UNA
VOCACIÓ
Sóc
professora de secundària. Faig Llengua i Literatura Catalana
a un institut al peu del Montseny. I fa 23 anys que treballo de
professora. La meva experiència, segurament, s'assembla
a moltes altres: els "profes" que ens hi dediquem per
"vocació" som així.
Jo
era d'aquelles nenes que "van creure" que no podien
ser altra cosa en aquesta vida que mestra. Feia classes als meus
ninos. Els fabricava les llibretes i els llibres i els asseia
en a terra, ben alineats, mentre jo els explicava com s'escrivia
MAMA, en una pissarreta petita, i amb guix de veritat. Hi ha gent
que diu que "si no vals per a res, llavors, mestre".
Vaig triar una professió ben desprestigiada, ja ho sabem.
Me'n recordo cada vegada que fem vacances de Nadal. I de Setmana
Santa. I d'estiu. Si em donessin un euro cada vegada que... En
fi!
Quan
tots els meus companys d'institut (llavors es feia BUP i COU)
encara no tenien ni idea de quina carrera volien fer, jo ja tenia
clar que faria Magisteri a la Universitat Autònoma de Bellaterra
(la "Normal" de Sant Cugat). A Sant Cugat vaig rebre
una classe de Català per primer cop. I vaig suspendre el
primer examen -encara ho recordo: era de fonètica vocàlica-
per culpa de pensar que "parlant català, allò
estava "xupat" i no calia estudiar gens". No en
vaig suspendre cap més gràcies al "Sr Ruaix"
i el seu mètode multicolor. També allà vaig
descobrir, després d'haver llegit milers de pàgines
de literatura castellana i universal, que la literatura catalana
"també existia". Per això vaig triar
especialitzar-me en filologia (llengua i literatura) perquè
era el que més m'agradava del món. Vaig tenir grans
professors i professores que encara em van fer estimar més
la nostra cultura escrita.
Durant
la carrera,que va durar quatre anys perquè feia nocturn,
vaig fer pràctiques a diversos llocs (l'escola pública
del meu poble, l'escola de monges on vaig estudiar jo la primària,
i una escola privada i laica de Collserola, a Barcelona) i també
vaig fer algunes substitucions a l'escola del poble. Encara recordo
un dia, a un 7è d'EGB ple de gom a gom, ambmés de
35 galifardeus: em van cridar a una de les taules i em van treure,
per sorpresa, una mena de sargantana bruta i fastigosa. No vaig
xisclar. Vaig mantenir la compostura perquè em vaig adonar
que era un moment "decisiu". Però m'haurien punxat
i no m'haurien tret sang. Vaig dir una tonteria sobre la vida
de la cua de les sargantanes, vaig demanar que la guardessin i
vaig continuar la classe. Des de llavors, sé que mai tindré
problemes de disciplina a les meves aules. Però encara
se'm continua glaçant la sang a les venes algun cop, amb
els nostres estimats alumnes de la LOGSE...
Quan
vaig saber que existia "l'accés directe", a Magisteri,
només pel fet de treure bones notes, m'hi vaig dedicar,
amb molt d'esforç, compaginant-ho amb la feina de dependenta
al negoci familiar.
Així, vaig entrar al funcionariat
de l'Estat per la porta fàcil, sense haver de fer oposicions.
DEU
ANYS A PRIMÀRIA
Vaig començar a treballar a Viladecans, com a especialista
de català. En aquella època, a les beceroles de
la democràcia, aquí es feia tot en castellà.
I llavors hi havia un grup de professors i professores, gent esforçada
i valenta, "especialista de català", que aterrava
enmig de grups d'alumnes castellanoparlants, a ensenyar-los "l'idioma
del país". Va ser com fer la guerra, sense armes ni
setè de cavalleria, contra un grup de nens que, com és
evident, no estava gens predisposat. Què era allò
del "polaco" a classe? El Català, a molts centres,
es va convertir en la "Maria" de les assignatures: com
que es feia molta llengua oral, moltes cançons, audicions,
contes, fitxes...els alumnes s'ho prenien poc seriosament i costava
de dominar les classes. Aquell curs vaig tenir alumnes de pàrvuls,
de 2n i 3r d'EGB i un grup dels de 8è. Dels tres darrers
només recordo problemes, patinades monumentals i frustracions
personals. Dels de pàrvuls, la millor experiència
de la meva vida: eren veritables esponges humanes, que ho aprenien
tot a tota velocitat i demanaven més i més i més.
I, amb ells, feia tots els papers de l'auca: ballàvem,
cantàvem, els preparava dispositives de contes i unitats
didàctiques, fèiem manualitats...Era terriblement
cansat, tot i ser poques hores a la setmana, però compensava
totalment la dedicació. A finals de curs, parlaven un català
infantil i maldestre, però fantàstic.
Els
tres anys següents vaig estar a Sant Martí de Provençals,
Barcelona. Era especialista de català però amb els
alumnes de cicle Superior: 6è,7è i 8è. Aquells
tres cursos foren meravellosos, tant, que tres i quatre anys després
d'haver marxat, encara rebia cartes d'ex-alumnes. Vaig implicar-me
fins al moll de l'os: creant un munt d'activitats didàctiques
per motivar aquells nois i noies, de barri obrer, cap a la llengua;
anant de viatge de final de curs cada any amb 8è, amb tota
la feinada de recollida de diners prèvia; fent més
hores, si calia, per muntar festes o sortides... Era soltera,
llavors, amb tot el temps i les ganes del món. Vaig al.lucinar
amb la meva feina i vaig comprendre que mai em decebria. En aquell
moment, em vaig decidir també a fer la Llicenciatura de
Filologia Catalana, a la Universitat de Barcelona, perquè
encara em venia de gust estudiar, i perquè pensava que,
a la llarga, podria anar a treballar als instituts. Treballava
de 9 a 5 i estudiava de 6 a 10. Cada dia, durant 4 anys. Era joveneta,
llavors.
Quan
em van donar la destinació definitiva, em tocà treballar
a Masquefa, on vaig romandre sis cursos, també al cicle
superior. Vaig ser professora de Castellà, Ed. Visual i
Francès, i quan vaig veure que aquesta llengua estrangera
quedava arraconada perquè als instituts ja es feia anglès,
vaig dedicar-me a aprendre anglès durant tres estius, amb
un professor particular, per poder canviar la llengua estrangera
del centre a l'Anglès. La meva experiència a Masquefa
tocà el cel amb la punta dels dits, però també
baixà a l'infern. Com en tot cicle vital, després
de l'ascensió vingué la caiguda. Una etapa de desencís
i tristesa, motivada per diverses causes -no pas relacionades
amb l'alumnat, sinó amb el "sistema educatiu"-
em dugué a pensar que la primària ja era una part
de la meva vida que calia deixar enrera. Calia plantejar-se entrar
en la secundària. Llavors, ja era "Filòloga".
I
just en aquell moment, l'entrada en vigor de la LOGSE, la desaparició
dels alumnes grans de les escoles, per anar a fer ESO als IES,
i la convocatòria d'oposicions restringides per als mestres
amb titulació superior, per a poder accedir als instituts
(no com a mestres de 1r cicle, sinó com a professors de
secundària, per a l'ESO i el BAT) , em va fer decidir a
presentar-me a les proves. Vaig estar dos anys preparant els 80
temes de Català. Les oposicions van ser un turment que
durà poc. Vaig ser l'única mestra del meu tribunal
que va aprovar, i per la nota mínima, gràcies a
dos cops de sort : estudiar-me bé J.V.Foix, del qual es
celebrava un aniversari, per a la prova del comentari de text
-una feliç intuïció- ; i decidir fer un tema
de sintaxi , en la tancada prèvia a l'exposició
oral, per tal de centrar bé els continguts i els exemples,
quan tots els meus companys d'oposició havien preferit
un tema de literatura, i havien acabat "perdent el fil".
No cal que us parli del mal tràngol d'unes oposicions,
oi?
12
ANYS A SECUNDÀRIA
Ja era
professora de secundària, i vaig començar al mateix
institut on vaig fer el BUP -i que continuava fent-lo perquè
la LOGSE es va anar implantant molt gradualment i per zones-,
a Molins de Rei. Tenia 1r i 3r de BUP, diürns i nocturns,
en un horari partit bastant difícil de pair. Per motius
personals, vaig realitzar un canvi de domicili i vaig fer dos
cursos més a Llinars del Vallès.
El canvi
fou radical: del BUP d'alumnes amb títol de primària,
a l'antiga FP d'alumnes que havien suspès la primària,
en les branques d'electricitat, mecànica i administració.
Molt heavy. El primer dia de classe, amb uns elèctrics,
em van deixar anar un "vaya careto", al moment d'entrar
a l'aula, que em vaig quedar de pedra. La lluita fou dura, res
a veure amb l'època d'especialista de català, per
l'edat dels galifardeus, perquè eren classes farcides de
nois, perquè eren alumnes amb nul.la motivació,
amb zero coneixements, i molt poca educació. Però,
com sempre, la tenacitat, la paciència, i no perdre mai
els papers, sota cap circumstància, amb la tossuderia a
fer classe, a ensenyar, a fer-me escoltar, a ser justa en els
càstigs i les notes... em van permetre sortir viva de l'experiència.
I a sobre, per acabar-ho d'adobar, el segon curs em van demanar
que fos la coordinadora pedagògica del centre. I si els
alumnes eren heavies, el càrrec fou..."siniestro total".
L'any número
13 de la meva història laboral, es va cear un institut
d'ESO al mateix poble on visc. Barracons. Fred a l'hivern i calor
esgotadora a l'estiu. Però vaig provar sort i m'hi van
donar plaça, en comissió de serveis. I aquí
estic des de fa nou cursos, fent segon cicle d'ESO i Batxillerat.
Justament aquest curs 2004-2005, hem estrenat per fi l'edifici.
En aquests nou anys he tornat a tocar el cel amb la feina i l'infern
amb un nou càrrec directiu -també de coordinadora
pedagògica, entre 1999 i 2003- i també m'he dedicat
a innovar, a crear activitats didàctiques, a anar de viatge
de final de curs, a preparar festes i sortides, a fer cursets
(com el de disseny de webs, que m'ha permès fer aquesta
i altres), etc.
Ja sabeu:
l'home és l'únic animal que sempre ensopega amb
la mateixa pedra. Totes les vegades que calgui. O se li trenca
el peu, o es trencarà la pedra...però les coses
són així.
De vegades
m'agradaria tenir el que els professors d'altres països ja
tenen: un any d'excedència, remunerat, però treballant
en una altra feina, completament diferent. De fet, penso que seria
una bona dissenyadora d'interiors, per exemple. O paisatgista.
O pintora. Fins i tot podria dedicar-me a l'Hosteleria.
Però
també sé que, si en tingués l'oportunitat,
no ho resistiria ni dos mesos. L'ensenyament és com una
droga dura: va matant a poc a poc, però no es pot deixar.
Qui , algun cop, s'ha sentit feliç ensenyant, ho sap. Ja
sabeu... allò tan passat de moda : la vocació.
|