EL LLAMPANT VESTIT VERD AMB FLORS VERMELLES DE LA QUETA DE CAN TAPRET
Quan
la meva mare tenia catorze o quinze anys, com moltes de les noies d'aquesta edat,
anava a aprendre a cosir a casa d'una modista, la senyora Maria Gorgoll, una dona
de Palamós que coneixia bé l'ofici i el sabia ensenyar amb molta
paciència i amor. La senyora Maria era soltera, i podem dir, sense por
d'exagerar, que estimava les aprenentes com si fossin filles seves.
Pràcticament
totes les senyores del poble s'havien fet fer un vestit per la Maria Gorgoll.
Tenia clientes de tota mena: les unes, discretes, d'altres, xafarderes, dones
altes i dones baixes, primes i grasses, elegants i malgirbades.
Un
dels casos més divertits era una dona que es deia Enriqueta Riera -o potser
Rivera, no ho recordo bé- però tothom la coneixia com la Queta de
can Tapret. La pobra era més curta que les mànigues d'uns sostens.
Tenia un petit colmado, i a l'hora de sumar els preus deia:
-Les galetes
són trenta-cinc, l'arròs vint-i-tres i l'oli quinze, doncs seran...
vuitanta-tres.
El marit, un home petit, encongit, amb una cara de resignació
que feia pena, que traficava per la botiga posant els productes a les lleixes,
feia el càlcul mentalment i rectificava amb veu pausada i tranquil·la:
-T'has
equivocat. Són setanta-tres.
-¡Bueno, no serem ni més
rics ni més pobres!
Cada
vegada que posava el peu a ca la modista, amb aquella veu d'espinguet, totes les
noies s'havien d'amagar perquè no les veiés riure. La senyora Maria
sempre les renyava:
-¡No us en rigueu, pobra dona! ¡Si és
un tros de pa!
I era veritat, tot el que tenia de curta ho tenia de bona dona.
Sempre entrava a la botiga dient:
-¡Hola, maques! ¿Com va la costura?
I
totes responien a cor:
-¡Molt bé, senyora Queta!
-¡I
que trempades que sou! Au, apreneu força, a veure si aviat podeu portar
algun caleró a casa.
La
Queta de can Tapret també va voler un vestit nou.
-Veuràs, Maria,
jo no volia fer aquest gasto, però en Pepet em va dir: "Sí
dona, fes-te un vestit nou." I aquí em tens, però hem estat
tres mesos sense anar al cine per estalviar.
-Digues que sí, Queta.
¡S'ha de fer goig!
Va
triar una roba d'un verd estantís amb flors vermelles. Sempre que en la
seva absència es parlava del vestit, al taller tot eren rialles, i la senyora
Maria Gorgoll que deia:
-¿I què voleu, pobra dona? A mi el vestit
tampoc m'agrada, però entre gustos...
I
el vestit, després de ser emprovat cinquanta vegades, va quedar enllestit.
La Queta de can Tapret va venir a buscar-lo acompanyada del seu marit. Totes les
nenes s'havien fet fonedisses: una era al lavabo, l'altra havia anat a comprar
la llet per a la senyora Maria, una tercera al magatzem.
-¿Què
te'n sembla, Pepet?
I l'home, com un xai que va a l'escorxador, afirmà:
-Que
et cau molt bé.
I la dona se'n va anar amb el vestit més contenta
que un gínjol.
Cada diumenge la Queta de can Tapret lluïa el seu flamant vestit i ben aviat es convertí en la riota de tot el poble.
Però un dia la Queta de can Tapret es va posar malalta, i li passà allò que diuen que ens passarà a tots: es va morir. La meva mare, que ja tenia divuit anys, va anar donar el condol amb altres amigues de costura. Van entrar a veure la morta, i de poc que no se'ls escapa el riure: l'havien vestida amb el llampant vestit verd amb flors vermelles. I així la varen enterrar.
Set
o vuit anys després, la meva mare va trobar pel carrer una d'aquelles amigues
i li va dir:
-No endevinaries mai què vaig veure ahir.
-No.
-¡Aquell
vestit tan lleig de la Queta de can Tapret!
-¿Què dius, boja?
-Sí,
sí.
¿Què havia passat? Doncs que havia mort el marit de
la Queta i l'havien enterrat amb la seva dona. La meva mare va anar al cementiri,
i va veure com l'enterramorts, sense cap mirament, va treure davant de tothom
el bagul de la Queta. Tenia la tapa ben corcada, i a dintre, cobrint les seves
despulles, hi havia el vestit gairebé intacte, el llampant vestit verd
amb flors vermelles de la Queta de can Tapret.