Als nou anys es va començar a sentir malament amb sí mateixa. Plorava els vespres i no sabia per què. Però en realitat vaig veure el problema clar als onze, quan va deixar de menjar el que l'agradava. Nosaltres anem molt a la platja d'Altea. Tots els anys Beatriz s'inflava de gelats, però de sobte deixà de menjar-ne i només ens demanava polos de gel, verdura i coses que no engreixessin. Va perdre molt de pes aquell estiu. Ens vam espantar molt i vam acudir L'anorèxia és la falta d'apetit a causa d'un trastorn nerviós o psicològical seu pediatra, que no ens va fer cap cas. Per ell la filleta estava bé. De totes maneres vam tornar a veure'l als quinze dies i va ser llavors quan va notar el problema: en dues setmanes havia perdut molt de pes. Aquí respira fons i s’encén un cigarret. Sense llevar els braços de la taula segueix contant-me. Aquell metge els va menar a l'Hospital Niño Jesús, l'únic de Madrid amb especialistes en casos d'anorèxia u bulimia. A Antonio, el meu marit, no li feia cap gràcia que la filleta hagués d'estar en la zona de psiquiatria. Allò era massa fort, Beatriz només tenia onze anys. Així que vam provar altres sortides. Vam acudir a un psicòleg privat, que per reforçar-li l'autoestima em feia a mi culpable de la situació. Pactava amb trossos de pa. Li deia: “avam si et pots menjar avui aquest tros de pa”. Feia tractes d'aquests tipus, però no vam arribar enlloc. La filleta no va millorar, així que a pesar de que el psicòleg tenia molt bona reputació, vam deixar d'anar-hi. Un familiar meu em va xerrar d'ADANER, una associació que ajuda a famílies amb aquest problema, on em van recomanar a un psicòleg especialitzat.

“En tot aquest temps, Beatriz sabia que tenia un problema?”

Se'n va donar conta. El més bo que ha tingut Beatriz és que molt prest va començar a demanar ajuda. Ella sabia que qualque cosa anava malament, i això va estar en favor nostre. De totes formes, no sempre va ser així. Al principi va ser difícil que ella se'n donés conta de que estava malalta. Les veines li deien que tenia un cos estupend, que de major seria model. A mi quan ho sentia m'hervia la sang, perquè això era just el que no devien dir.

Em mira i em diu:

“Tot això és molt complicat”. Quan més aprimava la seva filla, més la miraven els nois. Però ella seguia veient-se grassa.

“Per què creus que es veia així?“

Beatriz era una filleta que tenia problemes emocionals, era una filleta molt absorbent, molt pendent també del món adult. Era una filleta que demandava constantment amor però no sabia demanar-lo. Suposo que el voler ser, com aquest model ideal que la tele ens planta la feia estar en el centre. No sé si m'entens. Si ets una persona graciosa, faràs les gràcies o els acudits i rebràs aquesta atenció. Però si no ets una al·lota graciosa, només et queda estar allà sent aquell model. És una espècie de prestigi social. Tots aquests al·lots que arriben a l'anorèxia solen tenir un patró tipus: són més madurs que la resta dels nois de la seva edat, són molt perfeccionistes, tenen molt sentit de la responsabilitat, i sobretot molta por al fracàs.

“Després d'haver passat per diferents metges i psicòlegs, com ha estat el tractament que sí ha funcionat amb la teva filla?”

Per començar aquest és un tractament indefinit, i ha de concienciar-se d’això. Es pot superar, però és un procés lent en el que mai s'ha de baixar la guàrdia. Beatriz està molt millor. Ha après a assumir que es pot ser imperfecte, i ser feliç amb això. Els que pateixen l'anorèxia tenen L'anorèxia és la falta d'apetit a causa d'un trastorn nerviós o psicològicque aprendre a estimar i a estimar-se. Un bon pas es dóna quan són adolescents i comencen a tenir novios. Manifesten el seu amor, i assumeixen certes responsabilitats emocionals. Jo ho he notat amb la meva filla. De totes formes la meva filla ha passat per vàries teràpies, individuals, de grup, i hem saltat d'una associació a una altra. Per sortir d'això has de demanar, provar, canviar moltíssim.

“Però estem parlant d'una malaltia que afecta a més del 3% dels espanyols, és una brutalitat El problema és que no hi ha una cura molt definida? què fa la Seguretat Social en aquests casos?”

Sí és una bogeria, ¿sabies que cada primavera dos milions d'adolescents comencen una L'anorèxia és la falta d'apetit a causa d'un trastorn nerviós o psicològicdieta, no controlada i amb múltiples ri * Nosaltres coneixem molts casos de noies que deixen de menjar perquè es veuen grasses i, a vegades, no és veritat. Hi ha noies/s que pateixen aquest trastorn per cridar l’atenció de la gent: companys, amics, familiars... d’altres, que han arribat a patir de tal manera aquest trastorn que han estat un munt de vegades hospitalitzats. Fins i tot estaven tan malalts, que han intentat treure’s la vida. scs? És massa però vaig per parts. En primer lloc parlem d'una malaltia psicològica, per tant per tractar-la no hi ha només un mètode. La continuïtat d'un o un altre dependrà de l'evolució de la teva filla. Per altre banda la Seguretat Social no té cobertura per nosaltres. Falten psicòlegs, falten especialistes, falten centres de dia... encara hi ha molts metges que no s'han entemut de que això és una malaltia i que exigeix el seu tractament. No saben el que et tenen que dir. Ara s'està començant a posar serveis especialitzats d'anorèxia i bulimia, tu pensa que fa quinze anys no hi havia especialistes. Costa molt trobar metges especialitzats. A Madrid només t'ingressen al Niño Jesús, i als quinze dies al carrer. I què fas després? El tractament privat és caríssim, és una milionada que no tot el món pot pagar.

“La Seguretat Social no us dóna pautes o preparació davant aquest problema?”

Ens donen pautes. El primer que et diuen és que la filleta no pot entrar a la cuina, que no ha de menjar tota sola. Se li ha de pesar el menjar... una sèrie d'indicacions. En això els meus pares em van ajudar molt. Jo vaig feina en un centre de fillets amb síndrome de down. No podia estar amb ella quan li toca menjar, així que els avis venien tots els dies a casa. Tota la família giràvem en torn a ella. No sabíem com tractar-la. No sabíem si consentir-li tot o no passar-li ni una. Les seves crisis ens afectaven a tots i, d'alguna manera, el seu pare i jo ens sentíem culpables. Jo em sentia culpable d'estar grassa. Vaig començar a pensar que això la podia afectar a ella. Vaig pensar en operar-me. Però després em vaig donar conta que seria millor així, grassa. El seu pare i jo ens sentíem culpables. Alguna cosa havíem fet malament. Beatriz sempre havia sigut una filleta molt desperta. A l'escola treia molt bones notes, i tot i així la vam apuntar a m&ua * Nosaltres coneixem molts casos de noies que deixen de menjar perquè es veuen grasses i, a vegades, no és veritat. Hi ha noies/s que pateixen aquest trastorn per cridar l’atenció de la gent: companys, amics, familiars... d’altres, que han arribat a patir de tal manera aquest trastorn que han estat un munt de vegades hospitalitzats. Fins i tot estaven tan malalts, que han intentat treure’s la vida. cute;sica i a bàsquet. Només volíem obrir el seu camp d'iniciativa, sempre amb la nostra millor intenció. Però tal vegada fomentem aquesta excessiva responsabilitat o perfecció, tal vegada li vaig demanar que deixés de ser filleta abans de temps.

“Abans has * Nosaltres coneixem molts casos de noies que deixen de menjar perquè es veuen grasses i, a vegades, no és veritat. Hi ha noies/s que pateixen aquest trastorn per cridar l’atenció de la gent: companys, amics, familiars... d’altres, que han arribat a patir de tal manera aquest trastorn que han estat un munt de vegades hospitalitzats. Fins i tot estaven tan malalts, que han intentat treure’s la vida. parlat d'un model de bellesa que ens planteja la televisió i que és part del problema. Nosaltres fa poc vam entrevistar el president de l'Associació d'Usuaris de la Comunicació. Segons ell no podem parlar d'una relació directa entre la televisió i aquest tipus de malalties, i ens contava per exemple que en Estats Units totes les persones que surten a la pantalla són “perfectament prims” però en canvi hi ha cada vegada més telespectadors grassos. Quina és la teva opinió?”

Jo crec que sí té una relació directa. El factor social influeix moltíssim en aquest problema, i en aquest tenen molta importància els medis de comunicació. Ara casi cap model té la menstruació. La dona tipus que ara ens venen és una dona andrògena. La meva filla petita, Sara, té setze anys. Es dedica a seguir-me per tota la casa agafant-me una cadera mínima, i explicant-me l'horrible que és tenir “això”. Està primíssima. Amb ella també tinc un poc de por. Les seves ídols són dones extra primes, sense corbes, ni pit, ni res que sembli una dona.

“Llavors, tu creus que l'anorèxia és un problema d'ara, que no existia abans?”

No, no. És una malaltia que existeix des de fa moltíssim de temps. Sisi Emperadriu diuen que ja la patia. Era una malaltia que afectava a les classes socials altes. Ara no. Ara afecta a tot el món, i cada any és pitjor. Cada vegada l'edat de risc és més àmplia. Ja hi ha casos de dones que en l'edat de la menopausa pateixen anorèxia, i en quant als joves la cosa és molt més greu. S'estan donant casos de fillets amb sis anys. És horrible. I no sols estan emmalentint dones.

“Però sempre que es parla d'aquesta malaltia es pensa amb anorèxiques, no és aquesta una malaltia sols de dones?”

No. És cert que a la dona sempre se li ha exigit que fos aquest model eròtic, sempre ha estat molt definit el model de dona que hauria de ser. En canvi als homes no els ha passat això. Les dones ens hem sentit culpables per no estar guapes, per no estar a casa cuidant els fills. En canvi l'home sols s'exigia un prestigi professional. Però des de fa poc, a l'home també se li està exigint que estigui guapo, que estigui fort, que s'assembli a aquest model. Com ja t'he dit cap sector de la societat s'escapa. Sí, cada vegada hi ha més homes anorèxics.

Després del que ha vist, Gloria podria donar un màster sobre l'anorèxia. El problema de la seva filla la va dur de metge en metge, i en aquest camí es va anar unint a altres pares que, com ella, s'enfronten tots sols a aquesta malaltia. Formen una associació que totes les setmanes es reuneix, parlen dels logres que han aconseguit, d'un nou tractament que han sentit; editen una revista que reparteixen per escoles, organitzen cursos i orienten els pares que acaben de trobar-se amb la mateixa malaltia. No puc anar-me'n sense demanar-li pel que s’hauria de fer per solucionar aquest greu problema.

“No ho sé. Una major cobertura a nivell mèdic, familiar. Algú que t'ajudi. Els hospitals de dia són fonamentals, són hospitals on les filletes van a dinar quan surten de l'ingrés. A més socialment també tenen que canviar algunes coses, com per exemple abandonar el prototip de dona prima i triomfadora. Amb esforç, amb molt esforç i amor s’aconsegueix tot”.