L'educació, base de la democràcia
Federico Mayor Zaragoza
Ens hem d’educar per tal de ser
realment capaços d’actuar com a ciutadans en plenitud, de participar, de
dissentir, de denunciar, d’aplaudir, però no perquè ens diguin que ho hem de
fer, no perquè algú ens doni instruccions com si només fóssim marionetes. “Ho
faig perquè vull, perquè he reflexionat, he meditat”.
Ens diuen que som a la societat del
coneixement, però no és pas veritat. Som a la societat de la
informació.
Vivim en un moment en què normalment
només som espectadors, receptors d’informació. Ens diuen que som a la societat
del coneixement, però no és pas veritat. Som a la societat de la informació. Hi
ha alguns ciutadans privilegiats i tenim uns mitjans d’informació fantàstics,
però són mitjans d’informació, no de coneixement; hi ha una gran
diferència.
El
coneixement és el que es produeix com a conseqüència de la reflexió, del
pensament...
...hem d’educar per a conèixer, per a ser.
El coneixement és el que es produeix
com a conseqüència de la reflexió, del pensament, i es converteix en una
resposta personal. Tenir aquestes respostes personals, tenir aquesta posició
personal, aquesta sobirania personal, fer el que jo vull i no el que em diuen
que faci, actuar d’acord amb el meu coneixement i no amb el que em puguin dir
des de fora és fonamental perquè hi hagi aquesta participació ciutadana, perquè
els ciutadans puguin ser agents i factors d’una democràcia autèntica, genuïna.
Però això ho hem d’educar des del primer moment; hem d’educar per a conèixer,
per a ser.
...hem d’aprendre a conèixer, a fer, a ser i a viure junts.
Jacques Delors, en la comissió que
ha presidit per a l’educació per al segle xxi, ha dit que hem d’aprendre a
conèixer, a fer, a ser i a viure junts. Viure junts és fonamental perquè
democràcia és també diversitat, és pluralitat, vol dir que tots som únics, que
tots som diferents, d’una manera absolutament extraordinària, però que al mateix
temps tots ens reunim perquè estem d’acord amb uns principis universals. Aquests
principis universals estan ben reflectits en la Declaració dels drets humans de
l’any 1948, que constitueix una espècie d’horitzó ètic o moral de la humanitat.
Tots estem d’acord amb la justícia, la llibertat, la igualtat, la solidaritat
intel·lectual i moral, com diu la constitució de la Unesco. Aquests principis
democràtics són com una mena de pilar, les bigues que aguanten tot
l’edifici.
Tot
això és possible si cadascú de nosaltres som únics i diferents, i tenim la
nostra particular manera de pensar i de veure les coses.
Tot això és possible si, a la
vegada, cadascú de nosaltres som únics i diferents, i tenim la nostra particular
manera de pensar i de veure les coses. Aquesta diversitat és la nostra riquesa
i, al mateix temps, el fet d’estar units per aquests grans valors universals és
la nostra força. Diversitat, riquesa, unió són la força. Això és el que fa una
democràcia autèntica.
Normalment parlem de democràcia a
escala local, de democràcia a escala nacional. El nostre país té unes comunitats
autònomes que marquen aquesta diversitat, unes llengües diferents, una història
diferent, i estem tots aplegats en un mosaic molt bonic, molt plural i molt
fort. A la vegada formem part d’Europa i del món. Som ciutadans del
món.
...tots
formem part d’aquest espai on totes les cultures s’han de trobar i han
d’interactuar.
Quan l’any 1945, després d’aquella
guerra terrible, del genocidi, de les pràctiques més abominables de destrucció i
humiliació, es reuneixen a San Francisco per a redactar la primera carta de les
Nacions Unides, que s’unien perquè creien en alguna cosa totes juntes, diuen
“nosaltres, els pobles”, no diuen “nosaltres, els estats” o “nosaltres, les
nacions”, diuen “nosaltres, els pobles”, perquè avui ja tots els pobles formen
part d’aquesta visió extraterritorial del món, ja tots formem part d’aquest
espai on totes les cultures s’han de trobar i han d’interactuar.
En aquest espai
supranacional avui no tenim, per desgràcia, un marc democràtic, un marc ètic, un
punt de referència.
En aquest espai supranacional avui
no tenim, per desgràcia, un marc democràtic, un marc ètic, un punt de
referència. Molta gent fa diners d’una manera opaca, tèrbola, i després els
blanqueja, per la qual cosa es demana que es creï una autoritat internacional
perquè aturi aquest tràfic de capitals intolerable; també hi ha, però, un tràfic
d’armes que representa dos mil milions de dòlars cada dia.
Us imagineu què vol dir un món en
què la força és molt més important que el medi ambient, que la lluita contra la
pobresa i que proporcionar aliments i aigua a tothom? Us podeu imaginar què és
que als països pobres no es pot curar la sida perquè diuen que el tractament és
massa car, quan ens gastem cada dia dos mil milions de dòlars en armament? Us
podeu imaginar el que és un món a escala internacional en què cada dia cremem
seixanta-sis milions de barrils de petroli? Us podeu imaginar un món on cada dia
arriben a la pell de la terra dues-centes cinquanta-quatre mil persones més, la
qual cosa vol dir que cada quatre dies tenim un milió de persones més sobre la
Terra?
...ja
en tenim prou de violència, ho hem pagat molt car.
Aquest és el món que tenim i aquí
és, en aquesta democràcia a escala internacional, on hem d’actuar i ens hem
d’educar per a aquesta democràcia. Si no ho fem així, cada vegada hi haurà, com
ja s’està produint, una minoria de gent que acumularà riquesa enfront la immensa
majoria que viurà en unes condicions absolutament inhumanes, amb la qual cosa, a
poc a poc, aniran fermentant sentiments de greuge, d’animadversió, d’odi, de
violència i, fins i tot, d’agressió. En una paraula, tindrem una gran
inestabilitat, una situació d’absolut oprobi de molta gent, d’humiliació de
molts dels que són els nostres germans i germanes d’arreu del món. I arribarà un
moment en què això provocarà un altre conflicte, una altra guerra, una altra
reacció de violència. I ja en tenim prou de violència, ho hem pagat molt
car.
El segle que ara s’acaba ha estat
fantàstic, hem descobert moltes coses: els antibiòtics, la vacuna contra la
poliomielitis... Recordo que, a la dècada dels quaranta, la meva mare, quan li
deia que em feia mal el genoll, es posava blanca, pàl·lida, perquè en aquell
moment podia ser una poliomielitis. Tot això ja ha passat i hem de ser
conscients que ha estat meravellós, però al mateix temps ens hem matat els uns
als altres d’una manera contínua.
...ha d’haver democràcia a escala
internacional i aquesta té un nom: les Nacions Unides.
Hem tingut dues grans guerres —per
cert, no originades a Àfrica o a Àsia, sinó al cor d’Europa— i hem tingut un
immens nombre de conflictes que han fet que molta gent donés l’únic que tenia,
la seva pròpia vida. Per tant, ha d’haver democràcia a escala internacional i
aquesta té un nom: les Nacions Unides. Últimament, els països més poderosos
—incloent-hi Espanya— tenen una posició de recel, una posició d’anar convertint,
a poc a poc, aquesta gran institució, que és un àmbit, un espai de democràcia i
de referència ètica, en una organització per a després del conflicte,
postconflicte, i no per a evitar la guerra, tal com diu la carta: “Nosaltres,
els pobles, hem decidit evitar als nostres fills l’horror de la
guerra”.
Però ara ja no, ja no és per a la
construcció, per a evitar el conflicte, és per a actuar després del conflicte.
Per tant, estan desenvolupant les accions humanitàries, les accions dels
refugiats, dels desplaçats, dels ferits, dels canvis de presoners. Tot això són
accions humanitàries molt bones, però tot això és per a la Creu
Roja.
La
violència és incompatible amb la democràcia.
La impunitat és incompatible amb la
democràcia.
La societat de nacions, les Nacions
Unides, el que han de fer és evitar la guerra, és construir la pau. Perquè si
no, quan hi ha guerra, no hi ha democràcia, quan hi ha violència, aquesta ho
ocupa tot. Que ningú no s’enganyi: la violència és incompatible amb la
democràcia. Quan qui la fa no la paga, quan hi ha impunitat —ara s’ha vist a
escala mundial amb el cas Pinochet— no hi ha democràcia. La impunitat és
incompatible amb la democràcia.
Per tant, tenim un cercle
interactiu, que també podria ser un triangle, on cada un dels angles pot
interactuar d’una manera contínua amb nosaltres. La pau, perquè duri, ha de
tenir un desenvolupament just, una distribució justa. Això només es pot imaginar
si hi ha un sistema de democràcia, és a dir, la veu del poble, que protesta si
les coses no van bé.
No hi ha hagut mai cap sistema autoritari en què les lleis hagin
estat justes.
La pau és el fruit de la justícia,
s’ha repetit moltes vegades. Crec que és així i, per tal que la llei sigui
justa, fa falta la veu del poble. No hi ha hagut mai cap sistema autoritari en
què les lleis hagin estat justes. Per què? Perquè hi ha el silenci. El poble no
existeix; només els que manen són els que dictaminen. Això es justifica dient
que és l’imperi de la llei. Però no hi havia llei a Weimar quan hi era Hitler, o
a Rússia, a la Unió Soviètica, quan hi era Stalin? El que hem de fer és
transformar la legalitat en justícia, precisament per la intervenció, per la
participació dels pobles quan hi ha un sistema democràtic.
La interacció entre pau, democràcia
i desenvolupament és la manera de comprendre per què la democràcia és la nostra
esperança, per què avui és tan rellevant des de tots els punts de
vista.
...em
preocupa la capacitat d’expressió, perquè un pot ser lliure per a expressar-se
però no tenir la capacitat per a fer-ho perquè no l’han pogut
educar.
He parlat de la llibertat
d’expressió com un dels drets humans fonamentals, però em preocupa la capacitat
d’expressió, perquè un pot ser lliure per a expressar-se però no tenir la
capacitat per a fer-ho perquè no l’han pogut educar. Això m’ha fet admirar molt
el meu pare i la meva mare, que no van tenir més que l’escola de bacinets, una
educació primària molt curta; gràcies al seu treball i a la seva formació
personal van desenvolupar la seva personalitat i capacitat creativa i
participativa.
La tolerància no és indulgència, la tolerància és posar-nos a la pell dels
altres...
Això avui ho hem d’incorporar
decididament a l’educació a tots els nivells. Ens hem d’adonar que hem de ser
ciutadans del món, que hem de conèixer la història, que hem de pensar en
l’esdevenidor i, sobretot, hem de saber que hi ha uns valors que són fonamentals
per a educar en la democràcia, en la tolerància. La tolerància no és
indulgència, la tolerància és posar-nos a la pell dels altres, la tolerància és
actuar com si estiguéssim en el paper de la persona en què estem pensant o que
ens serveix de referència. En una paraula, l’alteritat és fonamental perquè
aquesta democràcia sigui genuïna, sigui forta, sigui una democràcia
consolidada.
L’educació és, per tant, la que ens
dóna aquesta capacitat d’actuar per nosaltres mateixos, però hem de tenir temps
per a pensar, hem de tenir temps per a dissentir, hem de tenir temps per a no
ser dòcils.
He citat moltes vegades els poemes
del Llibre d’hores, de Jesús Massip, que a mi em va encantar. L’altre dia li
vaig dir que és genial tenir aquesta reflexió sobre la docilitat a mesura que
passa el temps. En el seu llibre diu que les hores tornaran i ens trobaran fets
i dòcils.
Doncs bé, la democràcia demana —i
l’educació per a la democràcia demana— que quan les hores tornin ens trobin
sempre indòcils. Això ha estat per a mi una de les grans lliçons del meu pare,
la permanent posició de dissentiment, com una exigència ètica, és a dir, jo no
puc dir que estic d’acord si no ho estic; però això sense violència, mai la
violència, la violència genera violència. Però amb fermesa, amb perseverança hem
de dir “no, amb això no hi estic d’acord”. Només d’aquesta manera podríem
canviar les coses.
No s’han d’acceptar mai les coses tal com són, si fem això no
tindrem mai un sistema democràtic just...
Hi ha una anècdota de fa set o vuit
anys, quan era a les Nacions Unides. Un dia el meu pare em va preguntar com
anava la Unesco i li vaig dir que anava millor; em va respondre si realment
anava millor o és que m’estava tornant dòcil. Això és el que ens hem de
plantejar tots els dies: les coses van millor o és que ens deixem portar pel
vent, ens deixem arrossegar i diem que no hi ha res a fer i hem d’acceptar les
coses tal com són. No senyor! No s’han d’acceptar mai les coses tal com són, si
fem això no tindrem mai un sistema democràtic just; si ens deixem arrossegar per
aquestes grans ventoleres d’uniformisme, de gregarització, d’hegemonització no
serem mai el que cada ésser humà ha de ser, que és aquesta sobirania personal,
aquesta capacitat de fer el disseny de la seva pròpia vida.
Una vegada he parlat d’aquesta
necessitat de l’existència d’una institució a escala supranacional, les Nacions
Unides, que s’han d’ajudar, reforçar i, de fet, s’estan debilitant, vull acabar
fent referència a la societat civil, que ha de tenir un paper més rellevant per
mitjà de les organitzacions no governamentals.
Hi ha hagut últimament
manifestacions que demostren que no estan d’acord amb la manera com s’estan
portant bona part de les grans dimensions de la cooperació internacional, les
accions financeres, les institucions internacionals, el fons monetari, el banc
mundial, etc.
Cal una xarxa mundial del pensament de les organitzacions no
governamentals
Vull fer una reflexió molt ràpida
sobre la importància d’establir una espècie de xarxa, a la qual cosa, avui,
entitats com la Universitat Oberta de Catalunya, ens poden ajudar, perquè tenen
la capacitat de dominar aquests mitjans informàtics i establir unes grans xarxes
a escala mundial. Si no es crea una xarxa mundial del pensament de les
organitzacions no governamentals que volen augmentar la cooperació
internacional, no es podrà fer pas, perquè els nostres interlocutors són massa
alts, massa grans. S’està produint l’anomenada megafusió d’empreses,
d’institucions..., i els estats tenen cada vegada un paper més reduït perquè
només poden actuar a escala nacional i ells també s’han d’aplegar, han de fer
unions com la Unió Europea. Fins ara han estat unions econòmiques, però poden
arribar a ser unions de política i d’estratègia, llavors tindran més
importància, per això han de tenir fils d’unió que no siguin només els diners.
Això també ho hem dit sempre a casa: “als amics, ni un duro; els diners
divideixen, no uneixen”. El que uneix és que pensem igual, en la mateixa
direcció, que sentim els mateixos valors. Això és el que pot unir Europa, que
seria l’Europa de les llums, de la democràcia, de la inspiració, de
l’obertura.
Ciceró ens va enganyar, perquè ens va dir “si vols la pau, prepara la
guerra”...
Universitat Oberta, oberta no vol
dir oberta a Catalunya, sinó oberta des de Catalunya per a tothom, i això és el
que hem de fer nosaltres des de Tortosa, des de Catalunya, des d’Espanya, des
d’Europa. Europa ha estat massa tancada. Europa s’ha anat protegint. Parlem de
mercat lliure: quin mercat lliure? El mercat agrícola de la Unió Europea és un
dels més captius del món, un dels més protegits. Per tant, hem de conèixer des
de la nostra realitat, la realitat del món i, d’aquesta manera, viure ja
l’anomenat poble global i poder tenir una democràcia global i practicar com a
ciutadans del món, que és el més important avui en l’educació per a la
democràcia.
...s’ha de preparar la pau, si volem la pau, hem de preparar la
pau.
He afavorit el concepte de cultura
de pau i de la no-violència davant de la cultura d’imposició, de força, que
sempre ha estat present a la nostra història. Ciceró ens va enganyar, perquè ens
va dir “si vols la pau, prepara la guerra” i, és clar, hem estat preparant la
guerra i quan prepares la guerra, fas la guerra. Ara ens hem adonat, però molt
tard, que s’ha de preparar la pau, si volem la pau, hem de preparar la
pau.
Sense
violència hem de procurar posar finalment en pràctica el que abans us deia:
“nosaltres, els pobles, hem decidit evitar als nostres fills l’horror de la
guerra”
Doncs bé, cal substituir
aquesta imposició: sóc més gran que tu, sóc més fort que tu, sóc més ric que
tu i, per tant, m’has d’obeir; jo mano i tu has de fer el que jo vull. Tot això
s’ha d’acabar i ho hem de substituir per una relació de diàleg, de comprensió,
de dissentiment, de discussió. Sense violència hem de procurar posar finalment
en pràctica el que abans us deia: “nosaltres, els pobles, hem decidit evitar
als nostres fills l’horror de la guerra”