Un record dels seus
temps d'escola?
Ens hem de remuntar a la prehistòria i situar-ho
en el context. Dècada dels anys cinquanta-seixanta
del segle passat a la ciutat de Reus En un ambient general
d'escoles "nacionales" o "religioses",
tinc la sort d'anar a una escola privada de l'època
del barri on un mestre (Pasqual Guarque), que havia
fet la guerra al bàndol de la República,
jugava amb mà destra a complir, per una banda,
"les normes del règim" i, per l'altra,
a omplir els dissabtes amb activitats del que després
s'anomenaria "escola activa", amb explicació
de contes, representacions teatrals, titelles, biblioteca,
exposicions i revista escolar. La influència
va ser decisiva.
Als dotze o tretze anys, faig, pel meu compte, la primera
novel.la i en català sense plantejar-me ni què
vol dir escriure ni quina llengua havia de fer servir.
Als setze anys col·laboro en la premsa local.
Als disset anys, faig ràdio. Des d'aleshores
no deixaré mai d'escriure. ¿Ho hauria
fet sense aquella petita influència? Ho desconec.
No m'he atrevit mai a esbrinar-ho
Quin personatge del
món de l'educació l'ha influït més?
- Fins que no m'incorporo a finals dels setanta a la
meva etapa de l'ensenyament, com a professor de català,
primer, i després com a mestre en una escola
activa, en cursos de primària i secundària,
equivalents a la terminologia actual (Escola Montsant,
de Reus) sóc bastant inconscient d'aquest món
perquè m'havia dedicat a feines d'administració
i també al periodisme des de molt jove. A l'escola
Montsant descobreixo que abans de la guerra civil havia
existit un tipus d'escola que no tenia res a veure amb
el que es feia a la postguerra i fins i tot l'anomenada
Transició. Podria dir, doncs, que més
que un personatge, és un mètode, un sistema
o una manera d'entendre l'educació o la relació
amb les generacions joves. Sempre m'havia fascinat saber
que a l'escola del meu pare, als anys trenta, es feien
classes a l'aire lliure i experiències a la platja.
¿En quin món escolar va viure ell que
no el reconeixia? Tot això, desprès, pren
cos i noms diferents fins a arribar a un certa dissolució
dels propòsits que es tenien a la dècada
dels setanta. Primer els esmicola lentament la Reforma
i ara els vol dinamitar la Llei de Qualitat.
Citi'ns ara, un personatge
històric pel que senti una especial predilecció.
- Sempre m'ha semblat que els personatges històrics
ens arriben més pel que no són i ens expliquen
llegendàriament que pel que realment són.
Vivim, doncs, afortunadament, de petits mites. Per això
m'agradaria esmentar un personatge anònim, d'aquest
moment: aquell que fos capaç de conduir o reconduir
el món sense haver de recórrer a la guerra
i que tingués la solució màgica
per aconseguir un repartiment just de la riquesa. Em
temo que, si existeix, ho deu tenir molt difícil
per fer-se notar.
Un encert de l'educació
actual?
- Educar en i per la llibertat. Educar per valorar les
petites coses que condueixen a la felicitat. Educar
començant per la llibertat dels educadors, adaptats
al seu context geogràfic, social i històric,
i continuant per ensenyar a aprendre a escollir sense
imposicions. No dependre de símbols patriòtics
ni dogmes de cap mena. Distingir entre la veritat i
la mentida, la realitat i la fantasia, que ofereix amb
tanta potència de mitjans la televisió,
una gran aliada contemporània dels educadors
i, a la vegada, una gran contrària, si no es
domina.
.I una mancança?
- Més confiança d'alguns polítics
en l'escola i el convenciment que l'escola és
la base de qualsevol cultura que vulgui ser representativa
d'un país. Per tant més recursos de tota
mena. I també la lucidesa per entendre que no
cal fer una escola única per a tothom però
sí amb les mateixes oportunitat per a tots.
Quin ha de ser l'element
més irrenunciable a qualsevol escola?
- Avui en dia, i durant un bon temps, encara, l'esforç
per fer del respecte entre diferents cultures que conviuen
a l'escola actual una manera habitual de viure després
a la societat. Aquest sí que és un element
que difícilment solucionarà la família.
És prioritari, doncs, a l'escola i el barri perquè
després se n'imprengi el veïnat de l'escala
i també la família.
Considera certa l'opinió
que, en conjunt, moltes famílies han desertat
de la responsabilitat en l'educació dels seus
fills?
- Els pares del segle XXI són joves molts dels
quals ja no han tingut una educació responsable.
N'estem pagant les conseqüències. Aquests
mateixos pares no en són del tot culpables perquè
ja n'han estat, doncs, víctimes. Tot i la dificultat
que això comporta, l'escola no pot abandonar,
en molts casos, una educació paral.lela dels
pares. En un altre sentit i unes altres circumstàncies
això ja va passar fa trenta anys. Hi havia uns
pares que no entenien els nous mètodes de l'ensenyament
i que volien veure en els seus fills el reflex del que
ells havien rebut a cop de bastó. Ara cal una
altra mena d'educació de pares, però similar
en els objectius.
Què es pot fer
amb aquell alumnat que no supera l'escolarització
obligatòria amb èxit?
- Desitjar-los una vida feliç i intentar descobrir
quines són les seves aptituds i habilitats. I
convèncer-nos tots plegats que la intel·ligència
no és una mercaderia sinó un element que
portem incorporat, que només cal ajudar-la una
mica, però no forçar-la més del
compte perquè es pot trencar. Pensar que totes
les criatures que no superen l'escolarització
obligatòria han de ser inútils per a la
societat seria pensar que moltes de les generacions
que ens han precedit han estat també inútils.
I no és veritat. Hi ha hagut, sortosament, persones
sense estudis amb una enorme intel·ligència
davant la vida que ha acabat fructificant en favor dels
altres. És clar que som fills del nostre temps,
però no en tenim cap culpa si, a vegades, el
temps corre més que nosaltres i no el podem agafar.
Quina opinió
li mereix la tasca dels centres de recursos pedagògics?
- Per l'experiència que he tingut alguna vegada
com a escriptor, crec que intenten canalitzar aquells
interessos de la comunitat professional amb la qual
treballen i de l'alumnat que tenen a la seva zona d'influència.
M'imagino que són o haurien de ser pols d'atracció
on els mestres tinguessin la fal.lera d'acudir perquè
hi trobessin allò que necessiten per poder desenvolupar
millor la seva matèria a l'escola. Però
novament cal recordar el que deia més amunt.
Perquè això passi, cal que hi hagi confiança
des del sector polític i que els centres de recursos
tinguin, precisament, recursos. ¿Qui es devia
inventar aquesta paraula, per cert?.
Quin paper han de jugar
les tecnologies de la informació a l'escola?
- Crec que essencial a partir d'ara. Ja no es pot defugir
més allò que domina la majoria d'activitats
professionals o culturals. Ens trobem amb una generació
d'alumnes que ha viscut des del bressol l'audiovisual
i que no l'abandona mai, a casa, al carrer, al cinema,
a l'escola, en les visites a algun museu... Això
no havia passat mai perquè les anteriors generacions
havien rebut influències diverses. Ara són
absolutes (DVD, videojoc, internet, mòbil...)
Saber-se les taules de multiplicar i tenir una calculadora
a la taula no hauria de ser incompatible. Escriure un
text lliure amb bolígraf i un correu electrònic
al company d'aula, tampoc. Expressar-se davant els companys,
de paraula, i fer-ho en un missatge de mòbil,
tampoc. Crec que trobar un punt de reconciliació
entre les tecnologies i la tradició només
serà possible si escola i societat parlen el
mateix llenguatge. La societat avui parla el llenguatge
de les noves tecnologies. L'escola no pot anar a contracorrent
i s'hi ha d'adaptar a tota velocitat si no vol crear
una barrera entre l'educació acadèmica
i la del carrer.
Com es pot fer possible
el concepte "L'educació al llarg de la vida"?
- Potser fent entendre que un títol no és
un punt i final sinó un punt i seguit. A vegades,
tinc la sensació, escoltant adolescents d'institut
o joves d'universitat, que els títols són,
per a ells, un punt i a part. Aquest "a part"
em sembla molt perillós perquè, un cop
se n'alliberen, pensen que no els cal passar mai més
els ulls per un llibre, un diari, un article d'opinió,
o anar al teatre, o escoltar una conferència...
Per això em sembla que cal fomentar l'esperit
de descoberta i investigació permanent.
Considera que els mitjans
de comunicació, especialment la televisió,
col·laboren en l'educació general de la
població?
- M'adono que durant aquesta entrevista m'he referit
algunes vegades als mitjans de comunicació. Deu
ser deformació professional. No tan sols ho crec
sinó que no hi podem fer res per evitar-ho. ¿Qui
educa més en general la població avui
en dia en els sentiments personals: Madame Bovary o
la protagonista de la telenovel.la de torn? Jo no en
tinc cap dubte. Els mitjans de comunicació de
tota mena (des de la premsa, a la ràdio la televisió
i internet) han substituït el paper que el segle
passat encara tenia aquella espècie extingida
dita "intel.lectual". L'intel.lectual avui
no existeix. I si existeix, cal buscar-lo entre els
tertulians sense criteri, animadors de shows televisius,
xerraires de taules rodones sense suc ni bruc... És
escàs, però quan apareix es fa notar.
La revolució cultural del segle XXI consistirà
en el fet que gent de les arts, les lletres, la investigació
i l'educació s'incorporin en els mitjans de masses
i sàpiguen establir una comunicació amb
els receptors també massius. Cal un nou llenguatge
per aconseguir aquesta comunicació. Ara hi ha
un llenguatge tòpic de segle passat que topa
amb unes oïdes que no l'entenen. Però el
desig d'escoltar i aprendre continua estant en el solatge
de qualsevol de nosaltres. Qui el sàpiga despertar
és com si trobés un filó en una
mina i només cal resseguir la veta per explotar-lo.
Què és més important preparar l'alumnat
pel futur o preparar el futur per a l'alumnat?
- Em sembla que hauria de ser simultani i recíproc.
¿Quantes vegades la història no ens ha
demostrat que una societat molt preparada ha topat amb
un futur inesperat que li ha capgirat tots els esquemes
de vida? No podem oblidar que alguns dels pitjors desastres
del segle passat han estat dirigits per persones amb
una gran preparació cultural i una indubtable
intel·ligència. Estem a l'abast de qualsevol
capritxós que s'ho passi pipa pitjant un botó
ni que sigui per destruir el món. Més
aviat penso que, pel temps que ens toca de ser en aquest
món, més val estar preparats per allò
que menys ens podem imaginar. Aquesta seria l'educació
en l'imprevist. No sé si existeix. Es parla molt
a la lleugera de prendre's la vida amb filosofia...
Però ¿com es pot proposar prendre's la
vida amb filosofia si ja no sabem què és
la filosofia?
Un llibre?
- Uf! La gran frustració dels qui encara llegim
de tant en tant és saber que no ho arribarem
a llegir tot per molt que ens hi esforcem. Als dotze
anys, quan vaig escriure la meva primera novel.la, ja
havia llegit 'La filla del mar', d'Àngel Guimerà.
Aleshores no ho sabia, però ara sé que
Guimerà ja parlava molts anys enrere d'un fenomen
tan "modern" com el de la immigració.
Un llibre... Sóc incapaç de triar-ne un.
Em fan massa respecte.
Una cançó?
- 'Porrera'. Quan la gran majoria escolta aquesta lletra
de Miquel Martí i Pol, musicada per Lluís
Llach, potser no sap de què li parlen quan li
diuen "el Molló ens du la vida, la Teixeta
l'amor...". Aquests dos topònims són
alguns dels puntals del paisatge que a mi m'ha acompanyat
durant més de vint-i-cinc anys, a Duesaigües,
al peu de la Serra de l'Argentera, on he escrit tot
el que he publicat.
Una pel·lícula?
- ''Cinema Paradiso', de Giuseppe Tornatore (1988).
El cinema forma part de la nostra generació.
Els fotogrames de la vida són els fotogrames
que hem anat guardant en una capsa de llauna i que sempre
podem mirar ni que sigui a contrallum, sense projector.
Un paisatge?
- Els voltants del castell d'Escornalbou i els del refugi
de La Vinyeta, a Duesaigües (el Baix Camp), on
treballo sempre escrivint. També una descoberta
de Barcelona, ni que hi visqui, sempre canviant. I una
escapada de tant en tant a París que, per molt
que pesi a alguns, continua sent un centre cultural
d'Europa.
Un desig per a l'escola
del futur?
- Repetiré aquí el mateix desig que vaig
manifestar públicament el dia que vaig rebre
el premi de literatura Edebé per la novel.la
'Kor de Parallamps' i vaig dir qui m'agradaria que em
llegís. És el mateix desig per a qui m'agradaria
que fos l'escola del futur: "No sé per a
qui escric [per a qui serà l'escola del futur],
però sí que sé que m'agradaria
escriure per a lectors que es fessin grans en un món
on encara hi tingués lloc la utopia de l'art,
la utopia del somni, la utopia de la felicitat. M'agradaria
escriure per a lectors que visquessin en famílies
que poden tenir feina. Que aprenguessin en escoles que
poden tenir llibres. Que convisquessin en un barri que
pot tenir biblioteca. I que es convertissin en ciutadans
d'una ciutat que pot tenir cultura. Però el desig,
avui, no pot acabar aquí. I no puc acabar sense
dir que m'agradaria escriure també per als infants
que tinc de veïns al barri on visc a Barcelona:
paquistanesos, magribins, africans, indis, xinesos,
equatorians, i més i més, que passen cada
matí, camí d'una de les escoles del Raval.
Que m'agradaria escriure també per als infants
com els de l'escola rural de Duesaigües, uns altres
veïns, aquests del lloc on he escrit Kor de Parallamps,
i on escric sempre, al peu del castell d'Escornalbou,
al Baix Camp. Que m'agradaria escriure per als infants
de famílies magribines que diu que ara viuen
en algunes de les cases del barri on vaig néixer,
a Reus, fa més de cinquanta anys. Que m'agradaria
escriure per als infants que ara mateix juguen a tirar
pedres contra els tancs, als carrers de Palestina, exposats
a la mort per les bales de l'exèrcit hebreu.
Que m'agradaria escriure per als infants jueus que van
a escola atemorits per l'acció d'un suïcida,
i que assagen escenes de pel.lícula de por amb
caretes antigàs. Que m'agradaria escriure per
als infants que treballen per força, en tants
i tants llocs del planeta, sense poder fugir de les
tenalles de l'explotació infantil de tota mena.
Que m'agradaria escriure per als infants que miren aquests
dies el cel d'Iraq, i no precisament per aprendre a
comptar-hi estels sinó per aprendre a comptar-hi
els falsos focs d'artifici dels míssils. Que
m'agradaria escriure per als infants de l'Afganistan,
d'aquells que ja gairebé no se'n recorda ningú,
perquè la televisió no en parla, fills
d'aquelles mares amb burka, i que volen ser encara més
lliures: ells i, sobretot, elles. Que m'agradaria escriure
per als infants que viuen als camps de refugiats, per
als milions d'infants que moren de fam a l'Àfrica,
per als infants que fan el seu primer viatge navegant
en pastera, per als infants que són fills de
les últimes guerres dels Balcans, i per als infants
de carrer sense sostre que malviuen i sobreviuen en
tantes ciutats dites civilitzades. I que m'agradaria
escriure encara per als milers d'infants que somnien
en uns pares adoptius en centenars d'orfenats d'arreu
del món.
|