L'amor i la percepció dels valors
[Cap. 3 er]
"Amor, desig, plaer"
(fragment)
Joaquim XIRAU (Figueres, 1985 - Mèxic,
1946).
Catedràtic de Filosofia de la Universitat Autònoma
de Barcelona
AMOR, DESIG, PLAER
No és l'amor desig. El desig
és escassedat. L'amor és plenitud. Desitjar
alguna cosa és mancar d'ella; proposar-se alguna
cosa, llançar la vida cap a la seva consecució
i possessió. L'amor, per definició, no es
proposa res ni desitja res. En un altre sentit ho vol tot
i s'ho proposa tot. No vol res per ell mateix. Ho vol tot
per la cosa estimada. Il.lumina els seus valors més
alts i els comparteix i els disfruta pel sol fet d'aquesta
il·luminació. Per això el desig es
calma amb la possessió. Es calma i arriba a la sacietat
i fins a la repugnància. Res no és capaç
de calmar l'amor, per essència insaciable. Mai les
coses no ofereixen enterament el volum infinit dels seus
valors actuals i virtuals. Per això l'amor provoca
sempre l'amor. El desig es satisfà. L'amor és
eterna insatisfacció. I la consciència amorosa
troba la felicitat en el fet mateix d'aquesta insatisfacció.
Res més absurd que confondre
o derivar l'amor del plaer. L'amor proporciona goig però
també origina pena. En ell va implícit el
plaer, però també el dolor. "El sospir
està més a prop de l'amor, que la neu de la
blancor". En la consciència amorosa hi ha més
alegria, però hi ha també més sofriment.
La vida espiritual entera es fa més intensa. L'ésser
amat és per a l'amant font dels gaudis més
vius i dels dolors més intensos.
És més, el plaer per
ell mateix no sols no és l'amor, sinó que
constitueix la negació més palesa de l'amor.
Buscar el plaer pel plaer és renunciar a tota jerarquia
de valors, fer de les persones i de les coses simples mitjans
al servei de fins egoistes. Res és més contrari
a l'amor que fer de les persones simple instrument de plaer.
L'afany de plaer destrueix les diferències i els
matisos. A diferència de l'amor, és, en efecte,
cec. Tot ho redueix a la satisfacció del gaudi. I
el sentiment del gaudi es rovella amb l'hàbit. Pel
plaer les coses i les persones borren els seus perfils propis
i deixen el món reduït a "pols i cendra".
Darrera el carnaval, el "memento". El món
enter reduït "a vanitat de vanitats..." Tot
el contrari de l'amor que porta el món a tota la
plenitud de la seva possible radiació.
Però aleshores en els actes
de l'apetit sensorial -en la fam, en la set...-on sembla
que hi hagi el descobriment instintiu d'un valor, no es
pot dir que hi hagi amor? És el problema del valor
d'utilitat, el valor vital per excel·lència.
En aquesta pregunta hi ha un equívoc que cal aclarir.
En un cert sentit hi ha amor. Precisament en l'únic
sentit en el qual es pot parlar, d'una manera directa, del
descobriment d'un valor.
Una cosa és alimentar-se i
altra cosa percebre el valor o el bé útil
en l'aliment. El primer es resol en una cadena causal en
la qual caldrà buscar l'explicació naturalista
de l'instint. Sigui aquesta quina sigui, es tractarà
sempre quelcom subjectiu, purament animal, en el qual entre
el subjecte i l'objecte desapareix tot àmbit i també,
en últim terme, la subjectivitat i l'objectivitat.
En el segon hi ha percepció de valors i de béns
i hi ha per tant també amor. El moviment amorós
és ací, com arreu, una de les una de les activitats
objectivadores de la realitat. Crea distància i àmbit,
em posa a mi enfront de les coses, em destaca i em separa
d'elles.
Una cosa és alimentar-se i
altra cosa percebre l'ordre dels aliments i veure la seva
utilitat. Els primitius desconeixien la funció reproductora
de l'acte sexual. L'animalitat desconeix la funció
alimentícia de l'acte de prendre aliments. No és
el mateix utilitzar quelcom que donar-se compte del fet
que la cosa és ella, útil, útil per
a mi i pels altres, o per tots, o per algú. Per al
primer no es necessita amor. Per a veure la cosa com a útil,
és a dir, en el seu valor, evidentment, sí.
No es necessita amor per a menjar. Com no se'n necessita
per a practicar l'acte sexual. Però sí per
a menjar "aliments" o per a practicar-lo amb una
"persona".
Una vegada més el plaer no
és amor ni té res a veure amb l'amor. L'estimació
del plaer com a valor -com un calor objectiu, vàlid
per a mi i per als altres- és un acte d'amor.
L'amor és sempre objectivitat,
separació, respecte distància. Estimar una
cosa és estimar-la a ella en el que és -utilitat
o bellesa o justícia- i les coses útils que
en són impregnades i en alguna mesura la realitzen.
El valor es dóna exclusivament
en la consciència amorosa i és en ella veritat
i objectivitat. No és la consciència del que
"per a mi" té valor, sinó de les
coses i els béns que valen o pretenen valdre "ells",
en si i per si i per tant per a mi i per als altres, independentment
de les circumstàncies subjectives de la meva individualitat.
El que val només per a mi, amb la consciència
que només val per a mi, evidentment no val.
És clar que els valors i els
béns i les coses depenen també de mi, és
a dir, del subjecte, i que sense el subjecte es redueixen
al pur no res. Però no depenen només o exclusivament
de mi. La consciència amorosa és precisament
la màxima potència observadora, aquella que
descobreix el que les coses valen o aspiren a valdre en
si i per si. Aquest considerar les coses per elles mateixes
i en elles mateixes és precisament una de les característiques
fonamentals de l'amor. Per la seva funció categorial
es constitueix un món enfront de mi, un àmbit
objectiu en el qual em moc i enfront del qual projecto totes
les meves aspiracions i tots els meus afanys. Sense això
desapareixeria el món com a tal, les coses "caurien"
damunt meu i es fondrien en mi, és a dir, desapareixeria
tota diferència entre elles i jo. En el límit
de la subjectivitat es donarà confusió i supressió
del subjecte i de l'objecte.
Hi pot haver i indubtablement hi
ha coses que valen exclusivament per a mi, és a dir,
en relació a la meva vida personal. Però inclús
en aquest cas valen, elles, per mi. Inclús el valor
individual i personal és, en últim terme,
objectiu. La subjectivitat pura és la simple supressió
del valor i del cosmos i en últim terme de l'objecte
i del mateix subjecte. En suprimir-se ell em suprimiria
a mi. I restarien només àtoms. Tot si es vol.
Si es vol, no res.
JOAQUIN XIRAU: OBRAS COMPLETAS, v. I. Fundación
Caja de Madrid, (Madrid), 1998, p. 107-109.
Article
per guardar o imprimir 