L'obra Empúries és fruit de
l'interès que el mestre Ruera va demostrar al llarg de la seva vida per
la cultura, i especialment la música, de l'antiga Grècia. Contínuament
inspirat per les runes d'Empúries, Ruera va escriure aquesta obra, on la
unió de la cobla i l'orquestra simbolitza la unió de l'antiga
civilització grega amb la del nostre país. Com ell mateix escriu en la
capçalera de l'obra: "Els motius generadors d'aquesta obra estan
inspirats en la contemplació i l'anàlisi del melos de la Grècia
antiga. Les comptades melodies que fins ara s'han pogut descobrir
d'aquell temps llunyà varen suggerir-me la realització d'aquesta obra,
concebuda pensant en el sistema modal grec, adaptat als instruments i al
gust moderns. Els tetracords i pentacords de dites modalitats són les
cèl·lules en què es basa l'obra. El sentit
descendent de la cadència, la prioritat harmònica de les notes extremes
dels tetracords i la transposició d'aquests a diverses altures
acústiques, fan que no es pugui precisar el concepte clàssic d'una
tonalitat determinada i que emmenin, dins el funcionament
contrapuntístic, a una música naturalment intertonal o atonal".
L'obra Empúries va
veure la llum l'any 1971, tot guanyant el Premi Ciutat de Barcelona,
grup A, però, en realitat, hem de recular als anys 30 per trobar els
seus veritables orígens. La primera incursió en el tema de la Grècia
antiga el va fer amb la sardana Empúries, la grega, amb la
qual va guanyar el Primer Premi als Jocs Florals de Girona de l'any
1931. Poc després va escriure una obra per a orgue titulada
Bucòlics, en estil modal grec, que actualment no es conserva, ja
que va ser destruïda durant la Guerra Civil Espanyola. Ruera va
continuar treballant en el tema i l'any 1936 va presentar la seva obra
Tres Moviments Simfònics, en versió per a gran banda, inspirada
en les antigues modalitats gregues, en el XIVè Festival Internacional de
la SIMC que es va celebrar a Barcelona. L'obra va ser escollida per a
ser estrenada per l'Orquestra Municipal d'Instruments de Vent (dirigida
aleshores pel mestre Joan Lamote de Grignon) sota la direcció del mateix
Ruera, en el concert inaugural de dit Festival, el 19 d'abril de 1936,
al Palau de Belles Arts de Barcelona. L'any 1959 Ruera va guanyar el
Premi Pau Casals als Jocs Florals de la Llengua Catalana, celebrats a la
Sorbona de París, amb l'obra Empúries: Poema per a Cobla i
Orquestra, que serà amb el pas del temps el quart moviment
d'Empúries. Nou anys més tard, l'any 1968, l'Orquestra Ciutat de
Barcelona, sota la direcció d'Antoni Ros Marbà, va interpretar a
Granollers la primera audició del poema simfònic Pastoral, pensat
com a primer moviment d'Empúries. L'últim pas va ser acabar
definitivament l'obra, guanyar el Premi Ciutat de Barcelona, estrenar-la
a Granollers el dia 2 de maig de 1976 i enregistrar-la per a la casa
Columbia de Barcelona l'any 1977. Empúries no va ser fruit d'una
inspiració amb un resultat immediat, sinó la conseqüència del treball i
la dedicació d'un home interessat per l'antiga civilització
grega.
Empúries consta de quatre poemes,
precedits, tots ells, d'un títol i acompanyats d'una referència
literària (tres de les referències literàries són originals del mestre
Ruera, amb l'excepció de la del segon poema que és d'Homer).
- 1er. Poema. Ègloga.
"A
l'hora dolça del capvespre, el Pastor canta la Natura. El so de la
seva flauta emplena tot el paisatge. Quan tot el que l'envolta, i fins
i tot les aures del mar pròxim, s'ajunten al seu cant, esberla els
aires el so penetrant d'una melodia acompanyada dels batecs rítmics
d'un timbal: és el ressò de les festes amb les quals els grecs honoren
una de les seves divinitats. En processó es dirigeixen vers el temple
i la remor va creixent fins a esclatar en una dansa dionisíaca. El
Pastor prefereix la bellesa de la Natura, però queda uns moments
subjugat pel moviment seductor d'una dansa, ballada per un estol de
belles verges. Després la processó s'allunya i el Pastor retorna a la
seva solitud. El bulliciós festeig ha passat, temptador. La nit
embolcalla el Pastor i el paisatge meravellós
d'Empúries".
- 2on. Poema. Dansa en cercle.
"Un
infant polsava harmoniosament la lira...i els adolescents i les verges
dansaven fent rotllana..." (Homer: "La Ilíada",
XVIII).
- 3er. Poema. Núpcies.
"En la
placidesa de la casa pairal, Helena atén els habituals quefers
domèstics. Aquesta placidesa és commoguda per un fet inesperat: un
jove guerrer ha demanat Helena per esposa. El pare de la donzella
accedeix i el guerrer va a cercar-la amb la fermesa de l'home habituat
al triomf. Helena és conduïda a la casa de l'Espòs, mentre un estol de
donzelles l'acompanya cantant un himne nupcial que, per ella, poruga,
sona com un cant de tristesa. En arribar, l'Espòs, complint el ritu
de consuetud, la pren entre els seus braços obligant-la a entrar a la
casa tot simulant lluitar, tal com si la raptés, per tal de demostrar
que l'ha conquerida amb la seva força. Helena es troba, ara, en una
altra llar similar a la dels seus pares i retorna a la placidesa
melangiosa de sempre, alterada, només, pels moments amorosos amb
l'Espòs...".
- 4rt. Poema. Festival (Orquestra i
Cobla).
"Els grecs, desembarcats a Empúries,
organitzen una festa per aconseguir la confiança dels nadius, gent
ruda i de geni. La festa consistirà en una mostra de danses
gregues. L'orquestra -simbolitzant els grecs- fa la seva entrada
amb el tetracord frigi, "el mode que apaivaga els homes". Segueixen
uns compassos preliminars d'invitació a la dansa. Els autòctons
s'atansen tumultuosament, però ben aviat, silenciosos i encuriosits,
esdevenen atents. Es succeeixen tres curtes danses: la de les
Nimfes, que desapareixen subtilment en apropar-se els Sàtirs. Segueix
la dansa pírrica, que desplau als nadius del país -simbolitzats per la
cobla- pel seu caràcter guerrer, poc adient en una festa que pretén
ésser de concòrdia. Tot just iniciada la darrera dansa, els autòctons
l'interrompen amb el so dels seus rústecs però expressius instruments
i comencen la seva pròpia dansa (la sardana) per demostrar les seves
aptituds. El tema és breu i senzill, però vigorós. Els grecs queden
admirats i, primer tímidament i després ben confiats, van adaptant-se
i assimilant la dansa autòctona. Els naturals van moderant la seva
rudesa. L'orquestra i la cobla -grecs i autòctons- dialoguen enllaçats
per un mateix sentiment. Les dues nissagues es comprenen. Els
naturals, sempre hostils a tot invasor, accepten cavallerosament els
ocupants. L'art i la gràcia del poble grec ha obrat la meravella".
|