1. Època arcaica
1.
EL MITE
El
mot "mite" designa el resultat del fet de dir, enraonar o contar. El
mites són les narracions tradicionals que parlen dels començaments del món,
dels seus fonaments i les seves normes. Són plàstiques, fabuloses i
generalment contraposades a qualsevol tipus de formulació enraonada i
demostrada, emprades sobretot per expressar conviccions filosòfiques,
cosmovisionals o religioses. Els mites informen sobre els déus que el regeixen
i dels herois que amb les seves proeses memorables ho han civilitzat i moldejat
pels posteriors homes. Parlen sobre les figures divines que estan allà, en el món,
actuant justament o injustament, per sobre dels humans i ens donen una primera
explicació del món.
Aquestes
narracions són contades a fi que facin un servei a qui les escolta, aclarant
perquè les coses són com són mitjançant les seves explicacions sobre
els orígens. Per exemple, els mites recollits per Hesíodo ( S. VIII a. C. ) en
la seva Teogonia relaten com van aparèixer
els déus i es va anar ordenant el món, des del seu origen en el caos
primordial fins el triomf de Zeus, defensor de la justícia, sobirà de l'Olimp.
La seva creació respon, doncs, a una exigència connatural humano-social, amb
vista no sols a expressar plàsticament i dramàtica el destí de l'home en el món
i les maneres d'aconseguir-lo, sinó també a mantenir o justificar l'ordre de
la realitat i de la societat. Tanmateix, quan el mite és interpretat com a
veritat objectivo-existencial, es converteix en mitologia.
Els
ritus i cultes locals s'originen moltes vegades en algun mite particular i
l'escenifiquen en una cerimònia religiosa, repetida amb precisió. La religió
prèn exemple d'aquests relats per explicar l'origen del món. En la societat
grega, els poetes eren els encarregats de transmetre els mites i per això
s'inspiraven en les Musses, filles de la Memòria. Un fenomen formal característic
del mite són les variants que sovint presenta, degut a raons tècniques o
funcionals; aquestes variants depenen en part de la falta de textos escrits
originals. El contingut dels mites sol consistir en la narració dels orígens
del món ( m. cosmogónics ) , dels déus ( teogònics ), de l'home ( antropogònics
) o de institucions religioses, socials i polítiques ( etiològics ). Aquests
orígens es refereixen sempre a una època qualitativament diferent de l'actual,
denominada època dels mites, en la que tot era possible.
Tot
i així no podem oblidar que un mite és subjectivament verdader i que, com a
tal, es narra al poble, per al qual té una funció sagrada.
2.
L'APARICIÓ DE LA FILOSOFIA
· La physis i el cosmos. La recerca racional
L'aparició
de la filosofia pot datar-se històricament. Va ser a Jònia, el segle VI a.C.,
quan van aparèixer els primers pensadors que, renunciant a acontentar-se amb
l'explicació mítica de la realitat, s'interessaren pel principi i fonament de
l'univers. Van intentar trobar una altra mena de resposta per a la qüestió,
deixant de banda els processos naturals, els déus i els relats tradicionals
sobre ells. Van tractar de trobar mit- jançant el raonament ( lógos
) un principi i fonament (
arché ) de la naturalesa ( phý- sis ),
que pogués explicar la realitat, sense recórrer als mites. És un raonament
que, separant-se de les limitacions que probenen del sentits, arriba al món de
les idees pures i la veritat absuluta. Per als grecs, el saber i la filosofia
coincidien, però hom distingia alhora entre un saber comú - afectat d'aparença
i engany, propis de la opinió-
i un
saber profund, revelador de la realitat - o coneixement veritable; saviesa o ciència.;
d'aquí sortí un cert elitisme dels filòsofs i de la filosofia, que perdurà
fins que les diverses ciències ocuparen - sobretot a partir de la revolució
industrial - bona part del lloc que abans ocupava la filosofia.
Etimològicament,
el nom filosofia està format per phileî
( estimar, aspirar ) i sophía (sa- viesa, ciència
), per tant, significa "amor a la saviesa" o "aspiració a
l'obtenció de la saviesa". Els grecs foren els primers filòsofs i en un
principi es van fer preguntes senzilles sobre la constitució de la natura i van
trobar respostes mitjançant observacions limitades i per la seva pròpia
meditació, amb escassa dependència de les tradicions heretades. Això va ser
el voltant del s. VI a. C. i aquests filòsofs ( els pitagòrics ) foren els
precursors dels grans pensadors grecs: els sofistes, Sócrates, Plató,
Aristòteles ... La filosofia no és una cosa que es posseeix per tradició
sinó que busca el saber a través de la discussió i tratant de profunditzar en
ella. És una veritat que s'ha de conquistar a través de la teoria i l'examen
racional. El raonament i la discussió dels filòsofs ha de ser lliure de tota
limitació o coacció exterior, així com de tot l'antagonisme, esperit de victòriai
finalitats pràctiques: el filòsof no és un polític ni un dirigent; al menys
no en el sentit corrent de aquests termes, ja que, en un sentit més profund,
només el filòsof serà el verdader polític i l'autèntic dirigent. En front
de sophós i sophía ( que serveixen per designar els experts en sabers concrets,
com els Set Savis ), l'actiut del filòsofs comença amb un cert refús dels
sabers tradicionals i concrets i una nova conciència crítica i un preguntar-se
molt radical sobre els últims fonaments de tot. Però el primer objecte
d'aquest filosofar és la naturalesa, i els primers texts dels filòsofs van
tenir el títol comú de "Sobre la naturalesa" ( perì phýseos).
· Els primers filòsofs. Els presocràtics.
Els
primer filòsof fou Tales de Milet, nascut a la segona meitat del segle
VII a. C., de pares fenicis. Era un enginier de Milet. Fou educat per sacerdots
egipcis i cadeus, sobre astronomia, aritmètica i ciència de la navegació ( en
els seus molt viatges per Egipte i l'Orient mitjà ). Tales era el que se'n diu
un filòsof, tot i que en aquella època encara no s'havia inventat aquesta
categoria. Tales afirmava que el principi de tot era l'aigua perquè deia que la
Terra flotava sobre una enorme extenció d'aigua ( aquesta idea de que la Terra
s'arrepenja sobre alguna cosa sòlida no és nova en la mitologia dels pobles ).
També deia que totes les coses tenien una ànima i per tant, estaven
"plenes de déus". Quan començava aquest discurs solia treure de la
butxaca un clau i un iman per poder demostrar al seu sorprès públic com també
"la pedra aconseguia moure el ferro". També es diu d'ell que va
preveure un eclipse de Sol. Tales de Milet va orientar la qüestió de l'origen
de la realitat cap a l'aigua. Ell deia que l'arché
( origen del món ) de tot era l'aigua, ja que de la humitat provenia la vida i
el món. Després de Tales altres
filòsofs de la seva escola van donar altres respostes al mateix problema.
Anaxímenes
fou menys important que Tales de Milet, ja que va viure en un mal moment, amenaçat
per la mort o l'esclavitut a causa dels medes. Va escriure el tractat titulat Sobre
la naturalesa del que ens queda només el petit fragment següent:
" ... Així com la nostra ànima, essent aire, ens manté units, així
l'alè i l'aire abracen el món sencer...." Anaxímenes va treure una
teoria bastant semblant a la de Tales i Anaxímandro, però segons ell, la substància
primordial era l'aire, un element que es troba a la naturalesa, igual que
l'aigua. Una de les seves afirmacions més importants és que el foc és aire en
unes condicions particulars de rarefacció; els núvols, l'aigua, el fang, la
terra i fins i tot les pedres són aire que s'ha anat condensant a poc a poc.
Ell deia que l' " Aire és Déu ", és a dir, li atribuïa el
privilegi de la vida i del Diví.
Anaxímandro
era un alumne i potser també un parent de Tales, nascut a Milet el 610 a. C.
Fou el primer en dibuixar un mapa geogràfic de la Terra. D'ell se'n diu que va
inventar el gnomón ( rellotge solar ) i que va predir un terratrèmol a la zona
d'Esparta salvant la vida a molts lacedonomis. Com la majoria de filòsofs
presocràtics devia viatjar molt. També va escriure els llibres
Sobre la naturalesa, La rotació de la Terra, Sobre les Estrelles fixes,
L'esfera i molts d'altres. De totes aquestes obres pràcticament no ha
quedat res, llevat de 4 fragments d' una o dues paraules cadascun i la següent
frase: "el principi dels éssers és l'infinit ... dón ve la vida dels éssers
i on es compleix també la seva destrucció, segons la necessitat, perquè tots
paguen, l'un a l'altre, la pena i l'expiació de la injustícia, segons l'ordre
del temps". Segons Anaxímandro, el principi vital de l'Univers és una
substància indefinida que es diu ápeiron,
de la qual s'origina tot i en la que tot finalitza. Anaxímandro creia que
l'aigua, l'aire, la terra i el foc eren entitats limitades i que per sobre
d'elles manava el Súper-element. I cada cop que un d'aquest éssers cometia una
injustícia amb els altres, el Súper-element ( l'ápeiron ) el repel·lia als seus límits naturals.
Tant
Tales com Anaxímenes i Anaxímandro eren milesis i amb ells començà la
tradició filòsòfica grega ( filososfia ). Aquesta època és anterior a Sòcrates
i els sofistes i per tant és anomenada presocràtica. El seu interès es
centra, com hem pogut comprovar, en buscar el fonament últim de la naturalesa,
alguna cosa única sota la multiplicitat de les apariències, alguna cosa
estable i substantiva sota el constant canvi de les coses. Després dels milesis
es donen altres respostes i s'avança cap a un principi cada vegada més
estable.
Pitàgores
nasquè al 570 a. C. a l'illa de Samos, a poques milles de Milet. Era fill del
joier Mnesarcos. Gràcies a una recomanació del seu tiet va estudiar a l'escola
amb el gran Ferécides, que el primer que li va ensenyar fou a fer miracles. Pitàgores
avançà en l'estudi de l'ànima ( psyché
) no només com a principi de la vida, sinó com un element personal que viu més
allà del cos. Segons P., en una vida anterior, el déu Hermes li havia donat la
memòria eterna, és a dir, la possibilitat de recordar després de mort totes
les vides anteriors. Per tant, ell afirmà que una ànima podia viure en cossos
diferents i en vàries vides ( això provocà les burles de força gent ).
Sembla ser que el cicle de les reencarnacions era de 216 anys, per tant, la seva
darrera aparició a la Terra devia ser cap al 1810 d. C. El 216 era un dels números
màgics de l'escola pitàgorica, al ser aquest el cub del número 6. Un dia,
Leonte, tirà de Fliunte, va preguntar a Pitàgores: " Qui ets? " i
ell contestà: " Sóc un filòsof ". Així es pronuncià per primer
cop aquest terme. No obstant, tot i que ell era el primer filòsof de la història
que va presumir d'aquest títol, va fundar una escola que per ambició de poder
aviat esdevingué més una secta política que una Universitat d'estudis filosòfics.
Pitàgores no va escriure cap llibre però gràcies als seus deixebles sabem que
per a ell, el primordial en l'univers era el Número. Ell creia que per als números
també hi havia una aristocràcia: hi havia els nobles i els pleveus. Apart del
10, la tetraktýs, que per als pitàgorics representava una entitat divina,
l'1, el 2, el 3 i el 4 eren els números més ilustres perquè la seva suma era
igual a 10 i tots junts formaven el triangle diví. Per als pitagòrics, cada número
té un significat propi. També cal dir que P. fou el descobridor dels números
irracionals, cosa que va ser un cop baix per a ell ja que totes les seves
teories es desmontaven.
Heràclit
de Efeso nasqué a Efeso i va arribar a la maduresa el 500 a.C. Heràclit estava
destinat a ser un personatge important del país, però decidí renunciar al
privilegi a favor del seu germà. Heràclit menyspreava
el prògim i sobretot als ignorants i supersticiosos. En política sempre
es va posar al costat dels tirans. Es coneixia com el filòsof de les
contradiccions. Tenia una expressió difícil d’entendre. Heràclit deia:
" Tot flueix i mai no et podràs banyar en el mateix riu". Era un filòsof
que no s’entenia massa bé amb els altres filòsofs; sempre els insultava. La
seva filosofia no es va entendre gaire i per això li deien l’obscur.
Com hem dit abans, el pensament d’Heràclit no està clar, i per aquesta
raó per alguns és el filòsof del " foc", en canvi per altres és el
filòsof de l' " esdevenir ", és a dir, la lluita entre els oposats.
També insisteix en el lógos com a raó
del que és comú a tots els humans i explicació d’una realitat, l’armonia
oculta de la qual, és superior a
la visible. S’oposava a Parmènides perquè Heràclit deia que tot es movia i
Parmènides deia que tot estava quiet.
Parmènides nasqué
a Elea entre el 520 a. C. i el 510 a. C. Un dels seus mestres fou Anaxímandro.
Segons Plató, Parmènides - com molts altres filòsofs del seu temps - era
homosexual. Fou un excel·lent legislador. Nombrar el verb "esdevenir"
en presència de Parmènides era com blasfemar a l’església: es corria el
risc de rebre una patada al cul. La seva idea fixa estava en el fet que la
Veritat ( o l’Ú, o Déu, o el Logos, o el Ser ) era una cosa única, sencera
,inamovible i ingenerada. També Parmènides era un racista intel·lectual, i
com casi tots els presocràtics, té una pèssima opinió dels camins mortals.
Segons ell, el pensar complica al ser, mentres que el no ser és impensable. Per
tant, podem dir que Parmènides descubrí un fonament més radical i únic de
tota l’existència : el "ser". Amb ell es passa de la física al que
bastant després s’anomenarà la metafísica o, millor dit, l’ontologia o
teoria de l’ente. La multiplicitat de les coses és secundària. De Parmènides
es conserva bona part del seu poema Sobre
el ser.
Després
de Parmènides, que suposa amb la seva teoria un salt decisiu en el progrés
filosòfic, altres pensadors renunciaren a trobar un arché
únic i es van postular algunes hipòtesis que es combinaven. Empèdocles de
Agrigento era - segons Luciano de Crescenzo - un home de multiforme ingeni,
meitat Newton i meitat Cagliostro. Va néixer a Agrigento aproximadament al 492
a. C. Era fill d'una família noble. Com que no va encaixar a l'escola pitagòrica,
va acabar aprenent dels egipcis, caldeus i sobretot dels Mags. Li van ensenyar
les arts místiques: la hipnosis, la telequinèsia i la lectura del pensament.
Tot i que era un contemporani de Sòcrates i de Demòcrit, és considerat de l'
època de Pitàgores. Era a la vegada un tècnic i un profeta. Fou definit per
Aristòteles com a " inventor de retòrica ". També era escriptor (
es conserven 400 versos de 5000 ), un bon cantant i s'interessava per la
medecina. Reflexava la visió naturalista de l'escola de Milet, compartia en el
terreny místic algunes creences dels pitagòrics i reconcilià d'una vegada per
totes el ser de Parmènides i l'esdevenir d'Heràclito. El seu tema preferit era
la cosmogonia. Deia que hi havia 4 elements primordials a la naturalesa: el foc,
l'aire, la terra i l'aigua. en la barreja entre les substàncies fonamentals
intervenen uns altres dos principis, actius, anomenats Amor ( philótes ) i Discòrdia o Odi ( neîkos
). Segons ell, en l'origen dels temps ( l'Esfer ) regnava l'Amor; però a poc a poc, la Discòrdia trenca
aquesta perfecció i dóna lloc a la segona fase: l'actual. Va escriure La
Naturalesa, que tan sols pretén ser un tractat de ciències naturals. La
seva mort ha estat molt discutida, una de les hipòtesis és que es llençà al
cràter de l'Etna per desaparèixer com si fos un Déu.
Anaxàgores,
era anomenat noús, la ment. Ningú més que ell podia ser escollit com a
representant de les inquietuds racionalistes que caracteritzaren la societat
atenesa del S. V a. C. Aquests filòsofs volien interpretar el món a través
d’un ús exclusiu dels recursos de la ment. Anaxàgores nasqué a Clazomene,
entre el 500 i el 497 a. C. El jove Anaxàgores només
estava feliç quan es quedava completament sol observant els astres, al
cim del Monte Mimante. Els historiadors narren que va ser comdemnat a mort per
poquíssims vots. El bo de Perícles va sobornar els celedors perquè el
deixessin fugar-se. L’exili fou dur sobretot perquè el mantenien
allunyat del lloc on es "feia cultura". Anaxàgores fou
comdemnat, també, per ensenyar doctrines sobre les "coses celestes".
Péricles - el seu deixeble - acudir de seguidaa defensar-lo i Anaxàgores fou
posat en llibertat per pietat. Però fou tan gran humiliació que es va deixar
morir de gana a Lampsaco. El Noús no té res a veure amb Déu, al no ser un Ente Creador, sinó
només una subunitat "material",
però amb característiques partícularment refinades, com puresa, rarefacció…L’intel·lecte
està present només en les coses animades i se li ha de atribuir l’ordenació
de l’Univers. Se l’anomena "Intel·lecte" perquè, a diferència
del caos sap el que fa. Segons ell l’home nasqué de la humitat per després
neixer els uns del altres i són els més intel·ligents de l’universals er
els únics que tenien noús.
Leucip
de Samos,
sabem poc sobre la seva data de neixament. Els historiadors la situen entre 490
- 470 a.C. Tampoc no se sap exactament on va néixer: Milet, Abdea o enlloc (
Epicur negava que hagués existit però Aristòteles el nombrà onze cops en una
obra seva ). El fet de tenir Demòcrit com a deixeble va fer que Leucip quedés
ofuscat. Va inventar dos conceptes fonamentals en la historia del pensament : el
buit i l’àtom. Els àtoms eren imaginablement petitíssimes i coma partícules
sòlides i a prova de talls, els últims corpuscles en que es podia dividir la
matéria. I efectivament l’àtom amb grec signífica indivisible.
Demòcrit
d’ Abdera
va
néixer a Abdera o a Milet en una data que oscil·la entre el 472 i el 457 a. C.
Quan va morir el seu pare, va renunciar a la seva part de terres a canvi de
diners per tal de viatjar per tot el món i conèixer el major nombre de
mestres. Va estudiar astronomia, teologia i geometria. Demòcrit, per evitar que
el tiressin al mar després de mort, llegí en públic el seu llibre El Gran Ordenament i els abderins, ofuscats per tanta ciència li
van garantitzar els funerals a expenses de l’Estat i li van donar cent
talents. La doctrina de Demòcrit és molt senzilla; en tot cas, seran
complicades les preguntes a les que el filòsof evita respondre. La realitat està
constituïda pels àtoms i pel buit: els àtoms són uns corpuscles infinits en
número, absolutament compactes i per tant, indivisibles, iguals en calitat, però
diferents per la forma geomètrica i pel tamany. En canvi, el buit és
simplement el buit, el món estaria format per trocets de matèria, duríssims,
en forma de boletes, de cubets, de dodecaedres i així successivament, que es
mouen a l’interior d’un espai físic fet de res. Aquests trocets, anomenats
àtoms, a vegades s’enganxen entre sí i altres vegades es desenganxen.
Aquests pensadors són anomenats presocràtics no pel fet que siguin anteriors a aquest filòsof atenès ( ja que, per exemple, Demòcrit era més jove que Sòcrates ) sinó perquè representen una etapa del pensament filosòfic prèvia a les qüestions que ocupen a Sòcrates i als sofistes. Els presocràtics s'ocupen dels principis i causes de la Naturalesa. Als filòsofs posteriors els inquieten molt més les indagacions ètiques i polítiques, és a dir, aquelles qüestions crítiques sobre el coneixement de l'home i de la societat. Aquesta primera etapa de la filosofia grega contrasta amb les successores, tant per la frescor i llibertat dels seus pensaments i actituts - en front a la filosofia posterior a Aristòteles, més " acadèmica " i professional, organitzada en escoles relativament homogènies - com pel fet d'incluir encara indiferenciats el pensament científic i el pròpiament filosòfic, que a partir del segle IV a. C. seguiran camins diferents.