agradaria assemblar-m'hi una mica però
no ho aconsegueixo ni de lluny.
Un
encert de l'educació actual?
- Un encert dels plantejament de la LOGSE era el derivat
de l'acceptació del col·lectiu de TOTS
els alumnes fins als setze anys, partint de la comprensivitat
i del creixement personal de cada individu. Això
era possible amb l'autonomia de concreció curricular
dels centres i dels professors i donava l'oportunitat
a molts estudiants que, amb un currículum tancat,
passaven a esdevenir una càrrega que es passava
de tutoria a tutoria. Les reformes proposades pel govern
del Partido Popular amb els seus decrets de mínims
per curs a Secundària han acabat amb aquest esperit
i amb aquest encert.
...
I, una mancança?
- Dir-ne una és extremadament difícil.
Som en un país de recursos molt limitats i la
cultura i l'educació no són una prioritat
pels governs, especialment els liberals de dretes. Els
recursos són molt importants. No em refereixo
només a ordinadors sinó a més professorat,
menys alumnat per grup-classe, més estructura,
més rigor, més suport... més recursos.
Quin
ha de ser l'element més irrenunciable a qualsevol
escola?
- El projecte d'escola. És imprescindible i tothom
s'hi ha d'implicar (pares i mares, administració
local i educativa, claustre i titularitat, si estem
parlant d'escola privada). Cal que les escoles tinguin
una identitat, que els que hi treballin se la facin
seva , se sentin part del projecte. Que els pares i
mares el comparteixin i hi intervinguin. L'autoestima
és important també per les institucions
i ha de descansar en un projecte que suposi objectius
a superar a curt, mitjà i llarg termini.
Considera
certa l'opinió que, en conjunt, moltes famílies
han desertat de la responsabilitat en l'educació
dels seus fills?
- N'estic convençut. Moltes famílies han
abandonat. Però això no és res
més que el reflex d'un abandonament general de
la societat, una deserció moral, ètica,
educativa. Els pares i mares només són
responsables d'una part d'aquest "laiser faire"
irresponsable i desorientador pels infants i, especialment,
pels adolescents. Qui no ha vist pel carrer algú
fent atrocitats i tothom girant la vista per mirar cap
a una altra banda. No és fàcil haver-te
d'enfrontar diàriament amb un fill adolescent
que necessita d'un adult que li digui on són
els topants. Ho reclamen de forma inconscient, els hi
són imprescindibles. Però és molt
dur pels pares. Cada dia "bronca", pactar
les condicions mínimes de convivència
en els respecte. Molts hi deserten i deixen per l'escola
el que haurien de resoldre també a casa.
Què
es pot fer amb aquell alumnat que no supera l'escolarització
obligatòria amb èxit?
- Què vol dir èxit? Quins han de ser els
paràmetres de l'èxit? Parlem només
dels que promocionen prou com per fer el Batxillerat?
Cal trobar uns itineraris de formació professional
adequats. Els cicles formatius poden ser una bona solució
si el Departament d'Ensenyament és generós
en l'oferta i no deixa en mans d'acadèmies privades
la formació d'aquest col·lectiu d'alumnes.
El problema de l'èxit, però, cal resoldre'l
abans. Les noves directrius del Partido Popular no semblen
aportar cap element qualitatiu d'esperança.
Quin
paper han de jugar les tecnologies de la informació
i de la comunicació a l'escola?
- El món ha canviat molt en SIS MESOS o menys!
Ja perdonaran l'efectisme de l'afirmació però
les Tecnologies de la Informació i de la Comunicació
han de suposar una cosa semblant a l'efecte de la impremta
en el Renaixement. Ara bé, cal que el professorat
tingui el temps i els recursos (temps és recurs)
per incloure aquests recursos en els seu paquet de materials
didàctics. Però resistir-se serà
inútil. Les capacitats d'aquestes tecnologies
són brutals i les possibilitats didàctiques
immenses. Estic convençut que, altra vegada,
la imaginació de molts i moltes mestres ens sorprendrà
utilitzant aquests recursos per apassionar els seus
alumnes en l'aprenentatge de forma àgil mentre
que d'altres professors seguiran pensant que ja fan
tard per aprendre'n. Però faran riure, fins i
tot, als seus alumnes. La pregunta que jo faria és:
Què pensa l'Administració educativa per
afavorir la introducció d'aquestes tecnologies?
Com
es pot fer possible el concepte "l'escolarització
al llarg de la vida"?
- La vida en canvi constant a ritme frenètic
serà qui el farà imprescindible. Qui no
estigui en procés de formació permanent
perdrà el tramvia i quedarà marginat de
la vida professional, de la vida social. Els processos
d'ensenyament i aprenentatge, ara molt centrats en les
etapes escolars, hauran d'obrir noves línies
de recerca per tal de donar solucions a les necessitats
de formació continuada. Solucions com la Universitat
Oberta de Catalunya o altres modalitats de formació
d'adults, virtuals o presencials, seran opcions més
o menys reeixides d'aquesta necessitat social. El Departament
d'Ensenyament tindrà més feina (si és
que és competència seva) en la formació
permanent que no pas en la formació inicial.
Les facultats d'educació també hauran
de formar educadors i educadores d'aquests adults amb
necessitats formatives permanents.
Considera
que els mitjans de comunicació, especialment
la televisió, col·laboren en l'educació
general de la població?
- Sí, hi col·laboren. Però el que
fan especialment és uniformitzar els models educatius,
d'interpretació de la realitat, dels valors morals
que proposen. El perill és que els mitjans de
comunicació estan en mans de pocs i tots molt
semblants. No hi podem lluitar en igualtat, però
la xarxa, el món virtual que permet la globalització,
alhora que el localisme (el barri global), pot mantenir
un espai d'aire lliure.
Què
és més important: preparar els alumnes
pel futur o preparar el futur pels alumnes?
- Francament jo no sabria preparar el futur, però
m'agrada molt participar en la preparació d'alumnes
que sàpiguen transformar qualsevol futur..
Un
llibre?
- "Atles furtiu" d'Alfred Bosch.
Una
cançó?
- L'ària "Lascia ch'io pianga" del
segon acte de l'òpera "Rinaldo" de
Georg Friedrich Händel. Diu: "Laschia ch'io
pianga mia crude sorte, e che sospiri la libertà.
Il duolo infranga queste ritorte, de'miei martiri sol
per pietà".
"Les mans", de Raimon, també m'agrada
molt però ara fa anys que no l'escolto.
Una
pel·lícula?
- De les darreres que he pogut veure, m'ha agradat molt
Chocolat de Lasse Hallstrom
Un
paisatge?
- El que hi ha darrera de qualsevol coll, un cop hi
arribes després de pujar des de la vall.
Un
desig per a l'escola del futur...
- Que importi més a tothom, especialment als
polítics. Això farà que tothom
en sigui més exigent, és clar, però
que també se n'apreciï la seva feina. Mentre
siguem un món de segona divisió en un
entorn on el negoci i el benestar sense mal de caps
sigui el més important, no farem res.
Com a educador prefereixo
que els companys i companyes de claustre, els pares
i les mares i l'administració, m'exigeixin més
professionalització, més eficàcia,
que no m'ignorin i, sobretot, que no em compadeixin.
|