Entesa, l'aposta per Catalunya

• Qui millor coneix les carències de l'Estatut és qui millor en pot treure el màxim profit.

Els resultats electorals del passat 1 de novembre han evidenciat, d'una banda, l'alta abstenció i, de l'altra, la derrota del plebiscit que Artur Mas va plantejar contra el tripartit. Durant la campanya, pocs van dir que volien governar amb el suport d'Esquerra. Així doncs, els primers passos s'encaminaven --amb la benedicció de Madrid-- a nomenar president Mas.
Però Esquerra, quan els altres ja havien decidit les seves prioritats, ha pogut triar i ho ha fet per un govern d'Entesa Nacional pel Progrés. Aquest és el govern que s'ha pogut decidir a Catalunya. Els altres, tots presidits per Mas, eren cobejats i impulsats des de Madrid pel PSOE o el PP. De la mateixa manera, el govern d'Entesa és el millor per evitar el pitjor: la psoevergència. Amb aquesta darrera fórmula, l'Estatut tornaria a quedar escurçat en el seu desplegament; una segona retallada fatídica pels reptes de futur que ha d'encarar la societat catalana.
Davant d'aquesta tesitura, Esquerra ha decidit que la prioritat són les polítiques socials; la millor garantia de reconstruir i consolidar la cohesió nacional i el desplegament cultural de Catalunya. I només amb programes de serveis públics universals ho podrem garantir. Qui millor coneix les mancances de l'Estatut és qui millor pot aconseguir treure'n el màxim profit.
En aquest context, l'Entesa Nacional pel Progrés és la formula de govern més inclusiva en nombre de forces polítiques i permet orientar la majoria de la població catalana en la direcció de l'autoestima nacional i l'emancipació. Per això, Esquerra defensa, pel bé de Catalunya, un PSC autònom de Madrid; contràriament al que havia pactat CiU a Madrid: un PSC subordinat al PSOE. Ni Montilla ni el PSC van enganyar ningú quan van dir que l'Estatut del 30 de setembre era massa per ells. En canvi, Mas va guanyar quan unilateralment va pactar amb Zapatero la seva retallada a canvi de maniobres polítiques com la defenestració d'Esquerra i de Maragall. El següent capítol era la psoevergència; però afortunadament hem pogut canviar la massilla per l'Entesa; el tapar forats per la construcció social i nacional.
L'Entesa Nacional pel Progrés és la forma de govern més vàlida per evitar que la propera legislatura sigui un estira-i-arronsa entre identitaris catalanistes i espanyolistes abandonant, d'aquesta manera, les necessitats reals de Catalunya, com ha succeït durant la campanya. Per a la normalització política del país és imprescindible que Esquerra tingui presència en la major part del territori per consolidar-se com l'alternativa al centredreta de CiU i superar d'una vegada per totes la Catalunya en blanc i negre. Aquest acord de govern pot facilitar l'acceleració d'aquest procés de nacionalització del mapa polític i la superació dels llastos que ens ancoren a la cultureta del porró i la botifarra amb seques.
D'altra banda, només un govern d'esquerres pot liderar una política d'immigració que garanteixi la seva incorporació social, que no vagi en detriment de les capes mitjanes i que alhora possibiliti la incorporació lingüística. I això no s'aconsegueix amb mesures discriminatòries com l'expedició de carnets per punts per als immigrants o les diferents varietats del xec.
Les polítiques que promou Esquerra van més enllà dels focs d'encenalls i els gestos de cara a la galeria de la factoria del DVD. En aquesta legislatura, Esquerra impulsarà una política sincera de pactes nacionals i propulsarà la unitat d'acció a Madrid; perquè aquesta ha de ser la legislatura de l'entesa i la unitat. Per això, davant les imposicions de Madrid, les hipoteques econòmiques, les herències del passat i la divisió identitària, Catalunya necessita, per sobre de tot, Entesa.

Dimecres 8 de novembre de 2006